Sempre que finalitza un any, abans de proposar-me nous objectius, m'aturo a donar un repàs del grau de compliment dels propòsits que em vaig fer per a l'any que acaba. Hi ha projectes que amb freqüència són incomplits, i sense adonar-te, entres en un colpidor estat interior, que et fa dubtar del teu grau de responsabilitat i compromís, aquests incompliments són fruit moltes vegades de contradiccions pròpies i propicien una pèrdua de confiança amb un mateix, som inconseqüents per naturalesa i trobem nombrosos pretextos que justifiquin la nostra falta de compliment.
Projectem objectius, empesos només per desitjos íntims, per tant incontrolables. ¿Que ens incita a fer-los?, segurament la mateixa força interior que ens permet dur-los a terme, per molt complicats o innecessaris que siguin.
Si deixem de sentir la necessitat d'il·lusionar-nos, els nostres desitjos de viure s'esvaeixen lentament, hem de permetre que surti a flotació, aquest nen interior que encara somia amb fantàstiques utopies, hem d'imposar-nos, nous reptes que s'ajustin a les nostres capacitats i deixar que siguin ells els que vagin definint els nostres desitjos, cal tenir en compte que per senzills i efímers que puguin ser, ens transformaran.
Joan Cujan 2015
