En aquesta confusa realitat, que m'oprimeix,
sento un immens buit, en pronunciar el teu nom,
sempre obtinc el silenci, com a única resposta,
només escolto el ressò de la teva absència.
Em quedo atrapat dins els meus pensaments,
mentre el temps, aquesta suma d'instants,
que ens atrapa la vida, em va allunyant de tu,
tot és efímer, fins i tot el que més es desitja.
No vaig arribar a conèixer-te, però et trobo a faltar,
he vingut a deixar-te la meva última no abraçada,
perquè avui serà per sempre el últim dia,
que te'n vas de la meva vida, sense aparèixer.
Ja mai sabràs, que aquest poema ets tu.
Joan Cujan 2015
Dibuix: Eva expulsada del paradís (Joan Cujan)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada