dimarts, 23 de desembre del 2014

L'altra Nadal








Eren poc més de les sis, tornava cap a casa amb la ment i el cos una mica cansats, després d'una tarda dedicada a capturar instantànies de l'altra Nadal, el dels desheretats que habiten els carrers enmig de l'enrenou de les compres Nadalenques, quan la vaig veure... semblava confusa i bastant avergonyida, jo també em vaig sentir desconcertat davant l'escena d'aquesta dona sumida en la desesperació, mentre observava com la gent passava sense veure-la per davant seu, vivim en un món tancat en què res hem de dir-nos. Em va fer reflexionar sobre la quantitat de coses inútils que acumulem obsessivament a les nostres cases, i que acabem tirant passat un temps per falta d'espai, l'excés de menjar que en més d'una ocasió, hem d'eliminar perquè ha superat la seva data de caducitat, sense que l'hàgim consumit. Vivim en un món irreal, en què les persones que cauen del sistema, deixen d'existir... són cadàvers vivents.

Va ser per a mi una tarda d'aquestes que no s'obliden.

Us desitjo un Bon Nadal, ple de felicitat i envoltats de la gent que us estima!


Foto i text: Joan Cujan  2014

dilluns, 1 de desembre del 2014

He caminat


He caminat fins arribar al profund 
del bosc de la paraula, per on llisquen 
les aigües del silenci; m’he banyat 
en la secreta gorga, ressorgint 
transfigurat en la forest de símbols. 
Ara vago perdut a dues llums 
pel sempre clos enigma de la terra, 
morós, interrogant, i creix la set 
d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.

Joan Vinyoli, El Callat (1955) 
Foto: Joan Cujan

dissabte, 29 de novembre del 2014

Estimar o no estimar



Foto: Autora del text: Darisbel Correa (Dadá)



Ja! Que m’estimes, dius?


Tu no m’estimes, tu em desitges:
desitges el meu cos, la meva llengua, i fins i tot les meves venes;
desitges els meus moviments, els pits i els malucs,
les fel·lacions, el meu clítoris i àdhuc els meus cunnilingus.

Em desitges tota, en orgies i tota sola, tota sencera.

Em desitges i és tan gran el teu ardor
que a l’estimació s’uneix un trist halo de vilesa.

Però tu no saps res, ni tan sols saps si em desitges de veres
o si et desitges a tu mateix.

Oh! amor primitiu, oh! aquest amor teu de cavernes;

Que m’estimes, dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris
perquè el teu amor propi és més gran i el teu cor,
misèria.

Home de capvespre, engalipador de tenebres,
home amagat dins les heures
d’aquest altre ‘jo mateix’ que amagues, mentre
jo somni el teu desig i en un orgasme espasmòdic despert
quan la teva veu em recorda
que el meu caminar és lent i la meva mirada perpètua
i que ja estic morta i vella

Que m’estimes dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris, home de tenebres.

dilluns, 24 de novembre del 2014

PENSAMENT



Tenir dos grans ales d'ombra,
i plegar-les sobre aquest dolor teu:
ser ombra, pau nocturna,
al voltant del teu apagat somriure.

Foto: Jean Marie Francius
Text: Antonia Pozzi

Hi ha poemes que van directe al cor, són com una infinita abraçada... 

dilluns, 17 de novembre del 2014

SMILE



Els nostres avantpassats ja sentien la necessitat d'esgrafiar la pedra, volien deixar les seves petjades en una incisió. Molts escultors han aconseguit plasmar en rostres de pedra, somriures congelats en el temps i mirades absents perdudes en l'infinit. A vegades aquestes escultures són més humanes que moltes persones, però la pedra es resisteix a ser modelada per l'home, la pedra vol ser pedra.
La vida està plena de trobades casuals, recordo la sensació de desassossec que em va envair en apropar-me al mur, no podria explicar-ho amb paraules, la pedra estava ferida per un ferro que la penetrava... de sobte vaig sentir una sensació càlida d'alleujament, quan privant-me de tota referència lògica, vaig veure que la pedra somreia, que bonic aquest instant, que insignificant és el nostre viatge davant l'eternitat de la pedra.
Tot i que vivim en un món globalitzat, deshumanitzat, de vegades sorgeix en una bretxa minúscula d'un humil mur, l'esperança en forma de petròglif espontani, un somriure a tanta prohibició i desacord... és una absurditat més, una de tantes.

Joan Cujan  2014

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Despullar la realitat



Si desplacem l'interès de l'obra cap al seu procés creatiu, si som capaços d'establir amb l'espectador una experiència estètica, que requereix una comprensió de la interrelació de la imatge real amb la subjectiva. Quan sobren els detalls explícits per mínims que siguin, brolla una taca alliberadora que apunta entre el buit i és el pont que uneix l'abstracció amb la realitat recognoscible. Realitat, fantasia, sempre la doble opció que et permet desprendre't de lligams per volar fins a trobar suggeriments artístics que despertin els sentits i les emocions.   Joan Cujan  



dijous, 9 d’octubre del 2014

Quadra


Realitzar una imatge minimalista, consisteix a centrar-se en uns pocs elements essencials ignorant els altres, és l'art del mínim on poc és molt.      Joan Cujan  2014


diumenge, 5 d’octubre del 2014

CAPTIVA (Mirada empresonada)



A vegades quan et veig darrere les reixes de la finestra, amb aquesta mirada captiva, que sense veure o veu tot, intento imaginar en el que pots estar pensant. M'esgarrifa l'ànima quan et veig amb aquesta manca de llibertat, aquesta manca d'aire que et paralitza com quan el vent s'atura i les branques dels arbres deixen de moure, fins i tot als núvols es queden quiets, tot s'atura. En aquest precís instant el meu pensament, també s'atura, em fa sortir d'aquest estat de meditació inconscient... llavors la meva mirada i la teva es troben.       Joan Cujan  2014

dilluns, 29 de setembre del 2014

El nostre oblit està ple dels records del passat



Avui he somiat que m'havia d'aixecar per anar a l'escola, he sentit el pes de la nostàlgia i la sensació que el temps ha passat gairebé sense adonar-me... encara que hi ha moments en què la meva memòria s'activa, i els records es fan presents, es mostren com confidències d'un temps passat, és quan la meva ànima es despulla lentament i en silenci, llavors em sento en excés exposat.

Com més ràpidament passa el temps, més gran es fa la necessitat de recordar, d'arribar als més recòndits amagatalls de la memòria, quan ho aconsegueixo, m'omple una renovada sensació de plenitud. Crec que és important ser conscient que el temps encara que deixa evidents empremtes és la nostra pell, se'ns oblida, i l'única manera que això no succeeixi, és viure cada instant, conscientment amb passió.

Aquests records creen una nova realitat fora dels límits de la memòria, són una ocasió única de traspassar aquest cercle de seguretat que és l'oblit i de crear un de nou més gran, més lliure, més proper. 

A vegades penso perquè escric, potser ningú em llegeixi... a cas només sigui una necessitat d'escoltar-me a mi mateix. Escriure per a mi, és una manera de generar un espai de memòria fàcilment recuperable, on guardar als meus pensaments, les meves emocions, la meva manera d'entendre la vida. És una cosa molt subtil, com explicar-me, a mi mateix les meves pròpies vivències.

Joan Cujan  2014


dijous, 25 de setembre del 2014

I es va fer la llum






No es pot apreciar la llum, si no es coneix la foscor. Qui no la coneix, és incapaç de meravellar-se i sentir l'encís de les ombres...

Joan Cujan  2014

dilluns, 22 de setembre del 2014

Mirades (universos paral·lels)


El procés de creació és com un estat alterat de la consciència, un alt nivell d'activitat sensorial que transita entre la realitat i la ficció, són instants de gran intensitat i d'intimitat.
Sempre de forma inconscient la meva mirada busca entre llums, ombres i colors... em sedueix aquest procés de creació i destrucció en què reinvento la realitat a través de la imaginació, universos paral·lels personals en què les imatges amb formes menys convencionals es van configurant lentament, fins que adquireixen vida pròpia entre el que veig i el que sento.
Tracto de transformar la realitat a través d'una mirada lúdica i experimental, una nova forma de veure els objectes quotidians per canviar el seu sentit, entre el que es veu i el que s'intueix, fins a completar els traços que apareixen dibuixats en l'espai inabastable de la ment.


Joan Cujan  2014

Quan algú busca, sol passar que els seus ulls només veuen allò que busca, i ja no aconsegueix trobar res ni es torna receptiu a res perquè només pensa en el que busca, perquè té un objectiu i es troba posseït per ell. Cercar significa tenir un objectiu, però trobar significa ser lliure.... (Herman Hesse - Siddhartha)

dijous, 18 de setembre del 2014

Nou






L'art és entès generalment com qualsevol activitat realitzada amb una finalitat estètica o comunicativa, a través del qual s'expressen idees, emocions, i una visió del món pròpia.

Joan Cujan  2014

dijous, 11 de setembre del 2014

Tempus fugit



Avui he somiat que m'havia d'aixecar per anar a l'escola, he sentit el pes de la nostàlgia i la sensació que el temps ha passat gairebé sense adonar-me'n, m'ha vingut a la memòria el desig i la curiositat que sentia en la meva infantesa per experimentar, sentir... patir, una immensa avidesa per provar la vida, records perduts entre albes que donaven pas a la nit. La vida sempre va més de pressa que nosaltres, entre somnis es perden els dies, però en despertar, sempre persisteixen les il·lusions de joventut, que ens permeten seguir trobant noves il·lusions...

Joan Cujan  2014

dimarts, 9 de setembre del 2014

La màgia de cada dia.


Hi ha una relació entre el que veiem al nostre voltant i la percepció que les imatges creen en el nostre cervell, aquests contactes visuals poden estar de vegades proveïts d'un magnetisme que ens atreu i ens emociona. En saber apreciar aquests regals que la vida ens ofereix, aparentment invisibles entre la nostra quotidianitat, i saber aturar-se en ells consisteix la màgia de cada dia.

La màgia existeix, està en la música del vent i el silenci d'una nit al desert sota les estrelles, però també en un somriure, un gest amable, una abraçada, qualsevol persona pot sentir aquesta màgia.

Joan Cujan 2014


dissabte, 6 de setembre del 2014

La vida és un naufragi



La vida és un naufragi en el qual, a última hora, només se salva el vaixell.  -  Noel Clarasó


La vida en néixer és descobrir-se submergit en un entorn desconegut, envoltat de rostres enigmàtics que et somriuen, sents la imperiosa necessitat d'explorar el nou món que t'envolta, del qual ja formes part. La nostra vida és en si mateixa un insignificant naufragi dins d'un immens oceà, davant d'aquesta realitat, no ens hem d'enfonsar, no tenim per què ofegar-nos, hem de seguir endavant amb la nostra existència.     Joan Cujan  2014

dijous, 4 de setembre del 2014

Capvespres d'or








Tot és plàcid, són els últims raigs de sol del dia, reflexos de llum que despullen les tardes. Capvespres d'or que incendien paisatges...


Joan Cujan  2014

dimecres, 3 de setembre del 2014

Roselles i papallones







El temps passa entre roselles vermelles, i l'efímer vol de les papallones, només quedarà el seu record en les meves parpelles...


Joan Cujan  2014

diumenge, 31 d’agost del 2014

Caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar....


Sempre m'ha agradat, perdrem en camins desconeguts, o que almenys ho són per a mi. Caminar fins a la posta de sol, o millor, veure l'alba en una platja deserta, escapar de la rutina diària, tan lluny que ja no pots retrocedir, ja està fet i no et penedeixes. Deixar el rellotge a casa, desconnectar, ser lliure per uns dies, només amb el pes d'una petita motxilla que porta l'imprescindible sense oblidar... tornar a casa!

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Antonio Machado

dissabte, 30 d’agost del 2014

Mots i Brases



Posseix-me com
l'escuma la roca.
Amb l'onada nua i ondulant
fes-me teva altre cop.

Dins el silenci ocre de
la tarda
em doblegaré davant la
humilitat de l'olivera.

Encesa per la terra roja
em deixaré endur
per tu sense temença.

El primer estel, vora la lluna,
m'anuncia
les constel·lacions
s
    i
        n
             u
      o
s
     e
          s
                               del teu cos.

Nora Albert - Mots i Brases  2003   -   Imatge: Joan Cujan  2014



divendres, 29 d’agost del 2014

Tempus fugit


"Tempus fugit... carpe diem". (El temps se'ns escapa ... viu el moment)

Darrerament tinc la sensació que el temps passa massa ràpidament quan contemplo l'entorn en calma i relaxat, mentre els subtils fils que teixeixen la bellesa em retenen en la seva contemplació, el temps se m'escapa entre els espais del seu ordit...

Joan Cujan 2014

Brollar









Moriran les fulles de tardor per tornar a brollar a la primavera....
Joan Cujan  2014

diumenge, 17 d’agost del 2014

La mort oscil·lant



Dia rere dia, una vella aranya descansa suspesa en la seva talaia bressolada pel vent, perseverant, sempre alerta, les seves negres pupil·les observan detingudament totes les interseccions de la seva xarxa, de tornassolats reflexos lluminosos, esperant una lleu sacsejada que li anunciï la presència d'una nova captura, es mou lentament, agitant les seves mandíbules, mentre s'acosta amb precaució a la presa que paralitzada intenta escapar en va al seu destí.
Joan Cujan  2014


diumenge, 10 d’agost del 2014

Instants de quotidianitat



Un dia qualsevol al migdia anava pel centre de la ciutat de València, quan de sobte vaig veure una noia conversant amb el seu portàtil, vaig sentir una ansietat inexplicable per veure amb detall el que estava fent, quan vaig estar a prop, vaig veure que estava parlant en vídeo conferència amb un noi, que en veurem darrere els vidres, somrient la va avisar de la meva presència, la misteriosa jove es va aturar i va girar, em va mirar fixament, i deixat la seva conversa a mitges, va començar a parlar-me darrere els vidres, em va somriure, mentre li feia la fotografia, va estendre la mà i em va saludar, amb un gest proper a un "adéu" i es va donar la volta per continuar la seva conversa, jo vaig seguir el meu camí.

El misteri de la quotidianitat, són els instants que deixen empremta en la retina i escapen a l'oblit, és una forma de sentir-nos immortals.    Joan Cujan 2014

dilluns, 4 d’agost del 2014

L'última llum del dia


M'agrada passejar amb l'última llum del dia en solitud i en silenci, omplint amb llum daurada les meves pupil·les, quan al capvespre, amb els últims raigs de sol, la tarda s'extingeix lentament, per donar pas a les ombres que vesteixen de relleu l'horitzó on el sol del dia hi reposa.

Joan Cujan  2014

dimecres, 30 de juliol del 2014

Sumaya (Entre les ombres de l'oblit)



Cansada i exhausta un estrany so la manté alerta, la por la paralitza, el fred ha entumit les seves cames que es neguen a seguir caminant, un altre espetec aquest cop més a prop.... li sembla distingir unes siluetes a la llunyania, pensa que l'estan buscant, gairebé sense forces intenta ocultar-se, en les seves orelles ressonen els bombardejos de dies anteriors, estrèpits que ja creia superats. Despullada de tota esperança, sent com s'allunyen tots els seus somnis, fins que un món sense justícia li pren la seva vida com ahir va fer amb la de la seva família.

Joan Cujan 2014



Llista dels gairebé 1.500 nens palestins assassinats per Israel, abans de la invasió actual

http://www.rebelion.org/docs/124683.pdf

dilluns, 28 de juliol del 2014

Estany


Sempre que observo il·luminats per un raig de sol que es filtra entre l'arbreda, els brillants colors de les flors d'un grup de nenúfars immòbils sobre la superfície de l'aigua, em transmeten una sensació de calma absoluta, una quietud aparent en espera d'un lleu moviment que la pertorbi, llavors es crea una cadena d'esdeveniments amagats, el salt d'una granota, un peix de colors que s'obre pas, una pedra llançada per un nen a l'estany, que provoca ones concèntriques que s'eixamplen sobre la seva superfície, afectant tot l'ecosistema amb el seu moviment....
     
Joan Cujan 2014

dissabte, 26 de juliol del 2014

La coloma de Gaza



No fa sinó evidenciar el grau de descomposició política i moral del període d'història que ens ha tocat viure, davant la indiferència de les potències occidentals, ja derrotada, agonitza a l'espera de l'escombriaire que l'ha de recollir per ubicar-la al lloc que els països que controlen les Nacions Unides li han assignat. Allà quedarà per als estudiosos del futur, si hi ha després de tot un futur.

Joan Cujan  2014

dijous, 24 de juliol del 2014

Deixar de seguir el corrent



Amb el pas dels anys la nostra capacitat de resposta als abusos de la "casta" política, es veu totalment superada pels esdeveniments. El sistema és capaç de reorganitzar-se i canviar perquè res canviï, té una capacitat immensa d'absorbir els dissidents i seguir essencialment amb les mateixes estructures de poder, la seva resiliència és infinita.
Però a poc a poc s'ha anat formant un corrent de canvi, en què una majoria silenciosa ens sentim identificats, es tracta d'una necessitat bàsica i inherent a qualsevol sistema social, d'agrupar-se i organitzar-nos per fer front a la realitat actual, apostant clarament perquè les persones puguin ser sobiranes i independents, perquè puguin decidir lliurement les característiques socials, culturals, econòmiques de la societat de la qual formen part.

No es tracta de nedar contra el corrent, en comptes d'això anem a crear el nostre propi corrent, per poder començar a fluir lliurement.


Joan Cujan  2014

diumenge, 20 de juliol del 2014

Entre llençols




Et vaig trobar ahir a la nit.... entre els plecs dels llençols i vas ser un petit refugi entre els meus agitats somnis!

Joan Cujan 2014

Míssils







Les nostres consciències estan sent envaïdes silenciosament per mitjans massius de comunicació que manipulen la realitat, convertint la informació en l'arma que antecedeix als bombardejos.

Joan Cujan  2014

divendres, 18 de juliol del 2014

Forasters a tot arreu



Un observador minuciós podria descobrir que els carrers de les grans ciutats estan plens de persones en constant moviment, són com arbres sense arrels, només s'aturen un instant i de seguida tornen a caminar sense aparent destí. Ser immigrant els confereix un aire aliè al lloc, són forasters a tot arreu. Aparentment caminen, mengen, dormen com la resta dels éssers humans i fins i tot somien a la nit, però quan desperten en la foscor d'una miserable cambra, o al carrer, viuen instants de neguit, no saben on estan ni que fan allà.
Tots van néixer en algun lloc que tenia nom, però que el pas del temps va fer que se'ls esborrés de la seva memòria. En lloc de suscitar la misericòrdia aliena, solen despertar hostilitat, són sense dubtar culpables d'algun desconegut delicte.
Un cop es perden les arrels, són irrecuperables, pots arribar a pensar que si romans molt temps en la mateixa ciutat o país és possible que alguna vegada et creixin unes noves arrels postisses. També n'hi ha optimistes que sostenen que no tenir arrels proporciona llibertat de moviments. Viure moltes vegades és sentir-se perdut, com nàufrag en una illa deserta...

Joan Cujan  2014



dilluns, 14 de juliol del 2014

Tàndem Holandès



Entre el blanc i el negre hi ha un univers de colors, allà està el que intento expressar, una necessitat que m'excita i estimula a donar sortida les idees que nien dins meu, moltes vegades quan surten, em sorprenc i no em reconec en la meva obra, però en altres ocasions és com si es materialitzés màgicament, un abecedari personal, únic, i en ell, la manera de descriure el món com el sento, d'un estil tan proper, que el puc acariciar amb el tou dels dits.

Joan Cujan  2014

dissabte, 12 de juliol del 2014

¿Que et suggereix aquesta imatge?



Acostumo a pujar fotos de forma habitual a la web de fotografia: http://500px.com/cujanjoan
Un dia vaig decidir demanar la col·laboració dels usuaris perquè em comentessin el que segons la seva percepció representava la meva imatge.

Aquesta era la pregunta: M'agradaria que em comentéssiu el que us suggereix aquesta imatge, no em deixa de sorprendre la diversitat de pensaments i emocions que experimentem davant d'una mateixa imatge quan aquesta té poques referències de la realitat, no té so, no hi ha textos... cadascú la interpretem de diferent manera.

Va tenir nombroses respostes, una mostra representativa seria la següent:


Ignasi: Jo veig fum dibuixant una orella, o potser el traç del vol d'una papallona. Però també el mal doblegant el bé.

Sesé: Dali no està ..... però tu si.!!!!!,,, Em sembla una serp elèctrica, creuada per una espasa de llum.

Jacqueline: Jo veig una cara, a més, el meu pare sempre dibuixava una cara semblant amb números.

Loqueltiemponoborro: Em suggereix un músic de jazz ........

Daniel: Em suggereix a una jove ballant i sentint la música...

Miquel: A mi em sembla un tall que treu sang, com un símbol de dolor...

Jordi: Interessant i curiosa, sembla el cos d'una dona que es converteix en fum! (Aquesta va ser la que mes si va acostar)!

La meva resposta sobra el procés seguit i el significat del treball va ser el següent:
Gràcies per la vostra col·laboració, us agraeixo molt tots els comentaris.
Té dues possibles línies argumentals, una és: El yin/yang la dualitat de les forces oposades i complementàries, en aquest cas el bé i el mal.
La segona i la que vaig decidir explorar és la síntesi mínima del cos femení expressat en una línia contínua, sinuosa i sensual complementada amb una línia contundent. Aquesta línia sinuosa es va anar convertint cada vegada més lleugera, gairebé volàtil... fins a esdevenir fum que envolta i acaricia amb la seva sensual feminitat el llumí, origen i final de la seva passió.
Les meves felicitacions al Jordi Rispau per fer la interpretació més propera a la meva feina, encara que altres comentaris també estan molt a prop, sobretot en veure la representació femenina en la línia sinuosa. 


Joan Cujan  2014


divendres, 11 de juliol del 2014

La vida real de les nines







El vent acariciava la seva cara de cartó, va sentir fred quan el seu cor de drap s'aturava lentament, ja no escoltava els seus crits d'angoixa, mentre el poc alè que li quedava sortia en un núvol de gebre. Tot d'una ja no existia i es va sumir inconscientment en un somni etern...

Joan Cujan  2014

dimarts, 8 de juliol del 2014

Llum de capvespre reflectida sobre metall





En aquest moment íntim de la darrera llum del capvespre, s’adonava que una vegada gaudit la claror del sol, l’obscuritat podia fer-se insuportable. A contracor l'home fosc s’havia convertit en un addicte a la llum.

Joan Cujan  2014

dilluns, 7 de juliol del 2014

L'escriptura de la llum


La llum ens revela el significat silenciós i irreal dels objectes, l'absència de la realitat reconeixible és com una font de llum excessivament encegadora, que ens impedeix veure la funció representativa de la imatge fins a ser ignorada en benefici de la ideologia i l'estètica. Hem de desfer-nos de tot el que interfereixi la màgia del nostre procés creatiu, però hi ha molt poques imatges que poden superar el seu significat real.      Joan Cujan  2014

dissabte, 28 de juny del 2014

Tenebres



En entrar a l'estança a les fosques, la presència lúgubre de la finestra, il·luminava imperceptiblement l'espai, com estava oberta el corrent d'aire el va fer començar a sentir fred, una força invisible el paralitzava, no tenia esma per encendre la llum, va advertir que no li sortien les paraules, no podia cridar....

Joan Cujan 2014

dimarts, 17 de juny del 2014

El ninot solitari






Els ninots ens podrien contar moltes històries plenes de sentiments, fantasia, poesia. No tenen edat, poden ser un nen, un adult, un ancià i ens miren des del seu univers fantàstic, ple de llocs màgics on regnen els somnis.

Joan Cujan  2014

diumenge, 15 de juny del 2014

Deslligar l'aire que respires



Eres l'heroïna de les meves càlides nits, 
ebris d’amor, vèiem partir les últimes hores del dia,
cap a albades amagades darrere la foscor. 

Estàvem ajaçats sobre llençols viatgers,
un dilluns, de matí em va arribar l'hora de marxar,
buscave inèdits corriols, em vaig allunyar de tu. 

Sola a la cambra, entre les ombres de la nit,
allà on el somni acaba i comença la realitat,
el record eteri i intangible, es difumina en l'aire. 

Com fereix el buit, quan et falta l'aire,
només tanca els ulls, respira el meu alè,
plena teus pulmons en silenci, i recorda't de mi.

Joan Cujan  2014

The black cat


De vegades sóc feliç en dies absurds, aquests dies que esperes que en qualsevol moment passi alguna cosa que et provoqui un mínim interès, potser una sargantana que es passeja per les parets i fa cabrioles entre les roques, amb els seus moviments molt vius. Un d'aquests dies va ser, quan em va sorprendre sota un preciós cel blau, un encuriosit gat negre de metall, mirant-me des de dalt d'un mur blanc.

Joan Cujan  2014

Impuls






Estava a la vora de l'abisme, des de la talaia el va veure, a l'instant va quedar seduïda dels seus bells tons blaus que brillaven sota el sol i li va jurar que l'estimaria fins a la mort. Saltaré i estarem junts li va prometre la pedra… un, dos, tres, estavellant-se contra el vidre.

Joan Cujan  2014

dimecres, 11 de juny del 2014

Papallona daurada



La nit va recuperant la seva foscor, 
crema una espelma, la bressola el vent, 
atent observo la seva oscil·lant flama, 
esmunyedissa la papallona la voleteja. 
Encén el crepuscle, amb la seva llum daurada, 
els seus colors resplendeixen en les meves nines, 
fins que es fon el seu delicat ordit de fils de seda, 
la llum s'apaga, s'ha adormit en la seva fugaç existència.


Joan Cujan  2014

dimarts, 10 de juny del 2014

Interiors íntims








Hi ha qui nega que hi hagi un futur, però, existeix en la memòria col·lectiva el passat, llavors perquè negar-li al nostre present lluitar per guanyar-se el seu futur.


Joan Cujan  2014

Núvol de vidre




En la memòria visual, les imatges es distorsionen, la vida és un laberint de sorpreses que ens condueixen a paisatges, realitats, fantasies... emocions noves. I aquí estàs tu, núvol de vidre, realitat feta fantasia.                           
 Joan Cujan  2013

dilluns, 9 de juny del 2014

Onades



En l'Antiguitat art i realitat eren termes associats, avui és difícil afirmar que només les obres que són una reproducció fidedigna, poden ser considerades una obra d'art. Aquesta evolució cap als mons interiors, fa que moltes persones pensin que l'art abstracte potser tracta amb frivolitat la bellesa, però del que estic segur és que no hi ha només un cànon com a valor absolut per encarnar la "bellesa". La meva mirada sempre reinterpreta la realitat transformant-la, moltes vegades no busco el que veig, perquè això últim depèn del que la meva ment s'ha acostumat a veure per representar la meva realitat interior.                                     

Joan Cujan 2014

dilluns, 19 de maig del 2014

L'antiga porta


La llum va il·luminar l'antiga porta rosegada pel temps, per fi s'havia fet de dia, al lluny el sol apareixia imponent rere del campanar de l'església. Els records li invadien sempre que arribava al poble, cada dia que passava s'alegrava més d'haver pres la decisió de buscar nous horitzons, encara que és cert que en moltes ocasions sentia enyorança, pensava mentre intentava treure de la seva bossa la clau que li permetria accedir a l'interior de la casa on descansaven els somnis de la seva infantesa.    Joan Cujan  2014