dilluns, 6 de març del 2017

D'OMBRES I CERTESES



Les muntanyes blanques de neu,
s'encenen al pas del rogenc ocàs,
al poc, un blau intens les apaga.

En aquestes hores en què la foscor del capvespre,
vagareja buscant en la negror, repòs i misteri,
les teves ombres exciten la meva imaginació.

Fora, l'aire flairós d'hivern acaricia la finestra,
cap altra llum, que la de les brases de la llar,
es reflecteix en l'iris dels teus ulls.

D'ençà que el teu cos nu m'omple les nits,
ja mai, res més tornarà a ser com abans,
no t'he retrobat, et conec des de sempre.

¿És visible la intimitat?, o només és un miratge,
¿és potser tot allò que la mirada desitja?,
tanco els ulls davant d'aquest punyent plaer.

Amb qui faig l'amor cada vespre,
s'imagina que em pot perdre,
¿com m'ho faria?, si sóc la seva ombra.

La tarda s'omple de records,
fins a ocultar-se en silens murmuris,
tremolors entre besades.

Se'ns ha fet de nit,
potser serà una nit de tempesta,
seguiré al teu costat quan et desvetllis.

Joan Cujan  2017