L'ÚLTIM JARDÍ AMAGAT

Aquest desig indefinit i angoixant,

que t'arriba de forma espontània,

i va creixent amb el pas dels dies.

T'aclapara com una anomalia dolorosa,

de la que t'és impossible alliberar-te'n,

i no hi ha res que el pugui substituir.

Saps que aquests desitjos són legítims,

si no els transformes en necessitats,

que puguin fer trontollar l'harmonia.

La consciencia, et recorda, sibil·linament,

que mai no seràs prou lliure del tot,

per deixar la vida que has fet fins ara.

I sense neguit, començar una de nova,

perquè tens lligams, fills i obligacions,

prou sòlids per a poder seguir,

estimant la vida que portes.

Voldries ésser lliure com l'aire,

per imaginar ambigües falòrnies,

que et recordin que estàs viu,

il·luminant el costat ambigu,

de vegades opac del teu cor.

Potser la llibertat és aquest,

desarrelament només imaginari,

per allunyar-te de la rutina dels dies,

deixant-te seduir per nous paisatges,

buscant l'últim jardí amagat.

Joan Cujan 2016

ENERGIA POSITIVA

Què t'hi jugues,

pots fer tot allò,

que et proposis,

tot és possible.

Apassionat,

per qualsevol cosa,

entusiasmat,

obsessivament.

Desprèn sinceritat,

deixa dèries i fòbies,

allibera't de les pors,

enlaira els sentiments.

Reafirma la teva identitat,

mai deixis d'intentar-ho,

no et donis per vençut,

i si perds, que només sigui,

per la bellesa d'uns ulls,

per la poesia d'uns llavis.

Vés sempre més enllà de tu,

sent que estàs viu, estima,

comparteix el teu univers,

eixampla els teus horitzons.

I et dic una cosa,

jo m'ho crec,

n'estic segur,

Tu pots.

Joan Cujan  2016

COM T'ENYORO DES DEL MEU EXILI

Foto: Allan Simpson

En aquestes llargues nits, buides i fredes,

quan intento agafar el son, pensant potser en tu,

tornen a assajar-me, mil records dels dies passats,

guardats per la meva dúctil pell sota els teus dits,

de quan les teves mans m'omplien de carícies,

on ès, el que et vas emportar de mi en deixar-me.

Ara que no respons a les meves trucades,

sense tu, la distància se'm converteix en melangia,

voldria que fos suficient amb invocar-te,

perquè aparegueres a l'instant al meu costat,

sospiro, i espero anhelant, una trucada teva,

que m'alliberi, i m'acosti al teu cel etern.

Perquè ja no m'escrius, noves poesies, 

que encenguin els meus desitjos a la matinada,

dolç bàlsam que alleuja la meva soledat,

per què deixes que sucumbeixi a aquesta delirant espera,

tinc ganes de tu, i no puc pensar en res més,

que no sigui llegir-te, veure't, abraçar-te, besar-te.

Arranca'm els anhels que cremen, dins de la meva pell,

desitjos inconfessables, que no sóc capaç de reprimir,

allibera'm d’aquesta angoixa que m’ofega,

tornem la pau que tenia abans de conèixer-te.

Unes passes que s'acosten, trenquen el silenci,

només vull, que tornis, i apagar la llum, t'espero.

Joan Cujan  2016

VAIG SENTIR DOLOR

Vaig sentir dolor.

En cerca, i recerca,

no vaig trobar el motiu,

i va anar creixent en mi,

una angoixa que m’ofega. 

Quan i penso.

L'emoció m'ennuega,

s'humitegen els meus ulls,

i una lleu boirina,

m’enterboleix la mirada.

Ara sospito.

Per una curta fiblada,

d’aquest dolor que no s'atura,

que als mals del cor,

no tenen cura.

Poema: Joan Cujan  2016 

Pintura: Nakajima Kiyoshi 

Words of The Wind

MONS PARAL·LELS

Fer clic sobre la imatge per veure els detalls ampliats

Una mirada oberta i desinhibida, que ens alliberi de la lògica amb la qual ens relacionem amb la realitat que ens envolta, ens permetrà desprendre als objectes de la seva utilitat, per generar noves lectures, a la recerca d'una nova realitat, que ens porti a mirar-los d'una altra manera. A aquests objectes que han perdut la seva finalitat, que ja no poden funcionar, la intervenció de l'artista afegeix intensitat narrativa, i el converteix en una obra plàstica per si mateixa. En observar-los ens revelen tot el que podrien ser i no són, deixant a la nostra imaginació, la llibertat de valorar-los només per la seva bellesa.      Joan Cujan  2016

MARTA

T'escric les paraules que no vaig arribar a dir-te,

amb l'íntim desig, de què arribis a llegir-les.

Dels adolescents que vam ser, ja no queda res,

però romanen en mi els records llunyans,

de l'ambient trist, reclòs i gris d'aquells anys,

que es confonen amb el món càlid i segur de la infantesa.

Sempre asseies a l’esglaó de dalt des d'on em miraves,

amb els genolls ben junts, això era cosa de nenes.

De vegades m'era difícil d'interpretar de què reies,

sempre havia pensat que era possible que reies de mi,

però no podia deixar de mirar, aquells ulls de mel.

Només veia la brillantor dels teus ulls,

que il·luminaven la feble llum de l'escala,

que a vegades s'omplien de llàgrimes,

que suraven en l’aire fred i resclosit,

llavors, em quedava mirant-te fixament una lleu estona,

era el moment més íntim i feliç de tot el dia,

però mai vaig poder aguantar-te la mirada.

M’estaves cridant els teus secrets més íntims,

perquè t'alliberes de les pors, que t’engabiaven,

fent crits que trencaven el silenci, amb la mirada,

estaves tan a prop però alhora tan lluny,

no hi havia ningú mes, excepte nosaltres,

per immaduresa, no ens vam saber trobar,

els murs invisibles de la timidesa m'ho van impedir.

Llavors et vaig posar nom, et diries Marta,

el fet de tenir-lo et convertiria en l'amiga,

que nos vas arribar a ser, falsa il·lusió.

Des de llavors em persegueix la teva imatge arreu on vaig,

mai se’m va acudir que poguessis sentir-te sola,

va ser necessari que em fes gran per entendre-ho.

Ara t’explico el que vaig sentir, el que vaig callar,

em despullo sense disfresses, nu de perjudicis,

per tornar a ser el nen que vaig ser,

desitjant poder tornar a mirar-te als ulls i retrobar-te.

Joan Cujan  2016