Estimar o no estimar

Foto: Autora del text: Darisbel Correa (Dadá)

Ja! Que m’estimes, dius?

Tu no m’estimes, tu em desitges:

desitges el meu cos, la meva llengua, i fins i tot les meves venes;

desitges els meus moviments, els pits i els malucs,

les fel·lacions, el meu clítoris i àdhuc els meus cunnilingus.

Em desitges tota, en orgies i tota sola, tota sencera.

Em desitges i és tan gran el teu ardor

que a l’estimació s’uneix un trist halo de vilesa.

Però tu no saps res, ni tan sols saps si em desitges de veres

o si et desitges a tu mateix.

Oh! amor primitiu, oh! aquest amor teu de cavernes;

Que m’estimes, dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris

perquè el teu amor propi és més gran i el teu cor,

misèria.

Home de capvespre, engalipador de tenebres,

home amagat dins les heures

d’aquest altre ‘jo mateix’ que amagues, mentre

jo somni el teu desig i en un orgasme espasmòdic despert

quan la teva veu em recorda

que el meu caminar és lent i la meva mirada perpètua

i que ja estic morta i vella

Que m’estimes dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris, home de tenebres.

PENSAMENT

Tenir dos grans ales d'ombra,

i plegar-les sobre aquest dolor teu:

ser ombra, pau nocturna,

al voltant del teu apagat somriure.

Foto: Jean Marie Francius

Text: Antonia Pozzi

Hi ha poemes que van directe al cor, són com una infinita abraçada... 

SMILE

Els nostres avantpassats ja sentien la necessitat d'esgrafiar la pedra, volien deixar les seves petjades en una incisió. Molts escultors han aconseguit plasmar en rostres de pedra, somriures congelats en el temps i mirades absents perdudes en l'infinit. A vegades aquestes escultures són més humanes que moltes persones, però la pedra es resisteix a ser modelada per l'home, la pedra vol ser pedra.
La vida està plena de trobades casuals, recordo la sensació de desassossec que em va envair en apropar-me al mur, no podria explicar-ho amb paraules, la pedra estava ferida per un ferro que la penetrava... de sobte vaig sentir una sensació càlida d'alleujament, quan privant-me de tota referència lògica, vaig veure que la pedra somreia, que bonic aquest instant, que insignificant és el nostre viatge davant l'eternitat de la pedra.
Tot i que vivim en un món globalitzat, deshumanitzat, de vegades sorgeix en una bretxa minúscula d'un humil mur, l'esperança en forma de petròglif espontani, un somriure a tanta prohibició i desacord... és una absurditat més, una de tantes.

Joan Cujan  2014