Foto: Autora del text: Darisbel Correa (Dadá)
Ja! Que m’estimes, dius?
Tu no m’estimes, tu em desitges:
desitges el meu cos, la meva llengua, i fins i tot les meves venes;
desitges els meus moviments, els pits i els malucs,
les fel·lacions, el meu clítoris i àdhuc els meus cunnilingus.
Em desitges tota, en orgies i tota sola, tota sencera.
Em desitges i és tan gran el teu ardor
que a l’estimació s’uneix un trist halo de vilesa.
Però tu no saps res, ni tan sols saps si em desitges de veres
o si et desitges a tu mateix.
Oh! amor primitiu, oh! aquest amor teu de cavernes;
Que m’estimes, dius?
Tu no m’estimes ni encara que moris
perquè el teu amor propi és més gran i el teu cor,
misèria.
Home de capvespre, engalipador de tenebres,
home amagat dins les heures
d’aquest altre ‘jo mateix’ que amagues, mentre
jo somni el teu desig i en un orgasme espasmòdic despert
quan la teva veu em recorda
que el meu caminar és lent i la meva mirada perpètua
i que ja estic morta i vella
Que m’estimes dius?
Tu no m’estimes ni encara que moris, home de tenebres.