OBLITS

                                                        Pintura: René Magritte                          

Vas oblidant instants fins a convertir-los en records del passat, i comences a dubtar si realment van existir. A vegades em costa imaginar-me com seria una absència de records, i si em produiria dolor l'oblit de moments que potser mai van arribar a ser, petons, carícies que no tornaran a fregar la meva pell, perquè ja les he oblidat, obstinades absències de mi mateix. Em desperto i mentre recordo cada instant que està viu en la memòria, em pregunto que recordaré demà...

Algun dia algú em trobarà a mi quan em perdo, i em guardarà per sempre en la seva memòria.

Joan Cujan 2016

TANT A PROP I TAN LLUNY

El temps avança implacable,

les hores passen sense aturar-se,

en l'estèril per efímer intent d'eternitat,

mentre la vida es marceix lentament.

Com a metàfora visual de l'existència,

la boira en un intent d'ocultar els detalls,

insinua una imatge més complexa que no és visible,

però darrere de l'aparença hi ha molt més,

que està ocult a la vista dels altres.

La vida ha estat generosa amb mi,

m'ha fet gaudir de sentiments,

que no puc perdre per al camí,

d'aquest llarg i difícil viatge,

sempre encreuat per infinites cruïlles,

on cap camí té final.

En el silenci de la fosca nit,

abans de l'últim alè,

mostra'm la dolça travessia,

que porta al paradís perdut,

i amb el naixement d'un nou dia,

el meu ahir ja esdevindrà passat.

Joan Cujan 2016

PELS CORRIOLS DE LA NIT

Pels corriols de la nit,

entre somnis i desvetlles, 

se'm desperten els sentits.

 Et fas present a la meva pell,

on el teu record persisteix,

en els meus llavis.

A un pas de ser feliç,

a poc a poc separo els genolls,

obrint espais al meu desig.

Lliscant suaument, els dits

es fan cançó humida,

has tornat, et sento dins.

Joan Cujan 2016

A PALPETES

Seduït, a palpentes igual que faria un cec,

et vaig resseguint amb les gemmes dels dits,

amb gestos mínims, sense que te n'adonis,

amb passió, amorosament m'aferro a la teva pell,

per auscultar els plecs més recòndits.

Vull tornar allí, on el meu cos troba recer,

per reviure aquest inabastable vertigen,

que em porta a abocar-me amb tota l'ànima,

i en ple èxtasi, dissoldrem en un pur esclat,

de secrecions, que regalima'n omplint-te de mi.

Ara, sadollat, deslliurat de desig,

recupero la mica de vida que em queda,

d'aquesta petita mort de cada dia,

per seguir gaudint d'aquesta bellesa inquietant,

que traspua a la nostra pell, l'efímer pas dels dies.

Joan Cujan  2016

Imatges: Escultures hiperrealistes de Marc Sijan

RECORDS D'ADOLESCÈNCIA

Agafats de la mà, passejàvem inquiets,

com si volguéssim trobar un racó, el nostre,

en què tinguéssim la certesa, d'estar,

a l'aixopluc de la por, a què ens descobrissin.

Lloàvem les parts més petites,

dels nostres cossos innocents,

fruit de la nostra candidesa,

ens rèiem de la falta de destresa.

És tan misteriós i desconegut,

el món de l'adolescència,

no sabíem que cercàvem,

tot eren descobertes.

Van ser uns dies inoblidables,

mesos, no em preguntis quants,

innocents és dedicàvem amb passió,

a les ingenuïtats de l'amor.

Ara passats els anys, gairebé una vida,

en el nostre retrobament, mai imaginat,

són els records del que vaig sentir amb tu,

el que et fan tan important per a mi.

Joan Cujan  2016

il·lustracions: Puuung