dimarts, 16 de juny del 2015

LA VIDA BONA




Voltaire escriu, el 1736, “el paradís terrenal és allà on sóc jo”, cosa que significa que “la felicitat és immediata, aquí i ara”


La vida bona - Pascal Bruckner

... L'únic poder que tenim sobre la felicitat, és el de reconèixer-la quan arriba i acollir-la quan la tenim al davant. És un poder enorme i, alhora, és un poder també paradoxal, perquè gairebé sempre se'ns manifesta en forma de passat. Ens reunim una nit amb els nostres amics o sortim de vacances i només a posteriori ens adonem que aquell va ser un moment meravellós. Una de les característiques de la felicitat, o de la bona vida, és que precisament té com a condició la inconsciència. La inconsciència de la felicitat; és a dir, quan vivim un moment feliç, és preferible que no ho sapiguem ...

Fragment de la conferència celebrada al CCCB de Barcelona el 3 d'abril de 2006 i publicat per Breus CCCB


Hi descriu l’obsessió actual per la felicitat i com, en enfocar-la com una necessitat consumista, ens aboca al fracàs. Una petita joia molt recomanable.







dilluns, 15 de juny del 2015

SOLITUD (a la recerca del temps perdut)



En el món actual en què tot es mou frenèticament, he arribat a apreciar la solitud, amb una intensitat que mai hagués pensat que em fos possible. Però no és el mateix aïllament i solitud, només et sents aïllat quan estàs desconnectat involuntàriament dels altres, una sensació molt diferent i més freqüent és l'experiència de sentir-te sol enmig d'una multitud.

El fet de buscar moments de solitud és una elecció personal, un temps per a reflexionar en la intimitat dels nostres pensaments. Però no se'ns educa per estar sols, per a molts de nosaltres estar sols és igual a estar fora de la societat, de la família... resulta més fàcil pensar que la solitud és dolorosa, i omplim les nostres vides amb multitud d'activitats, sense temps per a nosaltres.

Molts dies faig exercici, també hi ha en aquesta opció una tria de solitud, és un moment escollit per reflexionar, trobo el temps que necessito per apreciar més a les persones que estan en la meva vida, i recordar a les que per una raó o altra, ja no hi són. Són moltes les persones que són part de la nostra vida i necessiten el nostre afecte, i temps per escoltar-les, com nosaltres necessitem sentir-nos estimats.

També en l'entorn creatiu, la solitud crea un espai on la inspiració és més gran i pots alliberar de forma íntima les teves emocions, i deixar-te portar per la bellesa sense tenir en compte el que els altres puguin pensar sobre el que estàs fent. Gaudir mentre ho fas, sense pensar si algú més ho gaudirà, si ho entendrà, si és bonic... 




Veure com torna la calma a l'aigua de l'estany i els nenúfars romanen immòbils sobre la superfície de l'aigua, mentre el fang es diposita en el fons i deixa l'aigua de nou transparent... aquesta és la claredat i calma que necessitem per apreciar les petites coses i descobrir la bellesa que les habita en la seva solitud.

Text i fotos: Joan Cujan  

divendres, 12 de juny del 2015

MEMÒRIA PER CORRESPONDÈNCIA



Memòria per correspondència, és la publicació de 23 cartes en format de llibre, que la pintora Colombiana Emma Reyes, desconeguda per a la gran majoria de la gent, va escriure des de 1967 fins a 1997 per al seu amic l'historiador Germán Arciniegas. En elles li explica els seus records infantils i de joventut, amb ulls de nena, però amb la intel·ligència de la persona adulta que és. A les dures condicions de pobresa de la seva infància: "Vivíem en una habitació sense finestres, sense llum elèctrica ni vàter". "En aquests mitjans un neix sabent el que vol dir fam, fred i mort", li segueixen punyents episodis de joventut quan va estar internada en un convent, on va créixer rebent càstigs cruels, mentre era educada per a una vida de resignació davant del seu destí. Només fins que es va escapar del convent, ja després dels 18 anys, va poder començar a viure.

Emma tenia poc menys de quatre anys quan va veure que el nen que acabava de tenir la senyoreta Maria, aquesta senyora que cuidava d'ella i de la seva germana Helena, va ser abandonat en un cove, al capdavant d'una porta. "Crec que en aquest moment vaig aprendre d'un sol cop el que és injustícia i que un nen de quatre anys pot ja sentir el desig de no voler viure més i ambicionar ser devorat per les entranyes de la terra. Aquell dia quedarà com el més cruel de la meva existència", va escriure en la carta numero vuit Emma Reyes.

Emma Reyes volia que les seves cartes es publiquessin després de la seva mort, el 2003, i que les regalies d'aquest llibre servissin per ajudar nens orfes de Colòmbia. El lloc escollit va ser la Fundació Llar Sant Maurici a Bogotà, que dóna allotjament i educació a 150 nens que comparteixen amb Emma, un segle després, la seva història. Entre ells han construït una família.

Només per aquest fet ja val la pena comprar el llibre, però us asseguro que és un text que no deixa indiferent.