ENLLUERNAT ENTRE LES FLAMES

Enlluernat entre les flames,
amb els colors encesos als ulls,
la llum ha acolorit el meu esguard.

Joan Cujan  2017

OCELLS DE FILIGRANA

Lluny dels dies d'estiu,
lluny de l'olor de les flors.
Ocells de filigrana a la ciutat.

Joan Cujan  2018

L'AIRE INASSOLIBLE

No n'hi ha prou,
amb l'aire inassolible
amb l'eteri pas de la boira,
per omplir la mirada.

Joan Cujan  2018

LA NATURA

La bellesa és difícil de descriure,
potser perquè ens vegem obligats
a aturar-nos per contemplar-la.

Joan Cujan  2018

A ON SON LES HORES D'AVUI?

A on són les hores d'avui?

Són ja només records

darrere de cada ombra.

Les d'ahir en la foscor

s'amaguen en el passat.

A on ens portarà l'alba?

Joan Cujan  2018

HORITZÓ GROC I VERD

Horitzó cap a la llibertat (groc i verd amb pont trencat al fons)

Joan Cujan  2018

LLUM DE TARDOR

Llum de tardor, al costat del mar, horitzó de blaus entre cels grisos perduts en l'infinit, una llum que es desfà a la platja...

Joan Cujan  2018

QUE PUC DIR

Que puc dir

que no sàpigues,

per sorprendre't.

Que ets el millor de la meva vida.

Que sóc feliç al teu costat.

Que t'estimo com el primer dia.

Que m'agrada despertar-me

i veure que segueixes al meu costat.

Tothom ho sap.

Però a tu t'agrada 

cada dia al despertar-te

que t'ho repeteixi

amb un suau xiuxiueig

del meu alè a prop d'orella.

T'estimo rosseta.

Joan Cujan  2018

RESERVA DELS SUÏSSOS MORTS

Christian Boltanski (Reserva dels Suïssos morts 1991) MACBA
Aquesta escultura es compon de caixes de metall, com arxivadors vells i apilats que formen un passadís estret amb llums d'oficina en la part alta. Cada caixa té una fotografia d'un home o una dona, recuperada per l'artista d'obituaris dels diaris suïssos. L'escultura evoca les burocràcies mundanes de la mortalitat, el contrast entre l'institucional i el personal, entre la memòria i l'oblit.

Una obra que m'ha interessat molt, no et deixa indiferent, et permeten introduir-te dins de l'espai arquitectònic, un passadís molt estret, amb poca llum, una sensació aclaparadora t'envaeix, propera als camps d'extermini, però en aquest cas sense cap violència, és la mort de cada dia d'éssers anònims...

EMBOGIT

Embogit,
pel buit
que l'espanta,
al·lucinat,
corre darrere
els seus somnis.

Joan Cujan  2018

UN FONS BLAU D'ESTRELLES

Un fons blau d'estrelles,
il·lumina l'irreal l'arbre nu,
desposseït de les seves fulles,
a mercè del fred d'hivern.

Joan Cujan  2018

UN SOL FRED D'HIVERN

Un sol fred d'hivern,
il·lumina la neu,
s'estremeix la muntanya.

Joan Cujan  2018

RENEIX UN NOU DIA

Des de les més altes cimes,

darrere de profunds abismals,

de la foscor adormida

emergeix ingràvida la llum,

reneix un nou dia.

Joan Cujan  2018

INSOMNE

De sobte cau la nit,

a foc lent la llum s'apaga,

la lluna acompanya

les escasses ombres,

el diumenge se'n va a dormir

en una foscor insomne.

Joan Cujan  2018

MIRADES CREUADES

La mirada d'aquest noi,

potser etílica i concupiscent, 

perduda entre alcohol i drogues

d'estius cremats en el tedi,

de nits sense ànima.

Una fortor penetrant

d'àngels caiguts,

bandejats del cel,

somnàmbuls,

a la recerca

de somnis impossibles.

M'ho diuen els seus ulls

cansats de mirar,

abstrets cap al no-res.

I ell que pensa...

Joan Cujan 2018

RECORDS FUGISSERS

Dibuix: Egon Schiele

De vegades,

sento el desig 

d'anar al lloc 

on vam quedar.

Em vas deixar, 

buit, fred, 

sense records,

i una certa enyorança.

Com un últim sospir 

resta etèria, 

l'essència d'un caprici, 

fortuït, sense culminar.

Joan Cujan  2018

El REI O LA SOCIETAT NUA

El no haver continuat més enllà del tres d'octubre, és la causa del nostre silenci? Perquè callem com a societat? De què ens avergonyim? Som conscients que aquesta passivitat, es va podrint lentament dins nostre, i no ens 

permet avançar com a societat...

Joan Cujan  2018

Foto: Jamil Hellu

CALMA

Sento una sensació de calma i relaxació quan miro el mar, canvia la meva percepció del temps, tinc més energia i el meu estat d'ànim millora. El moviment del mar i la seva immensitat tenen un efecte gairebé hipnòtic, escoltar el so de les onades em permet desconnectar d'aquest entorn caòtic que és la ciutat, on rebo un bombardeig d'estímuls que dificulten que flueixi lliurement la creativitat ...  

Joan Cujan  2018

EMMIRALLAT

Retroba't en els meus ulls,
vull veure'm reflectit, 
dins l'iris de les teves pupil·les.

Joan Cujan 2018

LETARGIA DE LLUM

Cel, mar... 

letargia de llum 

suspesa entre aigües.

Joan Cujan  2018

QUIN VERTIGEN

Quin vertigen, davant de la força de la natura... és gairebé obscena, aquesta orgia dels sentits...

POTSER

Potser perquè veig en tu

el que ningú més veu.

Potser una tarda de tardor

entre daurats de fulles mortes.

Potser aquesta olor dolça

que m'encisa i m'embriaga.

Potser tot em deixa buit

i tu o emplenés de goig.

Potser, un dia escriuré

un poema que parli de tu.

Potser, potser, potser...

Joan Cujan  2018

ÒRFENA DE CARÍCIES

Nits inquietes

desvetllen somnis.

Òrfena de carícies,

necessito retrobar-me

en els teus dits.

T'esperaré anhelosa,

ets l'escalf amorosit

d'aquest fràgil cos,

que ara me'l sento

més meu que mai.

Assossega'm

el desig de tenir-te,

allibera'm d'aquesta

abstinència adormida.

Oh, lletania de sospirs.

Joan Cujan  2018

DE QUAN VAIG SER BOJA

De quan vaig ser boja,
preservo al rebost,
un polsim de deliri d'aquell dia
que no vaig ser capaç
de llegir tota l'arena de la platja.
Per si els que s'anomenen sensats,
ataquen amb la seva impassible lucidesa.

~ poema i foto: Karma Gual ~

ABANS QUE ENS DIGUEM ADEU

M'emmirallo en els teus ulls,
dins el rèflex roent del capvespre.
Per amarar-me l'ànima encesa,
presumptuós proposi't d'evocar-te
en els dies de silent soledat.
Vull sadollar l'angoixa que bressola
uns pensaments orfes
de l'escalf d'un cos nu, el teu,
i el desig libidinós de tenir-te.

Joan Cujan  2018

EM PERTANY UN SILENCI

Em pertany un silenci,
clar i lluminós,
entre parets nues,
d'un blanc aclaparador.
Un cercle vermell
encén l'instant.

Joan Cujan  2018

TARDOR

Que es farà de tot l'or,

que neix de les fulles de tardor,

d'aquesta matèria inerta, somorta.
 

Quanta voluptuositat malgastada,

per nodrir de bellesa la mort,

ambigua complaença de l'ànima.

Joan Cujan  2018

VÉS I EXPLICA-L'HI

Vés i explica-l'hi com et sents,
que vius dies esperançats,
que l'estimes, i sempre l'estimaràs.
Has vingut absorta en el paisatge,
resseguint el camí de totjorn,

amb una força que ja no tens,
a l'ombra d'arbres centenaris
que t'han vist tant, tant jove.
Has travessat rierols per on flueix
l'aigua d'aquests cims tan teus,
a vessar el plor per la llera
i fondre't en un bassal.
Fins al clot amorosament protegit
a penes trepitjat per l'aire,
en el que jeuen les despulles.
Un cel gris, plujós allà dalt,
plou damunt els teus records,
sota la pluja, una pregària.

Joan Cujan  2018

QUÈ MIRES?

A la pregunta: - Què mires? Mai es pot respondre: - Res, la diferència entre res i buit és essencial, el no-res no té existència i dins el buit si n'hi ha. El buit implica ja la noció d'espai, per tant, d'alguna cosa que existeix o ha existit, ni tan sols el silenci, la foscor i l'absència d'alguna cosa... nega la seva existència.   (Reflexió per als que tallen llaços grocs)

Joan Cujan  2018

AIXÍ VA COMENÇAR TOT

Avui fa un any... aquí va començar tot, Espanya es va cobrir la cara i mentre uns miraven cap a un altre costat (Republicans, Gent d'esquerra, "Intel·lectuals") altres enviaven a les forces de l'Estat, per agredir impunement a gent pacifica i desarmada... primer amb el "A por ellos", després buscant la confrontació amb grups "feixistes", subvencionats, coberts amb passamuntanyes agredint vianants i llevant símbols pacífics per tal de terroritzar la població i buscar una reacció violenta que justifiqui les seves actuacions. Mentre tots els poders de l'Estat, utilitzant les lleis al seu antull, van començar una croada contra el que pensa diferent. Sentències, presó, persecució... sense precedents en qualsevol País democràtic Europeu. Mentre segueixen ostentant el poder els descendents dels què van guanyar la guerra amb el cop d'Estat de Franco... la gent segueix a les cunetes i Franco en el seu Mausoleu...

Joan Cujan  2018

AVIAT FARÀ UN ANY

Se'n van endur els meus somnis, 

em queda una ferida que no desitja tancar-se,

ara tot són preguntes sense respostes.

Els passos d'ara, són lents, insegurs,

el futur incert i ombrívol.

Joan Cujan  2018

ESCRIURE

Escriure és tornar a aquest lloc,

on tot comença a ser records,

per caminar junts de la mà, 

pensaments i ànima,

resseguint la ruta ja llunyana

dels anys viscuts.

Joan Cujan  2018

RODAMON

Sota un sol que em recorda,

llunyanes terres on vaig néixer,

perdut, com un rodamón,

trepitjo la sorra de la platja,

sense deixar rastre pel camí.

Joan Cujan  2018

LA FLOR DE LA TEVA INNIOCÈNCIA

Desitjaria un temps etern

per sargir tots els accidents.

No acabar-me mai la fantasia

que resideix en tots els teus racons.

Desfullar la flor de la teva innocència.

Joan Cujan  2018

DARRERE LES CORTINES (TARDA DE DIUMENGE)

Tot acaba sempre molt lluny,

en confins remots, infinits,

on no acabes mai d'arribar.

Tens la certesa que mai aconseguiràs

en el teu perenne pelegrinatge

apropar-te al teu destí.

Esgotat, et rebel·les,

potser tot el camí recorregut

ha estat només un miratge.

Mentre amb el fràgil pas de les hores,

lànguidament la tarda de diumenge

s'amaga darrere de les cortines.

Joan Cujan  2018

LA VELLA CREU DEL CAMPANAR

Arribo amb la llum naixent de la matinada,

encara en fosca penombra,

després d'una nit de tempesta.

He tornat i ningú m'espera,

ascendeixo lentament entre records,

ansiós de reconèixer-me entre ells.

Fa molts anys ningú trepitja les lloses,

ja no repiquen les campanes,

ni els ocells fan nius en les teulades.

Escolto el lament de la porta oberta,

quan es balanceja entre les seves frontisses,

ja no té sentit, ningú la travessa.

M'allunyo lentament, no es pot tornar

enrere en el temps, és com un pensament,

ja només existeix en la memòria.

Joan Cujan  2018

AHIR ET VAIG VEURE PER PRIMER COP

Ahir et vaig veure per primer cop

i un vertigen em va recórrer el cos,

en imaginar una devesa de l'Olimp,

bella, en la plenitud dels divuit anys,

tots els excessos t'estaven permesos. 

Em deixo portar per la nostàlgia, 

i sense adonar-me, em sento buit, 

m'envaeix una freda melangia, 

substància immaterial del pas dels anys 

per on vaig anar perdent la joventut. 

De vegades voldria desfer el camí, 

i encendre la llum dels records, 

capturar el temps que mai es va aturar. 

No em val recordar glòries passades, 

l'ahir ja és un passat, només per recordar.

Joan Cujan 2018

ET REGALO

Et regalo el cel sense núvols, 

et regalo el cel amb els núvols prims,

et regalo l’olor del riu i la dels salzes en zel, 

et regalo l’olor de la fusta calenta,

et regalo l’aigua que s’escola pels dits,

però torna, però tu torna.

Text: Aquesta Llibertat - Pierluigi Capello

Foto: Joan Cujan

CLASSE MAGISTRAL

Alguna vegada heu assistit a una classe magistral?
És difícil classificar i diferenciar-les per categories, crec que se li acostaria, una classe que poguéssim recordar a través del temps, una classe que t'hauria deixat un sediment intel·lectual, que només pot donar un bon professor... la vida té aquests moments, records que t'acompanyen sempre...

Joan Cujan  2018

LLUITES FRATRICIDES

Quan estem vivint una situació excepcional, perquè l'autonomia ha mort, i res pot seguir igual després de l'1-O, l'enfrontament dels partits suposadament anomenats "Independentistes", són inútils lluites fratricides. La Crida hauria d'haver-se creat fa temps, necessitem una força política única per guanyar totes les eleccions, i deixar obsolets els partits Nacional-feixistes Espanyols a Catalunya, fins a assumir la Independència. Només llavors es podria dissoldre la Crida i convocar noves eleccions per reconfigurar l'espectre de partits segons la seva orientació política...

Joan Cujan  2018

SOLITUDS

Podríem dir que la solitud de l'home és tan vella com el món. Solitud i aïllament són dues coses absolutament diferents, l'artista sent la necessitat de buscar espais de llibertat, una sòlida i impenetrable bombolla de vidre, que l'aïlli del món exterior. A la majoria de persones l'art no els diu res, mostren una total indiferència, i el que per a l'artista significa viure en plenitud, esdevé un excés, una mostra del seu egocentrisme, que no comprenen i els pertorba. Encara que la persona amb sensibilitat artística tracti de passar desapercebuda, suscita desconfiança dels que converteixen la seva vida en una rutina descolorida, incapaços de sentir plaer davant de la bellesa abstracta de les coses.

L'artista ofereix un món de valors diferents dels de la societat en què viu, afirma la seva individualitat, i és en fer-ho, en un món d'éssers que tendeixen a dissoldre la seva personalitat entre la massa, s'aboca a la seva íntima solitud. Però les seves hores, de treball creatiu en soledat, de vegades brillants que obren portes a nous mons, altres apagades per feridors fracassos que t'enfonsen en el desànim. El mantenen agosarat, viu.

Estàs sol, explorant territoris mai transitats, penetrant en el més profund del subconscient, intentant aconseguir l'inabastable, fins a arribar a l'últim límit per descobrir, allà on es produeix la metamorfosi del cos i l'esperit. Sempre busco el costat poètic de les coses, que mostra la fragilitat intemporal de la bellesa, i transforma a qui té la sort de ser capaç de pressentir-la, entre la sòrdida lletjor d'un món sense sensibilitat.

Joan Cujan  2018 

L’ESCORÇA DELS DIES

Ahir mentre feia temps per assistir a un recital d'Amancio Prada, vaig veure un petit jardí amb nombrosos plataners, cada vegada més difícils de trobar a la ciutat de Barcelona. Amb el pas dels anys el tronc es fa gran i l'escorça es bada i acaba caient a terra, formant al tronc, un llenç amb unes formes fantàstiques, acompanyades d'una gamma de colors preciosa, que va canvia'n segons  incideix la llum. Des de la meva infantesa sempre he sentit molta curiositat en observar la seva escorça amb molt de detall, m'ofereix moments màgics, que encoratgen la meva creativitat, apareixent davant dels meus ulls una infinitat d'imatges, que la meva imaginació converteix en formes recognoscibles. També s'enriqueix la nostra perceptibilitat, amb murs, pedres, núvols... el món exterior és ple de formes que volen donar-se a conèixer a través de la nostra sensibilitat.

Joan Cujan  2018

TU I L’ÀNGEL

Pintura: Cupid-Psyche (Gerard Francois Pascal Simon)

Et fascina la silent fatiga, que t'apropa

a un crepuscle que sents pròxim,

punt final d'un destí llarg i vagarós.

Sents pànic del pas sobtat del temps,

viu dins teu, una calma frustrant,

a on la memòria esberla el silenci.

  

Rere la teva vulnerabilitat, sura la teva força.

Quan el desig et devora l'ànima,

aquest vertigen que et pren el cos,

t'has sentit desitjada, estimada. 

Tu i l'àngel lentament us heu fos,

en vesprades sense paraules

fetes amb la complicitat de tendres mirades.

M'ofereixes l'espai i el temps que necessito

Poema: Joan Cujan 2018