dissabte, 27 de febrer del 2016

REGALA'M



Regala’m,
el temps d’estimar-te, 
una nit eterna,
que duri, 
fins que claregí,
el nou dia.

Fes-me l’amor, 
sense mesura, 
donem temps, 
per descobrir-te, 
sentir-te en mi,
el plaer no té pressa. 

Entra en mi,
traspassa'm, 
troba refugi, 
dins del meu cos, 
que anhelós,
et vol rebre. 

T'esmunys, 
en suau lliscar, 
prenent embranzida, 
amunt i avall, 
fins que et fons, 
i et vesses. 

Dins l’entrecuix, 
fluids plaents,
brolla'n, 
de la deu, 
on sadolles, 
la meva set.

T'he buscat,
en nits sense llum,
i m'he trobat,
desitjant renéixer, 
al final de cada nit, 
per germinar albada, 
al teu costat. 


Joan Cujan 2016

Foto: Alexander Sergeev




Regaláme,
el tiempo de amarte,
una noche eterna,
que dure,
hasta que amanezca,
el nuevo día.

Hazme el amor,
sin medida,
dame tiempo,
para descubrirte, sentirte en mí,
el placer no tiene prisa.

Entra en mí,
traspásame,
encuentra refugio,
dentro de mi cuerpo,
que anhelante,
te quiere recibir.

Te resbalas, 
en suave deslizar,
tomando empuje,
arriba y abajo,
hasta que te fundes,
y te derramas.

De la entrepierna,
fluidos placenteros,
brotan, 
del manantial,
donde sacias,
mi sed.

Te he buscado,
en noches sin luz,
y me he encontrado,
deseando renacer,
al final de cada noche,
para germinar amaneceres,
a tu lado.





diumenge, 7 de febrer del 2016

METAMORFOSI


Foto: Patricio Calut



Deixa’m despullar-te lentament amb la mirada,
en discreta luxúria, el meu desig no té pressa,
enjogassada somrius, i te m'ofereixes delerosa,
disposada a entregar-me el teu tresor més preuat.

Foll de desig, només desitjo fondre'm amb tu,
t'ensenyaré tot allò que no puc dir sol amb paraules,
en un efímer sospir, m'endinso dins les teves ànsies,
travesso el finíssim tel, que encara conserves,
fins a obrir-me pas, cap al fons càlid dels teus llavis.

Suaument, cauen tots els vels de la infantesa,
mentre ressegueixo el camí, i et faig meva,
t’imagino travessant el llindar de l'adolescència,
i esdevens dona, a l’aixopluc dels meus braços.

Joan Cujan 2016 

dissabte, 6 de febrer del 2016

APOCALIPSI



En el crepuscle de la vida, quan tot s’alenteixen i és oblida,

viure és només recordar, instants cal·ligrafiats en la memòria,
quan els batecs del cor acompanyen, el silent pas de les hores,
vull retenir el temps i l’espai, que s'escola amb el pas dels dies.

La fatiga de la meva fràgil ànima, presagia l'entrada a l'eternitat,
necessito saber què vindrà després, d'aquest camí sense retorn,
vana supèrbia, aquest intent de copsar l'essència final de l'ens.

Per tornar a néixer,
Per tornar a riure,
Per tornar a plorar,
Per tornar a viure,
Per tornar a ser jo.

En aquest estat febril, del pensament, 
mentre el cos es va gastant i marcint,
en el repic incontrolat de caòtiques divagacions, 
veig ombres a la nit, i és l'aire fred el que m'abraça.

No vull jeure sota una fosa de terra negra,
que aculli el polsim blanc, dels meus ossos roents,
i escoltar les petjades dels que porten flors als morts,
interrompent la pau dels que ja descansen.

No vull que em sorprengui la nit eterna,
què s'amaga sota la plàcida pau dels morts,
què vol xuclar ansiosament aquesta ànima tan fràgil,
només sóc un cos que s’adorm i s'atura per sempre.

No hi ha final, no hi ha res més que el silenci etern,
no tinc arguments per debatre contra aquest silenci,
la vida és una melodia que es dissol amb el pas del temps,
etèria, inabastable com les nits d'estiu que ja no viuré.

Joan Cujan  2016