No t'ho creuràs, he conservat tots els records,
amb una gran fidelitat, com si encara fos ahir,
mai m'he atrevit a canviar-los, del seu lloc,
potser perquè així, sento encara la teva presència,
però ja m'he cansat d'aquest silenci infinit,
de sentir-te dins meu, i saber que mai més tornaràs.
Ja són molts els anys que la casa està buida sense tu,
assegut escrivint, no puc evitar de tant en tant,
aixecar el cap i mirar el teu retrat,
encara està en la mateixa prestatgeria,
al costat de velles fotos dels avis,
és com si estiguessis aquí, davant meu,
no puc deixar de mirar-te aquells ulls,
grans, nets, d'un negre intens,
amb els que em vas mirar, quan et feia la foto,
mentre la mare somrient et sosté per la cintura.
Se't veu feliç, contenta, amb tota una vida al davant
que poc podíem imaginar, que passats uns dies,
ja no estaries mai més amb nosaltres.
A vegades pensó, que un dia em parlaràs,
i sabré per fi, que t'has fet gran i ets feliç.
Joan Cujan 2016
