dimarts, 31 de gener del 2012

REFLEXIONS EN NEGRE





La crisi de valors que estem vivint i les notícies negatives que incideixen diàriament en el nostre estat d'ànim, produeixen un enorme impacte sobre la nostra estabilitat afectiva i incrementen la nostra ansietat. Tots tenim mecanismes que ens ajuden a protegir-nos de l'ansietat, però en certes ocasions, com l'actual, estem exposats a que aquesta ansietat que ens ha de protegir, augmenti i ens generi complicacions. Sense adonar-nos és freqüent que tinguem pensaments amb característiques negatives que alteren el nostre estat emocional, llavors anem prioritzant tots els aspectes negatius de la realitat i entrem en una espiral d'emocions negatives del qual pot ser difícil sortir. Quan un ho veu tot negre, ajuda preguntar-se "No hi haurà aspectes positius que deixo de banda?" En aquests moments difícils que estem passant és quan més hem de creure que després de la foscor vindrà la llum, que segurament tindrem errors com tot ésser humà, però que estem millor preparats i capacitats per superar totes les situacions difícils que se'ns presentin, fins ara ho hem aconseguit i res fa pensar que no seguirà així. Tenir en compte aquestes coses pot ajudar a mantenir un bon estat d'ànim per poder enfrontar el present que ens toca viure.

                                                                         Joan Cujan

La crisis de valores que estamos viviendo y las noticias negativas que inciden diariamente en nuestro estado de ánimo, producen un enorme impacto sobre nuestra estabilidad afectiva e incrementan nuestra ansiedad. Todos tenemos mecanismos que nos ayudan a protegernos de la ansiedad, pero en ciertas ocasiones, como la actual, estamos expuestos a que esta ansiedad que nos ha de proteger, aumente y nos genere complicaciones. Sin darnos cuenta es frecuente que tengamos pensamientos con características negativas que alteran nuestro estado emocional, entonces vamos priorizando todos los aspectos negativos de la realidad y entramos en una espiral de emociones negativas del cual puede ser difícil salir. Cuando uno lo ve todo negro, ayuda preguntarse "No habrá aspectos positivos que dejo de lado?" En estos momentos difíciles que estamos pasando es cuando más tenemos que creer que tras la oscuridad vendrá la luz, que seguramente tendremos errores como todo ser humano, pero que estamos mejor preparados y capacitados para superar todas las situaciones difíciles que se nos presenten, hasta ahora lo hemos conseguido y nada hace pensar que no seguirá así. Tener en cuenta estas cosas puede ayudar a mantener un buen estado de ánimo para poder enfrentar el presente que nos toca vivir.


diumenge, 15 de gener del 2012

EL TÀNDEM



Em vaig pujar al tàndem darrere d'ella i vam començar a pedalar, al principi mirava com avançàvem ràpid amb poc esforç, era una sensació agradable.
I més agradable es va tornar.
Vam iniciar una suau pendent i ella va estrènyer les cuixes i amb això, els seus glutis començaren a marcar un ritme que intentava seguir amb moviments enèrgics de les meves cames: amunt, avall, amunt, avall, mentre els seus glutis anaven d'esquerra a dreta. Semblava que no ens anàvem a trobar mai tot i anar en el mateix sentit.
A dalt, a sota, amunt, avall, esquerra, dreta, esquerra, dreta.
Veia com la seva pell es cubreix amb una lleugera capa de suor, com la seva samarreta es pujava, s'arromangava i com la meva vista va ser atreta com un imant a la cintura. Vaig augmentar el ritme en un va intent que també es acceleressin els esdeveniments.
Esquerra, dreta, esquerra, dreta, amunt, avall, amunt, avall.
Torbat, amb la vista clavada al final de la seva esquena, arribem al final del passeig, ens parem, es va girar, em va mirar, va veure la meva torbació, va veure la meva erecció i em va dir: porc, sempre pensant en el mateix, ara aniràs tu davant.

La tornada va ser tremendament avorrida.

Relat erotic: Carallo Loco–Blogs     -      Acuarel·la: “Tandem Holandes” Joan Cujan 

Me subí al tándem detrás de ella y empezamos a pedalear, al principio miraba como avanzábamos rápido con poco esfuerzo, era una sensación agradable.
Y más agradable se volvió.
Iniciamos una suave pendiente y ella apretó los muslos y con ello, sus glúteos comenzaron a marcar un ritmo que intentaba seguir con movimientos enérgicos de mis piernas: arriba, abajo, arriba, abajo, mientras sus glúteos iban de izquierda a derecha. Parecía que no nos íbamos a encontrar nunca a pesar de ir en el mismo sentido.
Arriba, abajo, arriba, abajo, izquierda, derecha, izquierda, derecha.
Veía como su piel se perlaba con una ligera capa de sudor, como su camiseta se subía, se arremangaba y como mi vista fue atraída como un imán en la cintura. Voy aumentar el ritmo en un vano intento que también se aceleraran los acontecimientos.
Izquierda, derecha, izquierda, derecha, arriba, abajo, arriba, abajo.
Turbado, con la vista clavada en el final de su espalda, llegamos al final del paseo, nos paramos, se giró, me miró, vio mi turbación, vio mi erección y me dijo: cerdo, siempre pensando en el mismo, ahora irás tú delante.

La vuelta fue tremendamente aburrida.

ROBA ESTESA



"Penjar la roba en un estenedor és potser un dels majors exercicis d'exhibició íntima que un pot fer. El veí veu els nostres calçotets i els nostres llençols, els nostres vestits de festa i el nostre pijama de ratlles. Al voyeur potser li interessi, que li causi cert morbo elucubrar sobre les vides amagades en la bugada, però quan subjectem les peces amb les pinces no solem pensar (almenys a mi em passa així) a les mirades furtives. l'únic que volem és que no se'ns caiguin els mitjons trencats al pis de sota. "

Text extret del llibre "Roba Estesa d'Eva Puyó" Editorial Xordica   -  Foto: Rita Borg


"Colgar la ropa en un tendedero es quizás uno de los mayores ejercicios de exhibición íntima que uno puede hacer. El vecino ve nuestros calzoncillos y nuestras sábanas, nuestros vestidos de fiesta y nuestro pijama de rayas. En voyeur quizá le interese , que le cause cierto morbo elucubrar sobre las vidas escondidas en la colada, pero cuando sujetamos las piezas con las pinzas no solemos pensar (al menos a mí me pasa así) a las miradas furtivas. lo único que queremos es que no se nos caigan los calcetines rotos en el piso de abajo. "

dissabte, 14 de gener del 2012

INSTANTS PER AL RECORD



L'altre dia estava ordenant un calaix i vaig trobar un sobre, en ell guardava una sèrie de velles fotografies el valor de cadascuna d'elles, encara que algunes estiguessin danyades pel temps, és inmesurable per a mi, allà entre escales de grisos i sèpia, va transcórrer en pocs minuts davant els meus ulls la història dels meus pares i la meva vida. Aquestes fotografies em van fer pensar, en una d'elles la meva mirada semblava que sortia de la imatge i tractava de trobar alguna cosa, una mirada d'esperança, una mirada d'il·lusions, una mirada de somnis.

Recordes quan eres petit ?, probablement no tens temps, la majoria es avergonyeix de recordar que jugava a la pluja, o somiava ser president, metge, advocat, tants somnis, tantes ganes de menjar-se la vida a trossos .... després passen els anys, vénen les responsabilitats, som adults, professionals, i llavors a la majoria li avergonyeix riure a riallades o ballar, cantar, jugar com quan érem nens.

Hem de tornar a somiar desperts, compartir sense esperar res a canvi, oferir amistat, donar abraçades, dir t'estimo, mullar-nos en la pluja i aixecar la cara cap al cel perquè cada gota que mulli el nostre rostre ens recordi la meravella d'estar vius. 

                                                                 Joan Cujan    2012


El otro día estaba ordenando un cajón y encontré un sobre, en él guardaba una serie de viejas fotografías, el valor de cada una de ellas aunque algunas estuvieran dañadas por el tiempo, es inmesurable para mí, allí entre escalas de grises y sepia, transcurrió en pocos minutos ante mis ojos la historia de mis padres y mi vida. Estas fotografías me hicieron pensar, en ellas mi mirada parecía que salía de la imagen y trataba de encontrar algo, una mirada de esperanza, una mirada de ilusiones, una mirada de sueños.

¿Recuerdas cuando eras pequeño?, probablemente no tienes tiempo, la mayoría se avergüenza de recordar que jugaba en la lluvia, o soñaba con ser presidente, médico, abogado, tantos sueños, tantas ganas de comerse la vida a trozos .... luego pasan los años, vienen las responsabilidades, somos adultos, profesionales y entonces a la mayoría le avergüenza reír a carcajadas o bailar, cantar, jugar como cuando éramos niños.

Tenemos que volver a soñar despiertos, compartir sin esperar nada a cambio, ofrecer amistad, dar abrazos, decir te quiero, mojarnos en lluvia y levantar la cara hacia el cielo para que cada gota que moje nuestro rostro nos recuerde la maravilla de estar vivos.

EL NEN QUE NO VOL FER-SE GRAN




Aquest nen que jugava, compartia, somreia i gastava tota la seva energia sense pensar en el futur ja que no coneixia aquesta paraula, vol despertar i tornar a riure ia somiar.
Aquest nen es va quedar adormit perquè va sentir que no valia la pena seguir despert pres de preocupacions familiars, problemes laborals, falta de diners, les injustícies, l'engany, i tot allò que a ell el va omplir de cansament, només existeix en la meva ment quan recordo moments de felicitat viscuts.
És el moment de buscar-lo, hi és esperant que aprengui a viure el present que es va tan ràpid, que torni a somiar. Es té l'edat de l'esperit, l'edat cronològica no importa, pots cuidar el cos i la imatge exterior, però si no et trobes jove el teu esperit estarà envellit. Si avui torno a riure i ser feliç en les petites coses, estaré guanyant la meva felicitat, hauré despertat el nen que hi ha en mi i ell espera que sigui així cada dia.                                                            

                                                   Foto i Text     Joan Cujan 2012


Este niño que jugabacompartíasonreía y gastaba toda su energía sin pensar en el futuroya que no conocía esta palabra, quiere despertar y volver a reír ya soñar.
Este niño se quedó dormido porque sintió que no valía la pena seguir despierto preso de preocupaciones familiares, problemas laboralesfalta de dinerolas injusticiasel engañoy todo lo que a él lo llenó de cansanciosólo existe en mi mente cuando recuerdo momentos de felicidad vividos.
Es el momento de buscarlo, está esperando que aprenda a vivir el presente que se va tan rápidoque vuelva a soñarSe tiene la edad del espíritu, la edad cronológica no importapuedes cuidar el cuerpo y la imagen exteriorpero si no te encuentras joven tu espíritu estará envejecidoSi hoy vuelvo a reír y ser feliz en las pequeñascosasestaré ganando mi felicidadhabré despertado el niño que hay en  y él espera que así seas cada día.

divendres, 6 de gener del 2012

CAMÍ


                                                  * Feu click a la imatge per ampliar


Tots tenim davant dels nostres ulls un camí individual a seguir que ens oferirà moltes oportunitats per créixer i aprendre sobre nosaltres mateixos i els altres. La nostra capacitat d'aprendre és una experiència individual que no podem comparar amb les dels altres, perquè quan comparem estem jutjant, si respectem el camí dels altres independentment del tipus d'experiències de vida que comporti, ens movem cap a un espai sense judicis, de acceptació i amor incondicional. La vida ens permet decidir a qui o què li permetrem compartir el nostre propi camí. L'experiència ens ensenya que certes situacions i circumstàncies es repeteixen en la vida, reconèixer i aprendre d'elles és part del procés que cada un necessita per créixer, de vegades necessitem aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos.


Text i foto: Joan Cujan  2012

Todos tenemos ante nuestros ojos un camino individual a seguir que nos ofrecerámuchas oportunidades para crecer y aprender sobre nosotros mismos y los demás.Nuestra capacidad de aprender es una experiencia individual que no podemoscomparar con las de los demásporque cuando comparamos estamos juzgandosirespetamos el camino de los demás independientemente del tipo de experiencias de vida que conllevenos movemos hacia un espacio sin juicios , de aceptación y amor incondicionalLa vida nos permite decidir a quién o qué le permitiremoscompartir nuestro propio caminoLa experiencia nos enseña que ciertas situacionesy circunstancias se repiten en la vidareconocer y aprender de ellas es parte delproceso que cada uno necesita para crecer, a veces necesitamos aprender aamarnos a nosotros mismos.