dissabte, 27 d’agost del 2011

ENYORAR-TE



Sentir la pèrdua en la meva plàcida solitud,
Sentir l'eco de la memòria carregada de records,
Sentir i enyorar-te en el buit de la teva absència.
Aquest temps detingut, aquesta languidesa sonora,
  Aquest voler que tornis a estar al meu costat,
Aquest lament final... aquesta nit estic sola.


Joan Cujan - Foto: Francois Benveniste

dilluns, 15 d’agost del 2011

EL BOSC D' OMA - Agustín Ibarrola


El Bosc d'Oma és una de les obres més conegudes de l'artista del país vasc Agustin Ibarrola, està inclosa dins de la corrent "Land Art" que sorgeix a finals dels anys seixanta del passat segle, que té com a finalitat utilitzar el paisatge com a marc i suport del treball artístic.
A mesura que anem caminant pel Bosc d'Oma, els dibuixos apareixen davant els nostres ulls com follets jugetons, de vegades el dibuix d'un sol arbre té valor per si mateix, en altres casos cal obsevar el conjunt de diversos arbres per comprendre l'obra . La percepció dels dibuixos canvia segons el punt d'observació les imatges es transformen, hi ha un intinerari desenvolupat per l'artista que marcat amb triangles numerats ens permet observar l'obra tal com ell la va planificar per ser vista.


El Bosque de Oma es una de las obras mas conocidas del artista del pais basco Agustin Ibarrola, esta incluida dentro de la corriente “Land Art” que surge a finales de los años sesenta del pasado siglo, que tiene como finalidad utilizar el paisaje como marco y soporte del trabajo artistico.
A medida que vamos caminando por el Bosque de Oma, los dibujos aparecen delante nuestros ojos como duendes jugetones, en ocasiones el dibujo de un solo arbol tiene valor por si mismo, en otros casos hace falta obsevar el conjunto de diversos arboles para comprender la obra. La percepción de los dibujos cambia según el punto de observación las imágenes se transforman, existe un intinerario desarrolado por el artista que marcado con triangulos numerados nos permite observar la obra tal como el la planifico para ser vista





Galeria fotogràfica

Invitació al petó
Invitación al beso

El bosc ens dóna la benvinguda amb un petó, la mostra més senzilla i pura d'afecte.
El bosque nos da la bienvenida con un beso, la muestra más sencilla


Corba, contra corba, concavitat, convexitat, pla
Curva, contra curva, concavidad, convexidad, plano

El raig atrapat, el raig trencat
El rayo atrapado, el rayo roto

Ibarrola va dir: " El llamp i el arc de Sant Martí van venir a jugar i pintar amb mi al bosc "
I és que un dia de tempesta un llamp va caure sobre el bosc i va quedar atrapat entre els pins. Des de llavors es troba dins del bosc i sorgeix i s'esvaeix a gust dels visitants. El raig es presenta amb un zigzagueig lluminós i després desapareix i s'esvaeix entre els tòtems del bosc.
Ibarrola dijo: "El rayo y el arco iris vinieron a jugar y pintar conmigo al bosque"
Y es que un día de tormenta un RAYO cayó sobre el bosque y quedó atrapado entre los pinos. Desde entonces se encuentra dentro del bosque y surge y se desvanece a gusto de los visitantes. El rayo se presenta con un zigzagueo luminoso y luego desaparece y se desvanece entre los totems del bosque.



L'arc de Sant Martí de NaielEl arco iris de Naiel

Aquest Arc de Sant Martí de Naiel, que porta el nom d'un dels seus néts, s'ha convertit en la composició més fotografiada de Ibarrola.
Este Arco Iris de Naiel, que lleva el nombre de uno de sus nietos, se ha convertido en la composición mas fotografiada de Ibarrola.


Blau verdós dins i fora de les figures
Azul verdoso dentro y fuera de las figuras

On el positiu i el negatiu ens mostren una composició de tres figures en la qual cadascuna complementa l'altra.

Donde el positivo y el negativo muetran una composición en la cual cada una complementa a la otra. 


De les ratlles verticals i diagonals al gest humà
De las rayas verticales y diagonales al gesto humano

Algunes de les figures que veiem des d'aquí parteixen del més profund del bosc a manera de simples ratlles verticals ia mesura que ens anem desplaçant, es converteixen en caminants que ascendeixen pel vessant.


Algunas de las figuras que vemos desde aquí parten de lo más profundo del bosque a modo de simples rayas verticales y a medida que nos vamos desplazando, se convierten en caminantes que ascienden por la ladera.


Vianants que es traslladen sense caminar
Paseantes que se trasladan sin andar

Persones que van, persones que vénen, que ascendeixen per les vessants i que travessen el bosc. Estan quietes, però es mouen, es traslladen sense caminar o caminen alineades sense tocar a terra. A mesura que unes apareixen altres desapareixen.


Personas que van, personas que vienen, que ascienden por las laderas del bosque.
Estan quietas, pñero se mueven, se traladan sin caminar o caminan alineadas sin tocar tierra. A medida que unas aparecen otras desaparecen.
 

dissabte, 13 d’agost del 2011

COSMÒPOLIS


Va notar el carrer al seu voltant incessant, gent que passava de llarg dels altres en uns moviments codificats de gest i dansa. Intentaven caminar sense trencar el ritme, perquè trencar el ritme és una cosa ben intencionada i dèbil, però a ells de vegades els obligaven a esquivar-se i fins i tot a aturar-se i ells gairebé sempre desviaven la mirada. El contacte visual era un tema delicat. Un cuart... de segon de mirada compartida era una violació dels acords que feien funcionar la ciutat. ¿Qui s’aparta de qui?, ¿Qui mira o no mira aquí? , ¿Quin grau de ofensa constitueix una fregada o un toc? Ningú no volia ser tocat. Hi havia un pacte d’intocabilitat. Ni tan sols allà, en el garbuix de velles cultures, tàctils i formant un teixit espès, amb transeünts barrejats, i guàrdies de seguretat, i compradors enganxats als aparadors, i bojos deixats anar, les persones no es tocaven.

Cosmòpolis – Don DeLillo Foto: Sid Sidney

Notó la calle a su alrededor incesante, gente que pasaba de largo de los otros en unos movimientos codificados de gesto y danza. Intentaban caminar sin romper el ritmo, porque romper el ritmo es una cosa bien intencionada y débil, pero a ellos a veces les obligaban a esquivarlos y incluso a detenerse y ellos casi siempre desviaban la mirada. El contacto visual era un tema delicado. Un cuarto de segundo de mirada compartida era una violación de los acuerdos que hacían funcionar la ciudad. ¿Quién se aparta de quién?, ¿Quién mira o no mira aquíen? , ¿Qué grado de ofensa constituye una rozada o un toque? Nadie quería ser tocado. Había un pacto de intocabilidad. Ni siquiera allí, en la maraña de viejas culturas, táctiles y formando un tejido espeso, con transeúntes mezclados, y guardias de seguridad, y compradores enganchados en los escaparates, y locos sueltos, las personas no se tocaban.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Pels camins de la nit




Pels camins de la nit
entre somnis calents de desig,
a la matinada quan arriba l'Alba
i el teu record persisteix en els meus llavis.

Poc a poc separo els meus genolls,
obrint espais al meu desig,
Les meves mans, són cançó humida,
has tornat, et sento dins meu.


Joan Cujan - Foto: Vicent Belster