Quan era nen, dins la meva habitació,
mai vaig pensar en el bullici del carrer,
el meu món estava dins de la llar,
em sentia indefens fora de la família.
La meva atenta mirada es detenia en les petites coses,
i aprenia des de dins a anar reconeixent l'exterior.
Avui en despertar-me, un callat silenci
m'ha angoixat, he sentit la necessitat
de mirar per la finestra,
ha passat el temps,
no sabria dir si molt o poc,
era com si tot s'hagués aturat,
ningú als carrers deserts, només algun ocell,
m'he assegut a la vora del llit,
i he vist passar una noia jove amb el seu gos,
després una camioneta ha deixat caixes d'aliments
en una residència d'avis propera,
aquesta petita mostra de vida, m'ha fet somriure.
Però no vull sortir, em sento inquiet,
indefens com quan era un nen,
fora el món batega lentament,
s'ofega, s'apaga en silenci.
Joan Cujan 2020
