D'AMIC E AMAT

Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables. Amb els amics l'equilibri entre compromís i improvisació es va descobrint amb anar fent i sovint pot passar que el final no s'expliciti. Fem i desfem, de vegades inconscientment. Montserrat Dameson


Imatge: Pierrot Laughing (1855) Nadar (French, 1820–1910) The Metropolitan Museum of Art, Nova York

HEM PERDUT EL NORD?

Hem perdut el Nord?
Finalment podrem trobar el sud

La por és irreal. La por no és pas la prudència. La por és el cop d'estat subtil que preserva les creences dels poderosos. La por és viure com volen els altres.[...] Ataca l'ànima de l'ésser.[...] Com podràs dir-te alguna vegada la veritat, si no fuges de la mà que t'acotxa i t'apallissa? La por social és més senzilla de vèncer. Ser molts contra la por no fa tanta por. Però la no-por individual és l'única que ens fa ser veritablement lliures. Lliures per ser socials d'una manera més ètica. 

Gitana Roc, Dolors Miquel.

HI HA ÈXTASI EN AQUESTA MIRADA

Hi ha èxtasi en aquesta mirada,
instants en què es fon amb l'univers,
allà, on del no-res tot es fa present.
Els àngels, potser feliços al Cel,
envegen la brillantor d'uns ulls
que il·luminen la foscor.
En veure-la, vaig viatjar lluny,
tan lluny com els seus pensaments,
lliures com orenetes al cel.

Joan Cujan, 2022

L'ARTISTA / CH'A L'ABITO DE L'ARTE HA MAN CHE TREMA

Sembla que va ser Ramon Llull el primer a fer servir el terme "artista". En llatí només existia el substantiu genèric "Ars". La jove paraula apareixerà després a La divina comèdia (Paradís, cant XIII). Allà, per referir-se a la natura, per necessitat imperfecta davant de l'esperit diví, Dante la compara –en expressió insuperable– amb la figura de l'artista, és a dir, aquell té el coneixement i la pràctica de l'art, però la mà del qual tremola: "L'ARTISTA / CH'A L'ABITO DE L'ARTE HA MAN CHE TREMA"

Això vol dir que, també l'artista, tot artista, fins i tot amb habilitat o destresa reconeguda, és necessàriament imperfecte.
Alberto Ruiz de Samaniego

ÉS ART TOT ALLÒ QUE ENS EMOCIONA

És inevitable preguntar-se sobre la manera de valorar unes formes que provenen de la natura, no són obres d'art, però generen una explosió de estructures en llibertat. Hi ha una explicació estètica al marge de l'art, de la vida social i econòmica. Des de fa temps, s'ha anat ampliant el concepte de què és art, aquest pot provenir de qualsevol lloc, és art tot allò que ens sedueix i emociona.

Joan Cujan, 2022 

S'APAGA L'ANTIGA LLUM D'ESTRELLES VESPERTINES

         

S'apaga, amb lleugera tremolor,

l'antiga llum d'estrelles vespertines,

on el somni es perd dins l'alba.

Les llums de les cases anuncien

entre la fosca, un nou dia urbà.

A fora, darrere els vidres de la finestra,

la ciutat desperta endormiscada.

Som com aus peregrines sense ales,

que amb ulls tancats ens veiem volar.

És la meva ciutat, i jo em sento foraster,

d'aquest món on tu i jo vivim.

Aquí, a tot arreu, com cada dia.

Joan Cujan, 2022

SI PER POR QUE ET CRUCIFIQUIN

‘Si per por que et crucifiquin creues els braços davant del món, et perdràs la màgia d’abraçar-lo’ Ponç Pons.

FENT CAMÍ CAP A CASA

      

Tot és un ressò d'onades bressolades pel vent,

miro el moviment incessant de l'aigua escumejant,

mentre deixa el seu rastre salobre a la sorra,

en caminar, també deixo el meu rastre de petjades,

penetrant-hi un solc profund, dins l'escalfor humida,

un rastre d'engrunes de pa, evocant Hansel i Gretel.

Per no perdre'm en la llunyania.

Per no desaprendre qui sóc.

Per no oblidar-te, per no deixar de tornar.

És inútil, ja ho sé, només son somnis a prop de mar,

sempre hi haurà platges més enllà que no he trepitjat.

Quimeres, espurnes de l'esperit que fugen.

Joan Cujan, 2022

VEIG CLARAMENT EL PERILL DE SENTIR-M'HI BÉ

Veig clarament el perill
de sentir-m'hi bé.

Demà,
si algú m'afalaga,
si tinc feina,
si fa sol,
hi ha el perill
de sentir-m'hi bé.

Però penso
que quan m'adoni
que tot s'ha de pagar
minuciosament,
potser
no ho voldré fer,
potser em voldré fer creure
que aquestes coses
no cal que es paguin.

I m'equivocaré.

MIQUEL BAUÇÀ
El noble joc, 1972

DESÉSSER

Em trasbalsa aquest desésser.

Pèrdua fugaç de la consciència,

esvaniment de furtives imatges

de records sense forma ni passat.

Em retrobaré en l'absència imaginada.

Refermat per aquesta buidor negligent,

esperant la meva imminent aparició,

sorprès pel retard de l'arribada.

Joan Cujan, 2022