Tot és un ressò d'onades bressolades pel vent,
miro el moviment incessant de l'aigua escumejant,
mentre deixa el seu rastre salobre a la sorra,
en caminar, també deixo el meu rastre de petjades,
penetrant-hi un solc profund, dins l'escalfor humida,
un rastre d'engrunes de pa, evocant Hansel i Gretel.
Per no perdre'm en la llunyania.
Per no desaprendre qui sóc.
Per no oblidar-te, per no deixar de tornar.
És inútil, ja ho sé, només son somnis a prop de mar,
sempre hi haurà platges més enllà que no he trepitjat.
Quimeres, espurnes de l'esperit que fugen.
Joan Cujan, 2022
Joan Cujan, 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada