ENTRE CORTINES
Donava el sol a la casa del davant, l'àvia tenia els ulls fixos al carrer, sense treure-li ull a unes nenes jugant. I gairebé sense adonar-se'n, com cada dia, amb gran cura va endarrerir el seu rellotge de polsera...
Joan Cujan, 2021
dijous, 16 de desembre del 2021
ENTRE CORTINES
ENTRE CORTINES
Donava el sol a la casa del davant, l'àvia tenia els ulls fixos al carrer, sense treure-li ull a unes nenes jugant. I gairebé sense adonar-se'n, com cada dia, amb gran cura va endarrerir el seu rellotge de polsera...
HAIKUS VISUALS 2
Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d'estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. Steiner
Joan Cujan, 2021
HAIKUS VISUALS
El fil s'aferra a la vida, es converteix en testimoni exquisit d'un passat, la bellesa com la vida penja d'un fil
Joan Cujan, 2021
LA LLUNA DE LOTUS - OTAGAKI RENGETSU
LA LLUNA DE LOTUS Art i poesia de la monja budista Ōtagaki Rengetsu (1791-1875)
Ōtagaki Rengetsu, monja budista, mestra d’arts marcials, poeta, cal·lígrafa, ceramista i pintora, és segurament una de les dones amb més talent creatiu del Japó del segle XIX. Adoptada en néixer l’any 1791, i batejada amb el nom de Nobu, va tenir una sòlida formació en el camp de les arts i una joventut marcada pel patiment familiar. Així, després de viure la tràgica pèrdua dels seus dos marits i de quatre fills, als 33 anys va renunciar a la vida secular per abraçar plenament el budisme. Va ser aleshores quan va adoptar el nom de Rengetsu, literalment ‘Lluna de Lotus’, per viure la impermanència del món des de l’espiritualitat i l’experiència artística.
Rengetsu va començar a fer i a vendre ceràmiques, on hi afegia el seus propis poemes waka, a fi de tenir mitjans per a una vida autònoma. Va ser, però, a partir de la dècada del 1850, i durant els últims 25 anys de la seva vida, quan Rengetsu va produir desenes de milers de peces fins a formar un ingent corpus artístic de ceràmiques, cal·ligrafies, pintures i treballs fets en col·laboració amb artistes del seu temps.
ENTÉN-ME - CHARLES BUKOWSKI
Entén-me. No sóc com un món ordinari. Tinc la meva bogeria, visc en una altra dimensió i no tinc temps per a coses que no tenen ànima.
Charles Bukowski
IMMÒBIL, EM DILUEIXO EN SOMNIS
Joan Cujan, 2021
dimarts, 14 de desembre del 2021
GENT NORMAL
Pintura: La Sarah i en Natan abraçats damunt el sofà vermell 2015-20 Daniel Enkaoua
ABSÈNCIA
Tot era paraula escrita,
gargots indesxifrables
que el pas dels dies esborrava.
Ja només s'escolta,
un eco llunyà, esmorteït
per un silenci que traspassa l'aire.
Joan Cujan, 2021
LES PARAULES SE M'AMOROSEIXEN ENTRE ELS DITS
Les paraules se m'amoroseixen entre els dits i es tornen dolces...
Joan Cujan, 2021
INVERTEBRAL
La nit mastegava la calma que feien
les ombres dels arbres.
El fred era tebi.
Les pells eren mudes.
Les boques dormien,
cansades.
Sols la insistència d'un so
se'ns alçava:
era el Buit desossant el silenci.
Xavier Mas Craviotto
JO VINC D'UN ALTRE PLANETA
No em facis cas, Jo vinc d'un altre planeta, encara veig horitzons, on tu dibuixes fronteres... Frida Kahlo
ÉS LA MIRADA QUE RECREA
És la mirada que recrea. Fa que tot reneixi de nou, convertint la més humil realitat en objecte de desig.
Joan Cujan, 2021
ARA POTSER JA SABEM QUE EL QUE ÉS SEXI S'EVAPORA
SI UN VOL SABER-HO TOT, PERD LA INNOCÈNCIA
Si un vol saber-ho tot, perd la innocència. Beneïts siguin els agnòstics, els que saben que no saben. Raimon Panikkar
PERÒ JO QUE SÓC
Què li passa a la gota d’aigua quan cau al mar? La gota d’aigua, no hi ha dubte, desapareix. Però jo què sóc? La gota de l’aigua o l’aigua de la gota? Raimon Panikkar
LA SINGULARITAT D'UN INSTANT
«La saviesa consisteix a reconèixer la singularitat d'un instant, és a dir, que cada moment és únic i irrepetible. Qui no viu en la sorpresa i el miracle de cada dia, no viu» Raimon Panikkar
CONVERTIR L'ORDINARI EN PERSONAL
L'únic camí cap a la creativitat, és convertir l'ordinari en personal, la imaginació sempre va més enllà de la realitat... Foto: Claustre - Catedral de Tarragona
Joan Cujan, 2021
TU ESTS EL CREADOR DE LES TEVES EMOCIONS
Tu ets el creador de les teves emocions, que tenen el seu origen en el teu pensament. Aquestes reaccions emocionals són en realitat de naturalesa física. Qualsevol emoció que triïs amb el teu pensament prendrà carta de residència en el teu cos. Wayne Dyer
L'ESSÈNCIA
L'essència és el que constitueix la naturalesa pròpia d'una cosa, fa que un ésser o un objecte sigui el que és. Existeix abans que l'art, abans que l'artista sabés que era artista.
Joan Cujan, 2021
dimecres, 20 d’octubre del 2021
TAMBÉ SOC JO
Si mai em veus tornant a peu
i no et conec, recull-me.
Si mai em veus deixant sortir
tot el verí, perdona’m.
També soc jo
el mateix que quan la sort
se t’escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.
També soc jo
ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També soc jo.
Si mai em veus inflant el pit,
parlant de mi, atura’m.
Si mai em veus cridar confós,
cremant-ho tot, abraça’m.
També soc jo
el mateix que quan la sort
se t’escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.
També soc jo
ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També soc jo.
També soc jo
el mateix que quan la sort
se t’escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.
També soc jo
ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També soc jo.
dilluns, 18 d’octubre del 2021
UN DONAR-SE ENVERS L'ALTRE
Exposar públicament el resultat d'un treball, és un donar-se envers l'altre, és a dir, compatir el plaer íntim, que suposa el procés de creació.
Joan Cujan, 2021
REINTEPRETAR LA BELLESA
Joan Cujan, 2021
dissabte, 25 de setembre del 2021
LA BELLESA DE LA SOLITUD
La vastitud de l'univers a petita escala, la bellesa de la solitud sotmesa a la intempèrie.
Joan Cujan, 2021
HORROR VACUI
Avui, la pèrdua fugaç de la llum del dia,
d'aquest sol esmorteït rere les tenebres,
fa que se'm refredi l'esguard de la memòria.
L'absència de formes i colors em trasbalsa,
tanco els ulls per absentar-me d'aquest món físic.
De la penombra imaginaré noves imatges,
seguiré el rastre, d'una minsa memòria volàtil
que les meves negligents mirades oblidaren.
Fins a fer brollar impetuosament a la intempèrie,
totes les dèries que persistentment m'inciten,
damunt aquest paper immaculadament blanc,
per embrutar, pol·luir la seva puresa.
Joan Cujan, 2021
Joan Cujan, 2021
diumenge, 12 de setembre del 2021
PENSAMENTS TÈRBOLS
Amb l'enyor de veure com s'apaga l'estiu,
l'estany vessa, revestit de fulles ocres,
flors d'un altre món inhabitat i desert,
pensaments tèrbols, castren desitjos.
Emmirallat per l'aigua quieta de l'estany,
sento la remor del vent entre les fulles,
de sobte cau un xàfec de final d'estiu,
i m'adono de la meva incapacitat
de canviar el batec del món.
Joan Cujan, 2021
L'ESTANY DEL TURÓ
S'estén la penombra a l'estanyol,
és imminent l'arribada de la foscor.
En el repòs plàcid, d'aigües quietes,
multitud de formes suren sobre l'abisme,
celebrant l'arribada dels somnis.
Una llàgrima entela la mirada,
el llim s'aposenta en el silenci.
Joan Cujan, 2021
dimecres, 8 de setembre del 2021
EMBADALIT
EMBADALIT
Entre senders d'esguards perduts,
arribaré al final de l'arbreda solitària,
on les branques s'obren pas a la llum.
D'aquesta absència més real que imaginada,
em deixaré anar pendent avall, furtiu de mi,
fins a extraviar-me i desaparèixer.
on les branques s'obren pas a la llum.
D'aquesta absència més real que imaginada,
em deixaré anar pendent avall, furtiu de mi,
fins a extraviar-me i desaparèixer.
Embadalit, dilapido el temps somort que em queda.
Joan Cujan, 2021
ENTRE LA POR QUE ALGUNA COSA SUCCEEIXI I L'ESPERANÇA QUE NO PASSI
Entre la por que alguna cosa succeeixi i l'esperança que no passi, hi ha molt més espai del que un pensa. En aquest espai estret, dur, nu i fosc molts de nosaltres passem les nostres vides. Tot és una transició, un pont. I tota la nostra esperança està a l'altre costat. Ivo Andric
Tardor - Joan Cujan, 2021
Tardor - Joan Cujan, 2021
MÀTERIA EN FORMA DE PEU, 1965 ANTONI TÀPIES
MÀTERIA EN FORMA DE PEU, 1965 ANTONI TÀPIES
Tot i que l'obra de maduresa de Tàpies es va etiquetar com a informalista i abstracta, de fet apel·lava de manera directa a la realitat, ates que els materials deixaven d'estar sotmesos a una idea per ser la idea mateixa, és a dir, la forma i la matèria coincidint. La tela ja no era la finestra que deixava veure a través, sinó que s'havia convertit en un mur.
El més remarcable d'aquestes pintures no és tant la identificació de les textures o de les formes que s'hi endevinen, sinó el fet que l'artista volia mostrar un ésser o un objecte en transformació, en procés de formació o deformació. Aquest aspecte es fa més evident a partir de l'any 1965, quan Tàpies va començar a titular algunes de les seves obres amb la fórmula "Matèria en forma de: (Matèria en forma de peu, Matèria en forma d'aixella, Matèria en forma de nou, etc.)".
COLLAGE DEL MITJO, 1979 - ANTONI TÀPIES
ARMARI, 1973 - ANTONI TÀPIES
La producció de Tàpies de les dècades de 1960 i 1970 es caracteritza tant per la consolidació del llenguatge de les "pintures matèriques", que havia encetat vers el 1954-1955, com per l'aposta decidida per incorporar objectes a les obres. La realitat prenia el primer pla, tal com començava a proclamar a finals de la dècada de 1950 una nova generació d'artistes com a reacció a l'informalisme i a l'expressionisme Abstracte predominants al llarg de les dues dècades anteriors.
L'interès de Tàpies pèls materials és una constant des de l'inici de la seva trajectòria a la dècada de 1940. La seva atenció s'adreçava als materials no pictòrics i als objectes extrets del seu entorn quotidià, corrents, pobres, i humils. Però si en un primer moment aquests materials i objectes s'havien d'interpretar des d'una perspectiva simbolista que posava èmfasi a la metàfora, l'al·legoria i el mite, a partir de la segona meitat de la dècada de 1950 van adoptar una dimensió concreta.
ARMARI, 1973 (Armario / Wardrobe)
Objecte-tapís / Objeto-tapiz / Object-tapestry
231 x 201 x 156 cm
Fundació Antoni Tàpies, Barcelona
PORTA METÀL·LICA I VIOLí, 1956 - ANTONI TÀPIES
El Nadal de 1956, Alexandre Cirici va organitzar l'arranjament d'uns aparadors per la botiga de roba Gales, en col·laboració amb artistes emergents del moment: Joan Brossa, Modest Cuixart, Leopoldo Pomés, Josep M. Subirachs i Antoni Tàpies. Els aparadors situats a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer Diputació de Barcelona, acollien cinc interpretacions diferents del pessebre. La instal·lació de Tàpies va consistir en un violí col·locat a la part inferior esquerra de l'aparador, davant d'una porta metàl·lica de comerç. Amb una voluntat provocativa. Tàpies traslladava a l'interior d'una botiga burgesa un objecte estrident i lleig que sol estar a l'exterior dels comerços, i el contraposava a un violí, com volent mostrar la ceguesa de la mentalitat comercial davant de la creació artística.
Porta metàl·lica i violí, 1956 - Antoni Tàpies
Pintura sobre objecte-assemblatge 200 x 150 x 13 cm - Fundació Antoni Tàpies
CAPSA DE CORDILLS, 1946 - ANTONI TÀPIES
Durant el bienni 1946-1947 Tàpies va fer un conjunt d'obres amb materials senzills, aliens a la pràctica artística tradicional, com ara cordes, cordills, arròs, anelles de cortina, randa, fils, paper de diari, paper d'estany, cartons, caixes... En una postguerra difícil i en un context polític de manca de llibertats imposat pel règim franquista, l'ús de materials pobres, que Tàpies tenia fàcilment a l'abast, li permetia denunciar la misèria, la duresa i la grisor de la vida quotidiana d'aquell moment. També volia oposar-se a la pràctica artística acadèmica i retrògrada defensada pel règim de Franco i per alguns sectors de la societat catalana amb un llenguatge plàstic que fos un afront al gust estètic oficial i conservador d'aleshores i que provoqués un xoc, una reacció en l'espectador.
CAPSA DE CORDILLS, 1946
(Caja de cordeles / Box of Strings)
Procediment mixt sobre cartó / Técnica mixta sobre cartón / Mixed media on cardboard 48 x 40 cm. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.
EN FORMA DE CADIRA, 1966 ANTONI TÀPIES
EN FORMA DE CADIRA, 1966 Antoni Tàpies
(En forma de silla / In the Form of a Chair)
Procediment mixt sobre tela / Técnica mixta sobre tela / Mixed media on canvas 130 x 97 cm.
Col·lecció particular /Colección particular / Private Collection, Barcelona.
Tàpies a finals de la dècada de 1950 i a principis de la de 1960, rep la influència de Marcel Duchamp. Una realitat molt personal passa en primer pla.
"El meu instint, per una inclinació difícil d'explicar, em portava més i més per camins solitaris, en un afany sostingut de captació de quelcom més lligat a la realitat (Paradoxalment ja em començava a sentir més «realista» que als qui se'n deien)" Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies i Editorial Empúries, 1993
EL TÀPIES COMPROMÈS AMB LA LLUITA ANTIFRANQUISTA I A FAVOR DE LA DEMOCRÀCIA
La producció de Tàpies de les dècades de 1960 i 1970 es caracteritza tant per la consolidació del llenguatge de les "pintures matèriques", que havia encetat vers el 1954-1955, com per l'aposta decidida per incorporar objectes a les obres. La realitat prenia el primer pla.
Paral·lelament, en les obres d'aquest període es fa com més va més evident el seu compromís en la lluita antifranquista i a favor de la democràcia. Aquest posicionament, ja present en obres anteriors, aflora de manera cada vegada més explícita en obres de la segona meitat de la dècada de 1960 i de la primera de 1970 en què la repressió del règim franquista, que ja estava a les acaballes, va ser especialment virulenta. Un punt d'inflexió el marquen sobretot els fets de la Caputxinada (1966), que Tàpies rememora en obres com ara Pila de plats (1970). Mentre que la protesta social adopta la forma de proclama en obres com ara Inscripcions i quatre barres damunt arpillera (1971) –que no es va poder exposar en públic fins al 1976–, la denúncia s'escriu en una endreça a la part superior del quadre "A la memòria de Salvador Puig Antich" (1974), el jove militant anarquista executat pel règim de Franco. No es tracta d'un compromís polític que calgui considerar a part de la poètica matèrica i de l'objecte de l'art de Tàpies. Si posa la realitat en primer pla és per fer evidents les regles de l'art i per convidar els espectadors a un joc per "ajudar a superar aquest estat d'alienació, incorporant a la seva vida de cada dia uns objectes que els posin en un estat mental propici per contactar els problemes últims i més profunds de la nostra existència.
RETRAT DE JOAN BROSSA - ANTOINI TÀPIES
RETRAT DE JOAN BROSSA, 1950-1970 Pintura, 67 x 56 x 6 cm.
Retrat de Joan Brossa és un dels testimonis de la sòlida amistat entre el mateix Brossa i Antoni Tàpies. El quadre, exposat per primera vegada el 1952 a les Galeries Laietanes de Barcelona, va formar part de la col·lecció personal de Joan Brossa i posteriorment de la Fundació Joan Brossa fins que, el 2012, es va incorporar al MACBA. Es tracta d'un retrat figuratiu que respon a dos moments de la trajectòria de pintor. Cap a 1950, Tàpies va retratar al seu amic sobre un fons marró fosc gairebé monocrom que es confon amb el marró de la jaqueta. Vint anys més tard, el 1970, va tornar a intervenir en l'obra. Va ser llavors, probablement, quan va sobreposar la inscripció en guix amb la data (1950-1970), altres signes geomètrics i un gargot. També va afegir una esponja pintada del mateix color marró a l'altura del cor.
Si en els anys quaranta i cinquanta, en els inicis de la seva obra pictòrica, Tàpies havia realitzat nombrosos retrats, amb el temps va abandonar aquest gènere, va desenvolupar les seves pintures matèriques i es va situar com un dels més destacats representants de l'informalisme. Quan va reprendre el retrat de Brossa, el seu llenguatge visual estava plenament consolidat. En els anys setanta les seves obres ja integraven objectes pobres i materials de l'entorn immediat de l'artista.
LA "T" i els ULLS d'ANTONI TÀPIES
Amb la transició a un estil cada vegada menys clàssic i figuratiu, comencen a aparèixer las "T", sovint en detriment dels ulls, però mai renunciarà als seus autoretrats. En aquesta operació de reducció, els materials, el llenç, són tan important com l'obra en si (Per Manzoni, els elements bàsics de l'obra ja són l'obra mateixa), Tàpies condensa la poètica de la lletra en solucions sense forma i figura. La seva representació "informal", com ell mateix va intentar definir, es pot entendre com una tercera línia expressiva de l'abstraccionisme, que veu una dimensió colorista en Kandinsky i Rothko, i una dimensió geomètrica a Mondrian i Malevič: destinada a millorar la trama o alguna cosa que tingui una consistència sense definir-se; Tàpies conserva un embrió de l'existència, on encara s'endevina, i es materialitza el cos.
dilluns, 16 d’agost del 2021
ELS INICIS DE ANTONI TÀPIES
Aquest Tàpies dels seus inicis, desconegut per la majoria, d'una realitat, detalls i tècnica clàssica. Ens mostra la seva recerca a través d'ell, primer amb la imatge (Retrat), després amb el seu nom "Tàpies" (Mur), finalment amb la "T" (Símbols).
El misteri més gran que Antoni Tàpies va intentar recuperar a la realitat va ser ell mateix. Ell, com tots nosaltres, va percebre la seva presència al món amb claredat, però es va trobar amb una estranya manca de recursos a l'hora de definir qui era realment. Per aquest motiu, tota la seva primera producció (figurativa) tenia com a objectiu desxifrar la seva pròpia persona mitjançant l'autoretrat; i, en particular, al centre d'aquesta representació personal amb un codi vagament surrealista, a través dels ulls. Ull com a altre lloc dicotòmic, on el suport anatòmic manifest (l'ull, de fet) no coincideix amb allò que revela la seva naturalesa autèntica, és a dir, la mirada. Tàpies ha intentat retratar la seva pròpia mirada, centenars de vegades, però, igual que nosaltres davant del mirall, se li va escapar ràpidament. Segons la seva definició, la mirada és "un lloc de foscor impenetrable i llum enlluernadora" i, per tant, impossible de retratar. Davant del misteri de la seva essència, Tàpies va renunciar així a la figura per girar cap a l'essencial.
dimarts, 25 de maig del 2021
TAMARA de LEMPICKA
Reina de l'Art Déco: una vida al límit convertida en art. L'època d'entreguerres va ser una època de luxe i decadència, d'elitisme i elegància, promiscuïtat, cocaïna, jazz, Chanel... La guerra quedava lluny i eren temps de divertir-se.
Tamara crea un estil neo-cubista, que fusiona diferents avantguardes, però l'objecte principal és el cos humà. Un cos sensual, voluptuós, de grans i retorçats volums, on s'aprecien influències dels grans pintors italians, així com l'erotisme del francès. El seu objectiu era crear una obra que pogués reconèixer-se i distingir-se de les altres, i ho va aconseguir.
Ahir passejant per Gràcia, vaig veure una sèrie de grafits que semblaven obres originals d'ella, eren molt bons... les imatges parlen per si mateixes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)