MIRADES

A mesura que van passant els anys, et vas fixant més en els petits detalls, i la teva vida s'enriqueix amb nous matisos que de jove no tenies temps d'apreciar... com els somnis infinits d'aquestes mirades, que esperen il·lusionades, el naixement d'una vida diferent en un nou País...  

El SUBTIL ENCANT DE LA MEMÒRIA

Rastrejar entremig d'espais de la memòria, és com llegir el pòsit d'una tassa de cafè,
per endevinar els enigmàtics oracles d'un passat llunyà, inintel·ligible que ens mostra la vulnerabilitat dels records, d'una realitat polièdrica que el pas del temps ha anat esborrant, fins a fer-se fonedissa.

Recordar és sobreviure al passat. ¿Quins són els límits de la memòria?
Segurament els de la imaginació, en sacsejar i endinsar-se en el subconscient, jugant amb realitat i ficció, ajuda a fer més visibles imatges guardades en les teranyines de la memòria.

L'anima, sempre té la voluntat de refer l'univers perdut de la infantesa, que fa niu en els rastres que persisteixen en el record de qui ens estima i es barregen amb els d'un mateix. La memòria és d'una ambigüitat evocadora, tant subtil com evanescent i lleugera, que s'instal·la a prop del cor per gaudir de la seva intimitat protectora.

Deixa'm ser part dels teus records, deixa que facin niu en el teu cor.

JOAN CUJAN  2017

SOMNIS BLAUS

En el seu mòbil tenia aquest missatge: "En aquest moment no puc atendre't" 

Mai agafava el telèfon a temps, sempre esperava que deixés de sonar, l'inesperat li produïa inquietud. A la nit quan les estrelles brillen en la foscor, en les hores en què les fantasies surten a passejar com follets entre els somnis, en la intimitat blava de la seva cambra, ajuntava les seves cames de naturalesa ardent, mentre sospirava per l'aparició d'un príncep blau, que li fes un petó i fes miques l'encanteri que la retenia en aquesta dolorosa solitud. Mentre les nits passaven lentament, la seva bellesa s'anava marcint com les flors del gerro de la seva tauleta de nit. 

Nua en la seva solitud, com un alfabet sense paraules, feia temps que havia deixat de somiar amb els ulls oberts...

Joan Cujan  2017

EL SUBTIL AFALAC DE L’ABSÈNCIA (perdut en tu)

La llum del camí s'esvaeix lentament,

les ombres s'allarguen, s'atreuen,

fins a unir-se en una sola foscor,

un dia més perdut, sense tu.

He deixat reposar el pas dels dies,

amb l'esguard potser distret,

ara quan a poc a poc es va fent fosc,

la llum blanca i freda de la lluna,

s'amaga rere els finestrons del cor.

Recordo les primeres nits d'estiu,

passejos a la riba de la platja,

els peus atrets per la sorra,

una tramuntana fresca al rostre

i un regust salabrós als llavis.

Tanco els ulls, invocant l'instant

per on se'ns va escolar la tendresa,

vers el càlid tacte de les pells,

no em serà fàcil nodrir, retenir,

l'escalf d'aquesta flama.

Mentre espero, expectant,

amb tarannà estoic i resignat, 

confiant que potser l'atzar,

sigui benèvol amb mi.

He dibuixat un camí fet de llum,

acabaràs trobant l'únic trajecte possible,

la porta està sempre oberta, vine,

les teranyines dels dubtes,

no t'impediran traspassar el llindar.

Saps que si vens, tot estarà bé.

Dibuix i text: Joan Cujan  2017