LA BELLESA DE LA SOLITUD

La vastitud de l'univers a petita escala, la bellesa de la solitud sotmesa a la intempèrie.

Joan Cujan, 2021

HORROR VACUI

                                 

Avui, la pèrdua fugaç de la llum del dia,

d'aquest sol esmorteït rere les tenebres,

fa que se'm refredi l'esguard de la memòria.

L'absència de formes i colors em trasbalsa,

tanco els ulls per absentar-me d'aquest món físic.

De la penombra imaginaré noves imatges,

seguiré el rastre, d'una minsa memòria volàtil

que les meves negligents mirades oblidaren.

Fins a fer brollar impetuosament a la intempèrie,

totes les dèries que persistentment m'inciten,

damunt aquest paper immaculadament blanc,

per embrutar, pol·luir la seva puresa.

Joan Cujan, 2021

PENSAMENTS TÈRBOLS

                             

                                    Amb l'enyor de veure com s'apaga l'estiu,

                                    l'estany vessa, revestit de fulles ocres,

                                    flors d'un altre món inhabitat i desert,

                                    pensaments tèrbols, castren desitjos.

                                   Emmirallat per l'aigua quieta de l'estany,

                                   sento la remor del vent entre les fulles,

                                   de sobte cau un xàfec de final d'estiu,

                                   i m'adono de la meva incapacitat

                                   de canviar el batec del món.

                                   Joan Cujan, 2021

L'ESTANY DEL TURÓ

S'estén la penombra a l'estanyol,
és imminent l'arribada de la foscor.
En el repòs plàcid, d'aigües quietes,
multitud de formes suren sobre l'abisme,
celebrant l'arribada dels somnis.
Una llàgrima entela la mirada,
el llim s'aposenta en el silenci.

Joan Cujan, 2021

EMBADALIT

EMBADALIT

Entre senders d'esguards perduts,

arribaré al final de l'arbreda solitària,
on les branques s'obren pas a la llum.

D'aquesta absència més real que imaginada,
em deixaré anar pendent avall, furtiu de mi,
fins a extraviar-me i desaparèixer.

Embadalit, dilapido el temps somort que em queda.

Joan Cujan, 2021

ENTRE LA POR QUE ALGUNA COSA SUCCEEIXI I L'ESPERANÇA QUE NO PASSI

             

Entre la por que alguna cosa succeeixi i l'esperança que no passi, hi ha molt més espai del que un pensa. En aquest espai estret, dur, nu i fosc molts de nosaltres passem les nostres vides. Tot és una transició, un pont. I tota la nostra esperança està a l'altre costat. Ivo Andric

Tardor - Joan Cujan, 2021

MÀTERIA EN FORMA DE PEU, 1965 ANTONI TÀPIES

                            

                                     MÀTERIA EN FORMA DE PEU, 1965 ANTONI TÀPIES

Tot i que l'obra de maduresa de Tàpies es va etiquetar com a informalista i abstracta, de fet apel·lava de manera directa a la realitat, ates que els materials deixaven d'estar sotmesos a una idea per ser la idea mateixa, és a dir, la forma i la matèria coincidint. La tela ja no era la finestra que deixava veure a través, sinó que s'havia convertit en un mur.
El més remarcable d'aquestes pintures no és tant la identificació de les textures o de les formes que s'hi endevinen, sinó el fet que l'artista volia mostrar un ésser o un objecte en transformació, en procés de formació o deformació. Aquest aspecte es fa més evident a partir de l'any 1965, quan Tàpies va començar a titular algunes de les seves obres amb la fórmula "Matèria en forma de: (Matèria en forma de peu, Matèria en forma d'aixella, Matèria en forma de nou, etc.)".

                                        COLLAGE DEL MITJO, 1979 - ANTONI TÀPIES

ARMARI, 1973 - ANTONI TÀPIES

                                           

La producció de Tàpies de les dècades de 1960 i 1970 es caracteritza tant per la consolidació del llenguatge de les "pintures matèriques", que havia encetat vers el 1954-1955, com per l'aposta decidida per incorporar objectes a les obres. La realitat prenia el primer pla, tal com començava a proclamar a finals de la dècada de 1950 una nova generació d'artistes com a reacció a l'informalisme i a l'expressionisme Abstracte predominants al llarg de les dues dècades anteriors.
L'interès de Tàpies pèls materials és una constant des de l'inici de la seva trajectòria a la dècada de 1940. La seva atenció s'adreçava als materials no pictòrics i als objectes extrets del seu entorn quotidià, corrents, pobres, i humils. Però si en un primer moment aquests materials i objectes s'havien d'interpretar des d'una perspectiva simbolista que posava èmfasi a la metàfora, l'al·legoria i el mite, a partir de la segona meitat de la dècada de 1950 van adoptar una dimensió concreta.

ARMARI, 1973 (Armario / Wardrobe)
Objecte-tapís / Objeto-tapiz / Object-tapestry
231 x 201 x 156 cm
Fundació Antoni Tàpies, Barcelona

PORTA METÀL·LICA I VIOLí, 1956 - ANTONI TÀPIES

                                             

El Nadal de 1956, Alexandre Cirici va organitzar l'arranjament d'uns aparadors per la botiga de roba Gales, en col·laboració amb artistes emergents del moment: Joan Brossa, Modest Cuixart, Leopoldo Pomés, Josep M. Subirachs i Antoni Tàpies. Els aparadors situats a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer Diputació de Barcelona, acollien cinc interpretacions diferents del pessebre. La instal·lació de Tàpies va consistir en un violí col·locat a la part inferior esquerra de l'aparador, davant d'una porta metàl·lica de comerç. Amb una voluntat provocativa. Tàpies traslladava a l'interior d'una botiga burgesa un objecte estrident i lleig que sol estar a l'exterior dels comerços, i el contraposava a un violí, com volent mostrar la ceguesa de la mentalitat comercial davant de la creació artística.

Porta metàl·lica i violí, 1956 - Antoni Tàpies
Pintura sobre objecte-assemblatge 200 x 150 x 13 cm - Fundació Antoni Tàpies

CAPSA DE CORDILLS, 1946 - ANTONI TÀPIES

                                          

Durant el bienni 1946-1947 Tàpies va fer un conjunt d'obres amb materials senzills, aliens a la pràctica artística tradicional, com ara cordes, cordills, arròs, anelles de cortina, randa, fils, paper de diari, paper d'estany, cartons, caixes... En una postguerra difícil i en un context polític de manca de llibertats imposat pel règim franquista, l'ús de materials pobres, que Tàpies tenia fàcilment a l'abast, li permetia denunciar la misèria, la duresa i la grisor de la vida quotidiana d'aquell moment. També volia oposar-se a la pràctica artística acadèmica i retrògrada defensada pel règim de Franco i per alguns sectors de la societat catalana amb un llenguatge plàstic que fos un afront al gust estètic oficial i conservador d'aleshores i que provoqués un xoc, una reacció en l'espectador.


CAPSA DE CORDILLS, 1946
(Caja de cordeles / Box of Strings)
Procediment mixt sobre cartó / Técnica mixta sobre cartón / Mixed media on cardboard 48 x 40 cm. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

EN FORMA DE CADIRA, 1966 ANTONI TÀPIES

                                                

EN FORMA DE CADIRA, 1966 Antoni Tàpies

(En forma de silla / In the Form of a Chair)
Procediment mixt sobre tela / Técnica mixta sobre tela / Mixed media on canvas 130 x 97 cm.
Col·lecció particular /Colección particular / Private Collection, Barcelona.


Tàpies a finals de la dècada de 1950 i a principis de la de 1960, rep la influència de Marcel Duchamp. Una realitat molt personal passa en primer pla.

"El meu instint, per una inclinació difícil d'explicar, em portava més i més per camins solitaris, en un afany sostingut de captació de quelcom més lligat a la realitat (Paradoxalment ja em començava a sentir més «realista» que als qui se'n deien)" Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies i Editorial Empúries, 1993

EL TÀPIES COMPROMÈS AMB LA LLUITA ANTIFRANQUISTA I A FAVOR DE LA DEMOCRÀCIA

                           

La producció de Tàpies de les dècades de 1960 i 1970 es caracteritza tant per la consolidació del llenguatge de les "pintures matèriques", que havia encetat vers el 1954-1955, com per l'aposta decidida per incorporar objectes a les obres. La realitat prenia el primer pla.
Paral·lelament, en les obres d'aquest període es fa com més va més evident el seu compromís en la lluita antifranquista i a favor de la democràcia. Aquest posicionament, ja present en obres anteriors, aflora de manera cada vegada més explícita en obres de la segona meitat de la dècada de 1960 i de la primera de 1970 en què la repressió del règim franquista, que ja estava a les acaballes, va ser especialment virulenta. Un punt d'inflexió el marquen sobretot els fets de la Caputxinada (1966), que Tàpies rememora en obres com ara Pila de plats (1970). Mentre que la protesta social adopta la forma de proclama en obres com ara Inscripcions i quatre barres damunt arpillera (1971) –que no es va poder exposar en públic fins al 1976–, la denúncia s'escriu en una endreça a la part superior del quadre "A la memòria de Salvador Puig Antich" (1974), el jove militant anarquista executat pel règim de Franco. No es tracta d'un compromís polític que calgui considerar a part de la poètica matèrica i de l'objecte de l'art de Tàpies. Si posa la realitat en primer pla és per fer evidents les regles de l'art i per convidar els espectadors a un joc per "ajudar a superar aquest estat d'alienació, incorporant a la seva vida de cada dia uns objectes que els posin en un estat mental propici per contactar els problemes últims i més profunds de la nostra existència.

RETRAT DE JOAN BROSSA - ANTOINI TÀPIES

                                      

RETRAT DE JOAN BROSSA, 1950-1970 Pintura, 67 x 56 x 6 cm.
Retrat de Joan Brossa és un dels testimonis de la sòlida amistat entre el mateix Brossa i Antoni Tàpies. El quadre, exposat per primera vegada el 1952 a les Galeries Laietanes de Barcelona, va formar part de la col·lecció personal de Joan Brossa i posteriorment de la Fundació Joan Brossa fins que, el 2012, es va incorporar al MACBA. Es tracta d'un retrat figuratiu que respon a dos moments de la trajectòria de pintor. Cap a 1950, Tàpies va retratar al seu amic sobre un fons marró fosc gairebé monocrom que es confon amb el marró de la jaqueta. Vint anys més tard, el 1970, va tornar a intervenir en l'obra. Va ser llavors, probablement, quan va sobreposar la inscripció en guix amb la data (1950-1970), altres signes geomètrics i un gargot. També va afegir una esponja pintada del mateix color marró a l'altura del cor.
Si en els anys quaranta i cinquanta, en els inicis de la seva obra pictòrica, Tàpies havia realitzat nombrosos retrats, amb el temps va abandonar aquest gènere, va desenvolupar les seves pintures matèriques i es va situar com un dels més destacats representants de l'informalisme. Quan va reprendre el retrat de Brossa, el seu llenguatge visual estava plenament consolidat. En els anys setanta les seves obres ja integraven objectes pobres i materials de l'entorn immediat de l'artista.

LA "T" i els ULLS d'ANTONI TÀPIES

                               

Amb la transició a un estil cada vegada menys clàssic i figuratiu, comencen a aparèixer las "T", sovint en detriment dels ulls, però mai renunciarà als seus autoretrats. En aquesta operació de reducció, els materials, el llenç, són tan important com l'obra en si (Per Manzoni, els elements bàsics de l'obra ja són l'obra mateixa), Tàpies condensa la poètica de la lletra en solucions sense forma i figura. La seva representació "informal", com ell mateix va intentar definir, es pot entendre com una tercera línia expressiva de l'abstraccionisme, que veu una dimensió colorista en Kandinsky i Rothko, i una dimensió geomètrica a Mondrian i Malevič: destinada a millorar la trama o alguna cosa que tingui una consistència sense definir-se; Tàpies conserva un embrió de l'existència, on encara s'endevina, i es materialitza el cos.