Nosaltres,
els segadors del foc de vicis i paraules,
com uns encativats espectres, malmenats
amb frases de fusta revinclades en blanc
damunt la teba pell dels ossos, els inútils,
els objectes despullats, cicatritzats, pensàrem,
tendrament, humanament,
que ens convenia cremar, trossejar d’odi
la mustiable por, el grumallós silenci del perill,
de la mort d’una idea majúscula com un nom
que té lletra de sang i ànima clara. Nosaltres però,
com dos ganivets oberts damunt un vidre de necessitat,
oblidàrem, no sabíem, tu i jo, magres d’amor,
que a vegades les paraules es poden convertir en pedra,
en pedrades llançades en viu damunt la floració dels homes,
damunt el sexe tràgic d’uns ulls
que volen donar color als seus com una primavera.
Damià Huguet
