A la nit em vaig dir:
demà caldrà fer...
Per l'atzarós pas dels dies,
avui ja és gairebé passat,
com ja és l'ahir.
Sóc memòria en vida,
del pòsit que en mi han deixat,
el pas dels dies viscuts.
Fràgil com una flama vacil·lant
que un cop del destí apaga,
tot és efímer en mi.
Mentrestant, observo atònit,
com s'endarrereix la primavera.
Joan Cujan, 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada