Avui he somiat que m'havia d'aixecar per anar a l'escola, he sentit el pes de la nostàlgia i la sensació que el temps ha passat gairebé sense adonar-me... encara que hi ha moments en què la meva memòria s'activa, i els records es fan presents, es mostren com confidències d'un temps passat, és quan la meva ànima es despulla lentament i en silenci, llavors em sento en excés exposat.
Com més ràpidament passa el temps, més gran es fa la necessitat de recordar, d'arribar als més recòndits amagatalls de la memòria, quan ho aconsegueixo, m'omple una renovada sensació de plenitud. Crec que és important ser conscient que el temps encara que deixa evidents empremtes és la nostra pell, se'ns oblida, i l'única manera que això no succeeixi, és viure cada instant, conscientment amb passió.
Aquests records creen una nova realitat fora dels límits de la memòria, són una ocasió única de traspassar aquest cercle de seguretat que és l'oblit i de crear un de nou més gran, més lliure, més proper.
A vegades penso perquè escric, potser ningú em llegeixi... a cas només sigui una necessitat d'escoltar-me a mi mateix. Escriure per a mi, és una manera de generar un espai de memòria fàcilment recuperable, on guardar als meus pensaments, les meves emocions, la meva manera d'entendre la vida. És una cosa molt subtil, com explicar-me, a mi mateix les meves pròpies vivències.
Joan Cujan 2014
