divendres, 28 d’octubre del 2011

RESET


Els canvis en la vida se solen donar quan sents que res va com esperaves, com si la vida estigués jugant amb tu i et fes trampes. A través dels moments difícils t'adones que haver de superar dificultats és el més comú de la vida, aquells dies en què tot pot anar malament ens donen l'extraordinària oportunitat de reinterpretar les nostres vides, renéixer. Són instants en què ens sembla endevinar esclats de llum entre les tenebres i l'haver estat molt de temps en la foscor ens fa més perspicaços, més sensibles a la llum. I en aquests moments de creixement, sents el plaer de viure.
Joan Cujan - Foto: Marcin Sacha

Los cambios en la vida se suelen dar cuando sientes que nada va como esperabas, como si la vida estuviera jugando contigo y te hiciera trampas. A través de los momentos dificiles te das cuenta que tener que superar dificultades es lo  más comun de la vida, aquellos dias en los que todo puede ir mal nos dan la extraordinaria oportunidad de reinterpretar nuestras vidas, renacer. Son instantes en los que nos parece adivinar destellos de luz entre las tinieblas y el haber permanecido largo tiempo en la oscuridad nos hace mas perspicaces, mas sensibles a la luz. Y en estos momentos de crecimiento, sientes el placer de vivir. 

dijous, 27 d’octubre del 2011

I AVUI DONARÉ VIDA



Una nova jornada, no molt llunyana,
acarona les meues galtes,
l'hora següent besarà tendrament els meus pits,
tot allò tan cegament somiat...
esclataria amb forma per l'entrecuix ?
Mesure cada glopada de pell
amb el color de les tranquil·les tenebres
ran dels meus llavis.
I avui donaré vida
al fruit d'una nova follia,
envoltada en l'ombra de l'arena
que eixuga cada cèl·lula
engendrada pel senyor de la nit.

Gemma Lluch - Foto: Strawberries

Una nueva jornada, no muy lejana,
acaricia mis mejillas,
la hora siguiente besará tiernamente mis pechos,
todo aquello tan ciegamente soñado ...
explotaría en forma por la entrepierna?
Mesure cada bocanada de piel
con el color de las tranquilas tinieblas
a ras de mis labios.
Y hoy daré vida
el fruto de una nueva locura,
envuelta en la sombra de la arena
que enjuga cada célula
engendrada por el señor de la noche.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

LA REALITAT INVENTADA

* Feu click a la imatge per ampliar

Al capvespre el sol s'amaga darrera de la muntanya nevada

L'important no és copiar la realitat, l'important és captar-la, sentir-la i transmetre la seva bellesa, el que sent el nostre esperit quan la contempla perquè també gaudeixin els altres al contemplar la nostra realitat inventada.

Text i Dibuix: Joan Cujan


Al atardecer el sol se esconde detrás de la montaña nevada


Lo importante no es copiar la realidad, lo importante es captarla, sentirla y transmitir su belleza, lo que siente nuestro espíritu cuando la contempla para que también disfruten los demás al contemplar nuestra realidad inventada.

HAIKU XV




No diré res més, no tinc paraules,
No hi ha nous poemes, per la meva veu,
Que reflecteixin l'amor, que tu em dónes.

Text i Foto: Joan Cujan

No diré nada más, no tengo palabras,
No hay nuevos poemas, para mi voz,
Que reflejen el amor, que tú me das


dissabte, 22 d’octubre del 2011

ETS PARAULA, RES MÉS


Premo fort els genolls
contra la carn que escrius
i clavo queixalada
al desig que promets.

Però et mossego i no hi ets.
No hi ha res, rere el versos.
És carn el que delejo
i el teu cos no existeix.

Et devoro i no et veig.
Llepo la lletra impresa
i no és l’home qui panteixa!
Ets paraula. Res més

Laura López i Granell  -  Foto: Strawberries

  
 Pulso fuerte las rodillas
 contra la carne que escribes
 y clavo mordisco
 al deseo que prometes.
 Pero te muerdo y no estás.
 No hay nada, detrás de los versos.
 Es carne lo que anhelo
 y tu cuerpo no existe.
 Te devoro y no te veo.
 Lamo la letra impresa
 y no es el hombre quien jadea!
 Eres palabra. nada más


divendres, 21 d’octubre del 2011

PAISATGES DE L'ESPRIT

* Feu click a la imatge per ampliar

Hi ha paisatges de l'esperit, que només estan en les nostres ments, el significat serà tan ric com es vulgui imaginar, paisatges inerts com unes simples roques nevades en un dia de forta rufaga, que a la vida real estan formats per l'acció que exerceixen sobre ells els elements i el pas del temps, poden cobrar tanta vida com la nostra imaginació sigui capaç d'exercir sobre ells .Una manera de veure aquests paisatges és a través de la nostra mirada interior deixant fluir lliurement la nostra imaginació, en la recerca d'una satisfacció íntima que no sempre està present en la realitat.

Text i aquarel·la   Joan Cujan


Hay paisajes del espíritu, que sólo están en nuestras mentes, el significado será tan rico como se quiera imaginar, paisajes inertes como unas simples rocas nevadas en un día de fuerte ventisca, que en la vida real están formados por la acción que ejercen sobre ellos los elementos y el paso del tiempo, pueden cobrar tanta vida como la nuestra imaginación sea capaz de ejercer sobre ellos. Una forma de ver estos paisajes es a través de nuestra mirada interior dejando fluir libremente nuestra imaginación, en la búsqueda de una satisfacción íntima que no siempre está presente en la realidad.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

HAIKU XIV




No se si sabre obrir-me al teu desig,
i si juganers trobarem nous racons al plaer,
només sóc fang a les teves mans.

Joan Cujan - Foto: Elena & Vitaly Vasileva

No se si sabré abrirme a tu deseo,
y si juguetones encontraremos nuevos rincones al placer,
sólo soy barro en tus manos.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

VENÈCIA (Gondola & nota musical)



Aquesta composició combina tres imatges en una de sola Venècia-Gondola-Nota Musical. És un estudi artístic a partir d'un quadrat negre, només s'han efectuat tres talls que substitueix al dibuix, s'ha conservat la totalitat de la massa del quadrat (no es podia rebutjar cap tros del quadrat per augmentar la dificultat de la composició)  

Obra: Joan Cujan 

Esta composición combina tres imagenes en una de sola Venecia-Gondola-Nota musical. Es un estudio artistico a partir de un cuadrado negro, solo se han efectuado  cortes que sustituye al dibujo, se ha conservado la totalidad de la masa del cuadrado (no se podia desechar ningun trozo del cuadrado para aumentar la dificultad de la composición) 




dimarts, 11 d’octubre del 2011

HAIKU XIII














Veig en el mirall,
La teva imatge,
I la meva ansietat.

Joan Cujan - Foto: Linda Carlson

Veo en el espejo,
Tu imagen,
Y mi ansiedad,

DESENCIS


DESENCIS
Els nostres passos ressonaven al carrer,
un vent humit sacsejava les branques
dels arbres i s'aturava, feia un fred gelat.
Em vaig quedar bocabadat en observar
com el meu alè es barrejava amb el seu
i prenia forma un núvol sense paraules.
Mentre es gelaven els nostres cors,
esmunyedís com els somnis,
el temps transcorria lentament.

Joan Cujan - Foto: Sebastian Januszevski

dissabte, 8 d’octubre del 2011

HAIKU XII














Van ballar junts
l’amor i el desig,
Nit intensa.

Joan Cujan - Foto: Erotic Image

Bailaron juntos,
el amor y el deseo,
Noche intensa.

divendres, 7 d’octubre del 2011

PER APROPAR-SE AL NO-RES

Vivim és una època retorçada anomenada present en què ens envaeix una enorme quantitat d'informació impossible d'assimilar, a través de les grans multinacionals ens arriben les notícies manipulades, falsejant la realitat i amb tot luxe de detalls ens mostren catàstrofes naturals, guerres, accidents ... que solen passar a l'Àfrica, Àsia, Sudamerica sempre molt lluny d'on vivim, perquè no interessa explicar que a les nostres ciutats, als nostres barris dormitori, ens envaeixen les nostres pròpies misèries quotidianes, la falta de treball, el cost de la vida, les angoixes i depressions del dia a dia que ens incomuniquen amb els altres i ens transformen en éssers aïllats, petites illes a la deriva. Naturalment no interessa als poders fàctics, que els nostres problemes siguin notícia, que es manifestin, que surtin a les portades dels mitjans de comunicació, d'altra banda que són aquestes minúcies al costat de les grans tragèdies del Tercer Món.


Joan Cujan - Foto: Maciej Dakowicz

Vivimos es una época retorcida llamada presente en la que nos invade una enorme cantidad de información imposible de asimilar, a traves de las grandes multinacionales nos llegan las noticias manipuladas, falseando la realidad y con todo lujo de detalles nos muestran catástrofes naturales, guerras, accidentes… que suelen pasar en Africa, Asia, Sudamerica siempre muy lejos de donde vivimos, porque no interesa contar que en nuestras ciudades, en nuestros barrios dormitorio nos invaden nuestras propias miserias cotidianas, la falta de trabajo, el coste de la vida, las angustias y depresiones del dia a dia que nos incomunican con los demas y nos transforman en seres aislados pequeñas islas a la deriva. Naturalmente no interesa a los poderes facticos, que nuestros problemas sean noticia, que se manifiesten, que salgan en las portadas de los medios de comunicación, por otro lado que son estas minucias al lado de las grandes tragedias del Tercer Mundo.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

HAIKU XI


Els teuis ulls encisen els meus somnis,
Somio que de crisàlide neixes papallona,
I perqué somiar si podem despertar junts.

Joan Cujan - Foto Lily Roscoe

Tus ojos hexizan mis sueños,
Sueño que de crisálida naces mariposa,
Y porque soñar si podemos despertar juntos.

















dissabte, 1 d’octubre del 2011

HAIKU X



Trista mirada,
s’esvaeixen entre les ombres,
les teves il·lusions trencades.

Triste mirada,
se desvanecen entre las sombras,
tus ilusiónes rotas.

Joan Cujan - Foto: Alfred Weissenegger

TRES SENDERS CAP A L'ESTANY

INGEBORG BACHMANN - Tres senderos hacia el lago - SIRUELA

Tu també llegeixes tots aquests articles sobre les tortures com si no sabessis de tota manera el que diuen, són tots iguals i els llegeixes i saps que són veritat, que és una cosa inhumàna que ha de tocar al seu fi i després potser et entrin ganes de fotografiar perquè altres centenars de milers de persones també tinguin ocasió de veure com es tortura. No n'hi ha prou amb saber .... Jo només dic que és ofensiu, que és una humiliació, una infàmia mostrar a una persona com sofreixen els altres.

Foto: Claire Gray

Tú también lees todos esos artículos sobre las torturas como si no supieras de todas formas lo que dicen, son todos iguales y los lees y sabes que son verdad, que es algo inhumano que debe tocar a su fin y luego tal vez te entren ganas de fotografiarlo para que otros cientos de miles de personas también tengan ocasión de ver cómo se tortura. No basta con saber....Yo sólo digo que es ofensivo, que es una humillación, una infamia mostrarle a una persona cómo sufren los demás.
Foto: Omar Habana

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS

La solitud dels nombres primers és una novel.la que no deixa a ningú indiferent, sense preguntes. És una novel.la de creixement ja que ens descriu com la infància és essencial en la formació... del caràcter i influeix la personalitat de l'adult. Aquesta novela ens fa pensar, ens convida a mirar dins de nosaltres mateixos buscant les nostres pròpies cicatrius, com les que marquen les vides dels dos personatges principals Alice i Mattia.

La cama gairebé morta de Alice i les marques a la pell de Mattia semblen preguntar per les nostres pròpies cicatrius, per les marques deixades en la nostra ànima en el moment en què vam saber per sempre que som diferents, únics i sols. Mattia i Alice són dos nens sols, diferents, marcats pel buit de la tragèdia, per la incomprensió del seu entorn. Semblen destinats a trobar-se però tots dos saben que és impossible. Els envolten els fantasmes de les seves pors més íntimas, els fantasmes del dolor de les cicatrius no tancades.

És un llibre que em va fer reflexionar, el recomano val la pena !!!


Autor: Paolo Giordano       Foto: Coberta del llibre


La soledad de los números primos es una novela que no deja a nadie indiferente, sin preguntas. Es una novela de crecimiento ya que nos describe como la infancia es esencial en la formación ... del carácter e influye la personalidad del adulto. Esta novela nos hace pensar, nos invita a mirar dentro de nosotros mismos buscando nuestras propias cicatrices, como las que marcan las vidas de los dos personajes principales Alice y Mattia.

La pierna casi muerta de Alice y las marcas en la piel de Mattia parecen preguntar por nuestras propias cicatrices, por las marcas dejadas en nuestra alma en el momento en que supimos por siempre que somos diferentes, únicos y solos. Mattia y Alice son dos niños solos, diferentes, marcados por el vacío de la tragedia, por la incomprensión de su entorno. Parecen destinados a encontrarse pero ambos saben que es imposible. Los rodean los fantasmas de sus miedos más íntimos, los fantasmas del dolor de las cicatrices no cerradas.

Es un libro que me hizo reflexionar, lo recomiendo vale la pena!