divendres, 16 de desembre del 2011

ESTIMAR-TE ÉS L'ÚNIC QUE VULL




Què passarà si al seguir els teus passos el fort vent esborra les teves petjades,si la suau pluja es converteix en tempesta, si les meves mans et busquen entre la sorra de les dunes del desert, si en arribar la nit la meva veu et crida en la foscor, dejam senyals de la teva presència, només vull embriagar-me amb la mel dels teus llavis. Estimar-te és l'únic que vull.

Joan Cujan


Qué pasará si al seguir tus pasos el fuerte viento borra tus huellas, si la suave lluvia se convierte en tormenta, si mis manos te buscan entre la arena de las dunas del desierto, si al llegar la noche mi voz te llama en la oscuridad, dejame señales de tu presencia, sólo quiero embriagarme con la miel de tus labios. Amarte es lo único que quiero.

dimarts, 13 de desembre del 2011

EL BOSC BRILLA EN LA NIT DE NADAL





Mentre a la ciutat els carrers il·luminats anuncien l'arribada del Nadal, al bosc les cuques de llum il·luminen la nit, les fades fan garlandes de flors d'alegres colors i les aranyes teixeixen llargs fils de plata que pengen per adornar les branques dels arbres. Els nans del bosc han recollit, mel, fruites, pinyons, castanyes ... tot ha d'estar llest per a aquesta nit màgica, llavors tots canten, ballen i s'abracen amb l'esperança que en el nou any es compleixin els seus somnis de felicitat. Joan Cujan                                                                
                                                           
BON NADAL - FELIZ NAVIDAD - MERRY CHRISTMAS - JOYEUX NOËL - BUON NATALE

El bosque brilla en la noche de Navidad,
Mientras en la ciudad las calles iluminadas anuncian la llegada de la Navidad, en el bosque las luciérnagas iluminan la noche, las hadas hacen guirnaldas de flores de alegres colores y las arañas tejen largos hilos de plata que cuelgan para adornar las ramas de los árboles. Los enanos del bosque han recogido, miel, frutas, piñones, castañas ... todo debe estar listo para esta noche mágica, entonces todos cantan, bailan y se abrazan con la esperanza de que en el nuevo año se cumplan sus sueños de felicidad.

dilluns, 12 de desembre del 2011

LOS AMORES - OVIDIO



 Libro primero – Elegía III (fragmento)



Extiende la mano en la mesa como el sacrificador en el ara, y desea a tu marido todos los males que en justicia merece. Ordénale que beba el vino que mezcla para ti, y en voz baja pide al esclavo el que
deseas. Yo tomaré antes que nadie la copa que devuelvas, y beberé en ella por la misma parte que
hayas bebido. Si acaso te ofrece algún manjar que él gustase primero, recházalo, porque lo ha tocado su
boca. No consientas que ligue sus brazos a tu cuello, ni reclines tu linda cabeza sobre su helado cuerpo
no le dejes que introduzca la mano en tu seno turgente, y sobre todo, evita darle ningún beso, pues si
se lo das, me declararé a voces tu amante, gritando: «¡Esos besos son míos!», y extenderé hacia ti los
brazos. Esto al menos lo veré; mas lo que cela el cobertor de la cama, eso es lo que teme la ceguedad
de mi pasión. Que no se atraviese su pierna con la tuya, ni se choquen vuestras rodillas, ni tus pies delicados tropiecen con sus pies de gañán. ¡Ay, desgraciado!, temo muchas cosas, porque las hizo mi
insolencia, y me atormenta el miedo de mi propia conducta. ¡Cuántas veces mi voluptuosidad y la de
mi prenda supieron encontrar bajo el vestido dulcísimos entretenimientos! Tú no hagas cosa semejante,  y para disipar mis sospechas, aligérate del manto que envuelve tu cuerpo. Insta a tu marido a que
beba sin cesar, mas no acompañes tus ruegos con los besos; mientras bebe, echa furtivamente vino
en la copa, y cuando caiga amodorrado por el vino y la embriaguez, tomaremos consejo del lugar y
la ocasión. Al levantarte, dispuesta a volver a casa, nos levantaremos todos; apresúrate a mezclarte
entre el bullicio de la turba, que allí me encontrarás o te encontraré yo, y entonces pálpame con tu fina
mano cuanto puedas. ¡Ay infeliz1, mis advertencias sólo aprovechan pocas horas; la noche me obliga a
separarme de mi dueña; por la noche su marido la tendrá encerrada, y yo triste y anegado en lágrimas,
sólo osaré seguirla hasta la puerta cruel. Ya te llenará de besos, ya no se satisfará con ellos solamente;
los favores que me concedes en secreto te los exigirá como débito; no se los concedas sin pesar
(esto puedes hacerlo), como si cedieses a la violencia: enmudezcan tus caricias, y que Venus se
goce en atormentarle. Si mis votos y deseos algo valen, no experimentará ningún placer; si nada
valen, al menos no lo experimentes tú; mas sea cualquiera el proceder que adoptes durante la noche,
a la mañana siguiente júrame, que nada le has con cedido.

diumenge, 11 de desembre del 2011

QUAN NO T'ESCOLTO, ET LLEGEIXO

 




Mai podré explicar el que sento,
Quan el silenci de les teves paraules,
escriuen línies en els meus pensaments,
Quan no t'escolto, et llegeixo.

Mai podré explicar el que veig,
Quan en silenci ens mirem,
els teus ulls escriuen paraules mudes,
Quan no t'escolto, et llegeixo.

Joan Cujan - Foto: Natasha Barabasha




dijous, 8 de desembre del 2011

SALARIS BACTERIANS



Teniu un fill o una néta amb titulació universitària i de menys de 35 anys? Doncs bé, us felicitem per la vostra fantàstica experiència humana com a pares o avis i, alhora, us acompanyem en el sentiment, perquè el futur laboral dels vostres descendents tindrà gravada en pedra picada l'èpica de la pobresa. L'atmosfera feixuga i asfixiant que porta associada la crisi va filtrant-se per les escletxes de les nostres vides. Ara ens hem assabentat que Europa va exigir el passat agost al Govern espanyol que impulsés un nou contracte per a joves amb un salari màxim de 400 euros. Son 241,4 menys que el fixat en el salari mínim interprofessional, un concepte en vies d'extinció. Unes 66.000 pessetones mensuals és la tarifa pensada per als anomenats minillocs de traball. Per endolcir la píndola, diuen que aquests treballs, remunerats amb sous que eren decents fa 30 anys, serien per a exercir tasques d'escassa consideració, de manera que molt temem que ocupin a enginyers nuclears o de camins, canals i ports. Fa quatre dies aquest país es trobava immers en un debat absurd sobre la dignitat o no de minipisos de 30 metres quadrats i sobre què herència anàvem a deixar als nostres pobres fills, mileuristes ells. Els ressons d'aquelles tertúlies sonen ara a deliris de nous rics. En a penes cinc anys ens veiem immersos a la força en l'era ascètica del minimalisme. Amb microsalaris, habitatges reduïdes a la mínima expressió i economies familiars pràcticament bacterianes. Els historiadors del futur hauran especialitzar-se en microbiologia si volen assabentar-se d'alguna cosa.
La Vanguardia 08/12/2011 - Alfredo Abián -

HOY RESUCITÓ UN DOLOR MALDITO

                                                       


Te vi cruzando la calle,
tranquilo,
sin prisa.
Apenas nos separó el aliento,
busqué tu mirada.
Casi probé tus caricias.

Volteaste el rostro,
ella se acercó suavemente,
tejió sus dedos entre tus manos
y una sonrisa en común brilló.

Retrocedí nerviosa.
Mi mente voló a otra fecha:
la misma calle,
la misma hora...
Tu, yo. Ella al acecho.

Alucinaron mis ojos,
recordé cuando eras buitre volando
en círculos de aurora tras mi negra cabellera.
Volví a sentir el fuego de tu sable
y tu boca hurgando en mi boca.

El llanto reventó en mi cara,
congeló mi sangre.
Se entumieron mis manos...
Tu, ella. Yo en el olvido.

Me di la vuelta,
caminé con prisa.
vomité tu nombre en la siguiente esquina.

Lina Zerón


dimarts, 6 de desembre del 2011

CONFIO MOLT


Confio molt que sempre hi haurà algun
desconegut que en llegir els meus poemes
se sentirà commòs, talment com jo
m’hi sento quan els escric. Hi confio
profundament, i puc imaginar
els clars estímuls de la descoberta,
la molt fecunda i estimable enveja
que establirà lligams irreversibles,
per tal com jo mateix n’he estat i en sóc
protagonista atent moltes vegades.
L’estimo ja des d’ara aquest lector
desconegut i amic. Sovint hi penso
i no tan sols en el moment d’escriure.
Entre ell i jo hi ha aquell profund amor
que per distant i net i essencial
no provoca ni dol ni patiment.
Ell ―ho sé bé― no faltarà a la cita
just al moment establert. Jo, des d’ara,
li’n dono ja sincerament les gràcies.                                            Miquel Martí i Pol  -  Foto: George Rustchev

dilluns, 5 de desembre del 2011

ESTIMA’M


La teva encesa mirada em trasllada a un món de plaers desconeguts,
el suau tacte de la teva pell nua acaricia el meu cos calent, assedegat.

Tanco els ulls i em deixo portar per aquesta passió que sento,
mentres un desgavell de sensacions em envaeixen per dins,
mirades, carícies, petons, fluids omplen de gaudi meus sentits.


Joan Cujan




FENT CAMÍ



Al tornar resseguint les meves passes vaig veure com t'hi acostaves, 
has arribat fins al meu costat, seguint el rastre del meu camí, 
abans de continuar digues-me ... .. et quedes o seguim junts el camí?

Joan Cujan

Al regresar siguiendo mis pasos vi como te acercabas,
has llegado hasta a mi lado, siguiendo el rastro de mi camino,
antes de continuar dime ... .. te quedas o seguimos juntos el camino?

diumenge, 4 de desembre del 2011

INÚTIL RECERCA

      





Arribarà un dia que deixis de buscar, d'anhelar el que no trobes,

que la teva ment s'alliberarà d'aquesta inútil recerca, estèril ...

Arribat aquest dia tornarà la pau a la teva ànima i brillarà de nou la teva mirada.

Joan Cujan 


Llegará un día que dejes de buscar, de anhelar lo que no encuentras,

que tu mente se liberará de esta búsqueda inútil, estéril ...

Llegado ese día volverá la paz a tu alma y brillará de nuevo tu mirada.




ABSÈNCIA


En la teva absència seran les meves mans, les teves,
Lenta em serà l'espera, carícies, plaers ocults,
tinc ganes d'abandonar-me, a l'àvid enjogassament dels teus dits.

Joan Cujan















dissabte, 3 de desembre del 2011

SOBRE ELS TERRATS















Sobre els terrats hi ha un mar de collarets
enfilant tot de peces de colors,
la roba de carrer i la dels secrets
plaent la vista del vianant curiós
Els nens juguen voltant la roba estesa
amagant el seu cos rera els llençols.
En veure´ls sento olor de net i d´infantesa
ficada entre les ombres d´altres sols.
Enmig l´estenedor la mare s´hi passeja
fent cavalcar la roba en el cordell.
M´agrada el seu posat quan la feineja,
mentre li dono agulles del cistell
Avui el cel és clar i fa un ventet
que eixuga el regalim de la bogada.
De dalt s´ho mira el sol, de sota el verd,
al costat uns ullets copsen la suau onada
Quan veig els nens jugant vora la roba estesa
torno a olorar aquella aigua del safareig,
aquella olor tan dolça de net a la infantesa
i la mare, polint-nos la roba de passeig

Foto: Sara Saudkova - Autor desconegut


Sobre los tejados hay un mar de collares
enfilando todo de piezas de colores,
la ropa de calle y la de los secretos
placentera la vista del peatón curioso
Los niños juegan alrededor de la ropa tendida
escondiendo su cuerpo tras las sábanas.
Al verlos siento olor a limpio y de infancia
metida entre las sombras de otros soles.
En medio del tendedero la madre se pasea
haciendo cabalgar la ropa en el cordel.
Me gusta su figura cuando la faena,
mientras le doy agujas de la cesta.
Hoy el cielo es claro y hace un vientecillo
que seca el chorreo de la colada.
De arriba lo mira el sol, debajo el verde,
al lado unos ojitos captan la suave ola
Cuando veo los niños jugando cerca de la ropa tendida
vuelvo a oler esa agua del lavadero,
aquel olor tan dulce de la infancia
y la madre, tendiendo la ropa de paseo.

divendres, 2 de desembre del 2011

IMMADURESA




En el món en què vivim sembla que tot el benestar aconseguit és insuficient per ser feliç.
Hi ha qui s’equivoca en la recerca del seu objecte de desig, llavors algú s’interposa en el seu camí i acaba menyspreant la seva felicitat per una quimera, fins que la tristesa acaba per apoderar-se del seu cor.
Si la tristesa i la malenconia s’instal·la perillosament en les nostres vides, només cal que ens acostem a nosaltres mateixos i ens preguntem, on es troba l’arrel, el motiu profund que ofega el nostre cor ?
És possible sortir d’aquest estat amb l’ajuda de tots els que ens estimen, però també és cert que si en conrear la seva amistat no preservem el nostre interior, dificilment aconseguirem ser plenament feliços.
“Només es pot ser jove una vegada, però es pot ser immadur per sempre.”

Joan Cujan

En el mundo en que vivimos parece que todo el bienestar conseguido es insuficiente para ser feliz.
Hay quien se equivoca en la busqueda de su objeto de deseo, entonces alguien se interpone en su camino y acaba despreciando su felicidad por una quimera, hasta que la tristeza termina por adueñarse de su corazón.
Si la tristeza y la melancolía se instala peligrosamente en nuestras vidas, basta con que nos acerquemos a nosotros mismos y nos preguntemos ¿Dónde se encuentra la raíz, el motivo profundo que ahoga nuestro corazón ?
Es posible salir de este estado con la ayuda de todos los que nos quieren, pero también es cierto que si al cultivar su amistad no preservamos nuestro interior, difícilmente vamos a conseguir ser plenamente felices. 
“Sólo se puede ser joven una vez, pero se puede ser inmaduro para siempre. “

dimarts, 29 de novembre del 2011

HAIKU XXII

M'has encès,
tot i que un cèrcol de glaç
brilli en els teus ulls.

Me has encendido,
aunque un cerco de hielo,
brille en tus ojos.

Joan Cujan  2012

diumenge, 27 de novembre del 2011

HAIKU XXI


 

La imatge d'un instant de felicitat,
és la realitat falsejada d'un record,
que el pas del temps exagera les seves bondats.


 Joan Cujan

La imagen de un instante de felicidad,
es la realidad falseada de un recuerdo,
que el paso del tiempo exagera sus bondades.

PREN ME


Noto la teva presència en la foscor,
com respires sobre el meu cos nu,
sento el teu càlid alè a la meva pell,
una llengua humida i sucosa,
que en continu i suau sondeig,
s'endinsa en el més profund del meu ésser

Joan Cujan

Noto tu presencia en la oscuridad,
como respiras sobre mi cuerpo desnudo,
siento tu cálido aliento en mi piel,
una lengua húmeda y jugosa,
que en continuo y suave sondeo,
penetra en lo mas profundo de mi ser

dissabte, 19 de novembre del 2011

ODIO ALS INDIFERENTS





El 27 d'abril de 1937, moria Antonio Gramsci en un hospital penitenciari, amb prou feines 6 dies després d'haver recobrat formalment la llibertat, després de complir, en situació penosíssimes, més de 10 anys de presó dels més de 20 a que el va condemnar un tribunal mussolinià.


Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l'abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel · ligència. El que passa, el mal que s'abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consent l'accés al poder d'homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar. La massa ignora per despreocupació, i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot ia tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, al'actiu, el mateix que al indiferent . Alguns ploriquejen piadosament, altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cadascun d'ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l'obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partidista, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l'activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs, res de tot allò que hi passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel · ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Viu, sóc partidista. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.






El 27 de abril de 1937, moría Antonio Gramsci en un hospital penitenciario, apenas 6 días después de haber recobrado formalmente la libertad, tras cumplir, en situación penosísimas, más de 10 años de prisión los más de 20 que le condenó un tribunal mussoliniano.

Odio a los indiferentes. Creo que vivir quiere decir tomar partido. Quien verdaderamente vive, no puede dejar de ser ciudadano y partisano. La indiferencia y la abulia son parasitismo, son bellaquería, no vida. Por eso odio a los indiferentes.
La indiferencia es el peso muerto de la historia. La indiferencia opera potentemente en la historia. Opera pasivamente, pero opera. Es la fatalidad; aquello con que no se puede contar. Tuerce programas, y arruina los planes mejor concebidos. Es la materia bruta desbaratadora de la inteligencia. Lo que pasa, el mal que se abate sobre todos, acontece porque la masa de los hombres abdica de su voluntad, permite la promulgación de leyes, que sólo la revuelta podrá derogar; consiente el acceso al poder de hombres, que sólo un amotinamiento conseguirá luego derrocar. La masa ignora por despreocupación, y entonces parece cosa de la fatalidad que todo ya todos atropella: al que consiente, lo mismo que al que disiente, lo que sabía, lo mismo que el que no sabía, al activo, lo mismo que elindiferente. Algunos lloriquean piadosamente, otros blasfeman obscenamente, pero nadie o muy pocos se preguntan: si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, habría pasado lo que ha pasado?
Odio a los indiferentes también por esto: porque me fastidia su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuentas a cada uno de ellos: cómo han acometido la tarea que la vida les ha puesto y pone diariamente, qué han hecho, y especialmente, que no han hecho. Y me siento en el derecho de ser inexorable y en la obligación de no derrochar mi piedad, de no compartir con ellos mis lágrimas.
Soy partidista, estoy vivo, siento ya en la conciencia de los de mi parte el pulso de la actividad de la ciudad futura que los de mi parte están construyendo. Y en ella, la cadena social no gravita sobre unos pocos, nada de lo que pasa es acaso, ni producto de la fatalidad, sino obra inteligente de los ciudadanos. Nadie en ella está mirando desde la ventana el sacrificio y la sangría de los pocos. Vive, soy partidista. Por eso odio a quien no toma partido, odio a los indiferentes.

divendres, 18 de novembre del 2011

HAIKU XX


Necessito sentir el teu càlid alè.
Necessito les teves carícies a la meva pell.
Necessito em devoris amb la mirada.

                Joan Cujan

Necesito sentir tu cálido aliento.
Necesito tus caricias en mi piel.
Necesito me devores con la mirada.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Instants d'harmonia amb l'univers



Feu click a la imatge per ampliar



La naturalesa està sempre esperant-nos i és amb la nostra emoció quant la contemplem que adquireix sentit la seva bellesa, és un instant màgic que no ha estat captat per la mirada de ningú, perque és viu, es transforma continuament amb el canvi de les estacions i pel pas del temps.

M’he aixecat molt aviat, quan les primeres llums comencen la seva dansa entre les ones, estic callat, concentrat en les imatges que m’arriben pels ulls i els sons que capten les meves orelles, l’oreig del mar omple de sal els meus sentits. Tot d’una comença a sortir el Sol pel llunyà horitzó de l’aigua, el meu cor s’accelera, em brilla la mirada i premo el disparador una, dues, tres….és de matinada i em sento ple d’energia i en total harmonia amb l’univers.


Text i Fotos Joan Cujan 

La naturaleza está siempre esperándonos y es con nuestra emoción cuando la contemplamos que adquiere sentido su belleza, es un instante mágico que no ha sido captado por la mirada de nadie, porque está vivo, se transforma continuamente con el cambio de las estaciones y el paso del tiempo.

Me he levantado muy pronto, cuando las primeras luces comienzan su danza entre las olas, estoy callado, concentrado en las imágenes que me llegan por los ojos y los sonidos que captan mis oídos, la brisa del mar llena de sal mis sentidos. De repente empieza a salir el sol por el lejano horizonte del agua, mi corazón se acelera, me brilla la mirada y pulso el disparador una, dos, tres .... Es de madrugada y me siento lleno de energía y en total armonía con el universo.



Feu click a la imatge per ampliar


dissabte, 12 de novembre del 2011

HAIKU XIX





No decreix l’amor,
amb la distància,
és el meu desig que creix.

Joan Cujan

No decrece el amor,
con la distancia,
es mi deseo que crece.

diumenge, 6 de novembre del 2011

HAIKU XVIII

El café calent, fred a la taula
El temps aturat, escolta en silenci
El ressò de les paraules, mai dites
Joan Cujan - Foto: Grigoriy A.
El café caliente, frio en la mesa
El tiempo detenido, escucha en silencio
El eco de las palabras, nunca dichas



dissabte, 5 de novembre del 2011

CONTEMPLACIÓ


CONTEMPLACIÓ
Etimologia: La paraula grega "Theoría" (contemplació) va ser traduïda pels primers escriptors llatins amb el vocable "contemplatio" i d'aquest el terme "contemplari" (mirar lluny)
Segons Aristòtil la Filosofia neix per la capacitat de sorprendre'ns, quedar fascinats per  el que se'ns presenta davant dels nostres ulls.
Contemplar consisteix a mirar amb atenció, amb interès la realitat involucrats en una acció que intervindran tots els nostres sentits.
Es pot arribar a un estat contemplatiu, lliure d'hipòtesis on ja no es pensa, només es contempla en quietud i silenci com la bellesa efímera es torna immortal amb una flor, el vol d'una papallona, el somriure d'un nen ... això ens converteix en humans i ens diferencia de les màquines faltes d'emocions.
També aquesta contemplació i anàlisi de la realitat, ens permet transformar-la i crear obres d'art, que si seran perdurables i ens seguiran emocionant quan els seus autors ja no estiguin entre nosaltres.

Joan Cujan



CONTEMPLACIÓN
Etimología: La palabra griega "Theoría" (contemplación) fue traducida por los primeros escritores latinos con el vocablo "contemplatio" y de este el término "contemplari" (mirar lejos)
Según Aristóteles la Filosofía nace por la capacidad de sorprendernos, quedar fascinados por lo que se nos presenta ante nuestros ojos.
Contemplar consiste en mirar con atención, con interés la realidad involucrados en una acción que intervendrán todos nuestros sentidos.
Se puede llegar a un estado contemplativo, libre de hipótesis donde ya no se piensa, sólo se contempla en quietud y silencio como la belleza efímera se vuelve inmortal con una flor, el vuelo de una mariposa, la sonrisa de un niño ... esto nos convierte en humanos y nos diferencia de las máquinas faltas de emociones.
También esta contemplación y análisis de la realidad, nos permite transformarla y crear obras de arte, que si serán perdurables y nos seguiran emocionando cuando sus autores ya no esten entre nosotros.  


dimecres, 2 de novembre del 2011

HAIKU XVII




Jo provoco les seves tremolors,
Cada dolça carícia és,
Un petit flagell de plaer abrusador.

Joan Cujan

Yo provoco sus temblores,
Cada dulce caricia es,
Un pequeño azote de placer abrasador.

dimarts, 1 de novembre del 2011

HAIKU XVI




Acudeix a la cita,
és millor retrocedir,
que no arribar mai.

Joan Cujan - Foto: Female Shapes

Acude a la cita,
es mejor retroceder,
que no llegar jamas.

divendres, 28 d’octubre del 2011

RESET


Els canvis en la vida se solen donar quan sents que res va com esperaves, com si la vida estigués jugant amb tu i et fes trampes. A través dels moments difícils t'adones que haver de superar dificultats és el més comú de la vida, aquells dies en què tot pot anar malament ens donen l'extraordinària oportunitat de reinterpretar les nostres vides, renéixer. Són instants en què ens sembla endevinar esclats de llum entre les tenebres i l'haver estat molt de temps en la foscor ens fa més perspicaços, més sensibles a la llum. I en aquests moments de creixement, sents el plaer de viure.
Joan Cujan - Foto: Marcin Sacha

Los cambios en la vida se suelen dar cuando sientes que nada va como esperabas, como si la vida estuviera jugando contigo y te hiciera trampas. A través de los momentos dificiles te das cuenta que tener que superar dificultades es lo  más comun de la vida, aquellos dias en los que todo puede ir mal nos dan la extraordinaria oportunidad de reinterpretar nuestras vidas, renacer. Son instantes en los que nos parece adivinar destellos de luz entre las tinieblas y el haber permanecido largo tiempo en la oscuridad nos hace mas perspicaces, mas sensibles a la luz. Y en estos momentos de crecimiento, sientes el placer de vivir. 

dijous, 27 d’octubre del 2011

I AVUI DONARÉ VIDA



Una nova jornada, no molt llunyana,
acarona les meues galtes,
l'hora següent besarà tendrament els meus pits,
tot allò tan cegament somiat...
esclataria amb forma per l'entrecuix ?
Mesure cada glopada de pell
amb el color de les tranquil·les tenebres
ran dels meus llavis.
I avui donaré vida
al fruit d'una nova follia,
envoltada en l'ombra de l'arena
que eixuga cada cèl·lula
engendrada pel senyor de la nit.

Gemma Lluch - Foto: Strawberries

Una nueva jornada, no muy lejana,
acaricia mis mejillas,
la hora siguiente besará tiernamente mis pechos,
todo aquello tan ciegamente soñado ...
explotaría en forma por la entrepierna?
Mesure cada bocanada de piel
con el color de las tranquilas tinieblas
a ras de mis labios.
Y hoy daré vida
el fruto de una nueva locura,
envuelta en la sombra de la arena
que enjuga cada célula
engendrada por el señor de la noche.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

LA REALITAT INVENTADA

* Feu click a la imatge per ampliar

Al capvespre el sol s'amaga darrera de la muntanya nevada

L'important no és copiar la realitat, l'important és captar-la, sentir-la i transmetre la seva bellesa, el que sent el nostre esperit quan la contempla perquè també gaudeixin els altres al contemplar la nostra realitat inventada.

Text i Dibuix: Joan Cujan


Al atardecer el sol se esconde detrás de la montaña nevada


Lo importante no es copiar la realidad, lo importante es captarla, sentirla y transmitir su belleza, lo que siente nuestro espíritu cuando la contempla para que también disfruten los demás al contemplar nuestra realidad inventada.

HAIKU XV




No diré res més, no tinc paraules,
No hi ha nous poemes, per la meva veu,
Que reflecteixin l'amor, que tu em dónes.

Text i Foto: Joan Cujan

No diré nada más, no tengo palabras,
No hay nuevos poemas, para mi voz,
Que reflejen el amor, que tú me das


dissabte, 22 d’octubre del 2011

ETS PARAULA, RES MÉS


Premo fort els genolls
contra la carn que escrius
i clavo queixalada
al desig que promets.

Però et mossego i no hi ets.
No hi ha res, rere el versos.
És carn el que delejo
i el teu cos no existeix.

Et devoro i no et veig.
Llepo la lletra impresa
i no és l’home qui panteixa!
Ets paraula. Res més

Laura López i Granell  -  Foto: Strawberries

  
 Pulso fuerte las rodillas
 contra la carne que escribes
 y clavo mordisco
 al deseo que prometes.
 Pero te muerdo y no estás.
 No hay nada, detrás de los versos.
 Es carne lo que anhelo
 y tu cuerpo no existe.
 Te devoro y no te veo.
 Lamo la letra impresa
 y no es el hombre quien jadea!
 Eres palabra. nada más