Ara, dins de la nit, entre ombres de tendresa,
mentre em creix, l’ànsia d’aferrar-me a la teva pell,
amb subtil delicadesa, inquiet temptejo en la foscor,
a on invisible, sota la pell lentament ta desperta,
una sensualitat entumida pel letàrgic pas dels anys,
deixem omplir de besades, les teves ganes adormides,
d’aquest cau d'amor, a la mida dels meus desitjos,
per on ningú no passa, des de fa massa temps,
mossego, xuclo el broll, que sadolla la meva set d'amor,
bevent-me la rosada del teu sinuós bosquet,
que vol seguir fluint i sentir, que és viu i lliure.
Joan Cujan 2016