diumenge, 17 de setembre de 2017

MIRADES


A mesura que van passant els anys, et vas fixant més en els petits detalls, i la teva vida s'enriqueix amb nous matisos que de jove no tenies temps d'apreciar... com els somnis infinits d'aquestes mirades, que esperen il·lusionades, el naixement d'una vida diferent en un nou País...  

diumenge, 3 de setembre de 2017

El SUBTIL ENCANT DE LA MEMÒRIA



Rastrejar entremig d'espais de la memòria, és com llegir el pòsit d'una tassa de cafè,
per endevinar els enigmàtics oracles d'un passat llunyà, inintel·ligible que ens mostra la vulnerabilitat dels records, d'una realitat polièdrica que el pas del temps ha anat esborrant, fins a fer-se fonedissa.

Recordar és sobreviure al passat. ¿Quins són els límits de la memòria?
Segurament els de la imaginació, en sacsejar i endinsar-se en el subconscient, jugant amb realitat i ficció, ajuda a fer més visibles imatges guardades en les teranyines de la memòria.

L'anima, sempre té la voluntat de refer l'univers perdut de la infantesa, que fa niu en els rastres que persisteixen en el record de qui ens estima i es barregen amb els d'un mateix. La memòria és d'una ambigüitat evocadora, tant subtil com evanescent i lleugera, que s'instal·la a prop del cor per gaudir de la seva intimitat protectora.

Deixa'm ser part dels teus records, deixa que facin niu en el teu cor.


JOAN CUJAN  2017




divendres, 1 de setembre de 2017

SOMNIS BLAUS



En el seu mòbil tenia aquest missatge: "En aquest moment no puc atendre't" 

Mai agafava el telèfon a temps, sempre esperava que deixés de sonar, l'inesperat li produïa inquietud. A la nit quan les estrelles brillen en la foscor, en les hores en què les fantasies surten a passejar com follets entre els somnis, en la intimitat blava de la seva cambra, ajuntava les seves cames de naturalesa ardent, mentre sospirava per l'aparició d'un príncep blau, que li fes un petó i fes miques l'encanteri que la retenia en aquesta dolorosa solitud. Mentre les nits passaven lentament, la seva bellesa s'anava marcint com les flors del gerro de la seva tauleta de nit. 

Nua en la seva solitud, com un alfabet sense paraules, feia temps que havia deixat de somiar amb els ulls oberts...


Joan Cujan  2017

EL SUBTIL AFALAC DE L’ABSÈNCIA (perdut en tu)



La llum del camí s'esvaeix lentament,
les ombres s'allarguen, s'atreuen,
fins a unir-se en una sola foscor,
un dia més perdut, sense tu.
He deixat reposar el pas dels dies,
amb l'esguard potser distret,
ara quan a poc a poc es va fent fosc,
la llum blanca i freda de la lluna,
s'amaga rere els finestrons del cor.

Recordo les primeres nits d'estiu,
passejos a la riba de la platja,
els peus atrets per la sorra,
una tramuntana fresca al rostre
i un regust salabrós als llavis.
Tanco els ulls, invocant l'instant
per on se'ns va escolar la tendresa,
vers el càlid tacte de les pells,
no em serà fàcil nodrir, retenir,
l'escalf d'aquesta flama.

Mentre espero, expectant,
amb tarannà estoic i resignat, 
confiant que potser l'atzar,
sigui benèvol amb mi.
He dibuixat un camí fet de llum,
acabaràs trobant l'únic trajecte possible,
la porta està sempre oberta, vine,
les teranyines dels dubtes,
no t'impediran traspassar el llindar.

Saps que si vens, tot estarà bé.

Dibuix i text: Joan Cujan  2017

dilluns, 28 d’agost de 2017

CADA MATÍ A L'ALBA



Cada matí a l'alba, quan els peus toquen a terra en llevar-me, és com si les meves arrels es comuniquessin amb la terra i els meus ulls seguint el Sol viatgessin a través del temps...

Montellá - Agost 2017

CAMINAR





El destí és un camí cap a un lloc desconegut, només es necessita voler caminar...

Lles - Agost 2017

divendres, 18 d’agost de 2017

TORNAR A NÉIXER




La capacitat d'entesa entre éssers humans fa prevaler la lògica del sentit comú, però també hi ha comportaments de desraó en els quals les persones són incapaces de comprendre per si mateixes la realitat, i troben el seu lloc al món, seguint la crida de falsos profetes. Quan entre la societat en què vius, hi ha individus incapaços de raonar i veure la realitat tal com és, fins a l'extrem de planejar una venjança contra una multitud de desconeguts, exposant la seva pròpia vida, sense valorar les conseqüències dels seus actes, és que està malalta.

No puc definir el que vaig sentir ahir... perplexitat, horror, por, ja estic acostumat a veure freqüentment actes d'aquesta naturalesa, els mitjans de comunicació van plens, fins al punt d'insensibilitzar-nos i tornar quotidià i normal la més brutal salvatjada.

Però ahir va ser diferent, em va tocar de molt a prop, fins al punt de donar gràcies a Déu perquè l'edat faci que trigui més temps a fer les coses, aquesta tarda teníem planejat veure l'exposició de Paula Rego a la Virreina, i de no ser per la meva lentitud adquirida amb els anys, ens hauria agafat de ple, anàvem a baixar a Liceu i pujar caminant a la Virreina... Avui, em sorprèn veure que el cos no té ferides, però les de l'esperit ja no curaran, només em queda seguir com si res hagués passat, la vida és massa curta per tenir por de viure ...

Joan Cujan  2017

diumenge, 23 de juliol de 2017

NÚVOLS AL CEL





Sols en observar detingudament la dansa dels núvols al cel, entens el perquè de la fugacitat de la bellesa... 

Portugal  2016

dimarts, 18 de juliol de 2017

ENTRE LES RANURES D'UN MUR





La por al desconegut, és tan intangible i fugaç com la llum que és filtre entre les ranures d'un mur...

Menorca  2017

dissabte, 8 de juliol de 2017

PENSAMENTS BLAUS SOBRE CEL BLANC


"Pensaments blaus sobre cel blanc - Joan Cujan 2017"



La major part de la bellesa existeix lluny del món de l'art...

dissabte, 10 de juny de 2017

L'EXISTÈNCIA


L'existència transita entre una realitat habitada pels somnis...

Viu,
dorm,
somia,
transita,
entre,
el son,
i la realitat,
d'aquesta,
existència,
efímera
i buida.
Drama,
comèdia,
tu tries...

Joan Cujan 2017

diumenge, 4 de juny de 2017

HUMITATS I CLARIANES



Més enllà d'aigües en mar oberta,
en aquest capvespre fet de pluja i mar,
moren les gotes sobre aigües braves.

Els carrers mullats t'han vist arribar,
vens d'un passat que mai ha estat meu,
ni tan sols sabia de la teva existència,
ara ja ets a port, on l'aigua s'amansa.

Amb la serenitat que donen els anys,
buscaré les clarianes del teu cos,
on tremola la pell en acariciar-te.

Lliscaré fins a vessar-me
sense contenció, desfogat,
com un riu que s'endinsa
dins la mar fins a fondre's.

D'on neix aquest torrent
desbordat de carícies,
que flueix silenciós
de les teves mans,
fins a abocar-se dolçament
en la meva estremida pell,
que m'excita i dóna vida.

De vegades em pregunto,
quan se'm sadollarà,
aquesta set insaciable,
de beure't fins a l'última gota.

Tinc els ulls plens d'aquest blau intens
de les ones del mar que a poc a poc,
es van desfent entre els grans de sorra,
d'aquest desert de somnis
que de vegades s'humiteja.

Només podem seguir regant les hores,
perquè creixin ufanoses, i gaudir
sense límits del pas del temps,
a aixopluc d'un present que serà nostre.

Perquè tu i jo també som futur.

Joan Cujan 2017

diumenge, 9 d’abril de 2017

SENSE LÍMITS



Si no et deixés volar,
reclouries els teus desitjos
al llindar dels desenganys,
impedint-te ser tu,
tu d'una altra manera.

Havia de deixar-te
obrir com una rosa,
aspirar la teva essència,
fins a engolir l'última espina.

Ultrapassar els darrers límits.

Els dies més vius ens esperen,
flairaran a primavera,
i a plàcida tarda de diumenge.

Les hores suren i callen.


Joan Cujan  2017



diumenge, 26 de març de 2017

UN SOMNI FET REALITAT


La vida és només un somni fet realitat, quan vols adonar-te et despertes...

dilluns, 6 de març de 2017

D'OMBRES I CERTESES



Les muntanyes blanques de neu,
s'encenen al pas del rogenc ocàs,
al poc, un blau intens les apaga.

En aquestes hores en què la foscor del capvespre,
vagareja buscant en la negror, repòs i misteri,
les teves ombres exciten la meva imaginació.

Fora, l'aire flairós d'hivern acaricia la finestra,
cap altra llum, que la de les brases de la llar,
es reflecteix en l'iris dels teus ulls.

D'ençà que el teu cos nu m'omple les nits,
ja mai, res més tornarà a ser com abans,
no t'he retrobat, et conec des de sempre.

¿És visible la intimitat?, o només és un miratge,
¿és potser tot allò que la mirada desitja?,
tanco els ulls davant d'aquest punyent plaer.

Amb qui faig l'amor cada vespre,
s'imagina que em pot perdre,
¿com m'ho faria?, si sóc la seva ombra.

La tarda s'omple de records,
fins a ocultar-se en silens murmuris,
tremolors entre besades.

Se'ns ha fet de nit,
potser serà una nit de tempesta,
seguiré al teu costat quan et desvetllis.

Joan Cujan  2017