EMBADALIT
Entre senders d'esguards perduts,
arribaré al final de l'arbreda solitària,
on les branques s'obren pas a la llum.
D'aquesta absència més real que imaginada,
em deixaré anar pendent avall, furtiu de mi,
fins a extraviar-me i desaparèixer.
on les branques s'obren pas a la llum.
D'aquesta absència més real que imaginada,
em deixaré anar pendent avall, furtiu de mi,
fins a extraviar-me i desaparèixer.
Embadalit, dilapido el temps somort que em queda.
Joan Cujan, 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada