Sembla que va ser Ramon Llull el primer a fer servir el terme "artista". En llatí només existia el substantiu genèric "Ars". La jove paraula apareixerà després a La divina comèdia (Paradís, cant XIII). Allà, per referir-se a la natura, per necessitat imperfecta davant de l'esperit diví, Dante la compara –en expressió insuperable– amb la figura de l'artista, és a dir, aquell té el coneixement i la pràctica de l'art, però la mà del qual tremola: "L'ARTISTA / CH'A L'ABITO DE L'ARTE HA MAN CHE TREMA"
Això vol dir que, també l'artista, tot artista, fins i tot amb habilitat o destresa reconeguda, és necessàriament imperfecte.
Alberto Ruiz de Samaniego
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada