Els nostres avantpassats ja sentien la necessitat d'esgrafiar la pedra, volien deixar les seves petjades en una incisió. Molts escultors han aconseguit plasmar en rostres de pedra, somriures congelats en el temps i mirades absents perdudes en l'infinit. A vegades aquestes escultures són més humanes que moltes persones, però la pedra es resisteix a ser modelada per l'home, la pedra vol ser pedra.
La vida està plena de trobades casuals, recordo la sensació de desassossec que em va envair en apropar-me al mur, no podria explicar-ho amb paraules, la pedra estava ferida per un ferro que la penetrava... de sobte vaig sentir una sensació càlida d'alleujament, quan privant-me de tota referència lògica, vaig veure que la pedra somreia, que bonic aquest instant, que insignificant és el nostre viatge davant l'eternitat de la pedra.
Tot i que vivim en un món globalitzat, deshumanitzat, de vegades sorgeix en una bretxa minúscula d'un humil mur, l'esperança en forma de petròglif espontani, un somriure a tanta prohibició i desacord... és una absurditat més, una de tantes.
Joan Cujan 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada