dissabte, 29 de novembre de 2014

Estimar o no estimar



Foto: Autora del text: Darisbel Correa (Dadá)



Ja! Que m’estimes, dius?


Tu no m’estimes, tu em desitges:
desitges el meu cos, la meva llengua, i fins i tot les meves venes;
desitges els meus moviments, els pits i els malucs,
les fel·lacions, el meu clítoris i àdhuc els meus cunnilingus.

Em desitges tota, en orgies i tota sola, tota sencera.

Em desitges i és tan gran el teu ardor
que a l’estimació s’uneix un trist halo de vilesa.

Però tu no saps res, ni tan sols saps si em desitges de veres
o si et desitges a tu mateix.

Oh! amor primitiu, oh! aquest amor teu de cavernes;

Que m’estimes, dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris
perquè el teu amor propi és més gran i el teu cor,
misèria.

Home de capvespre, engalipador de tenebres,
home amagat dins les heures
d’aquest altre ‘jo mateix’ que amagues, mentre
jo somni el teu desig i en un orgasme espasmòdic despert
quan la teva veu em recorda
que el meu caminar és lent i la meva mirada perpètua
i que ja estic morta i vella

Que m’estimes dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris, home de tenebres.