divendres, 16 d’octubre de 2015

NÀUFRAG EN TERRA ESTRANYA





Amb la lucidesa del que somia despert,
i que per salvar-se, acudeix a la seva memòria,
on l'ordit del passat, va teixint el present,
fent impossible, l'oblit de tanta sang vessada.

No sé què va ser dels meus antics companys de viatge,
són només noms, que suren entre les boires de l'oblit,
vaig venir gairebé nu, per allunyar-me del meu passat,
embolicat, en les vestidures de la meva amnèsia.

Estic aquí, perquè no em deixen viure a on vaig néixer,
sóc un més, entre la processó infinita d'exiliats,
que passegen, pels carrers de qualsevol ciutat sense nom,
en un repertori, de rostres de mirades perdudes.

Nàufrag en terra estranya, engolit en l'oceà del no-res,
perdut en l'eterna solitud, dels desheretats,
aterrit pels dies passats, famolenc de justícia i llibertat,
trepitjo per fi la fràgil terra d'un present sense ànima.

Joan Cujan  2015