Em submergeixo en el profund oceà,
de les meves fràgils incerteses,
d'aquesta freda corrent que m'atrapa.
Nu, amarat per nous sentiments,
que suaument llisquen i se’n van,
com el lent reflux de les ones,
resta el seu suau frec sobre la pell,
com la sal del mar que m'acull.
Instal·lat en la nuesa primigènia,
desvestit d'artificis, falsa disfressa,
ressorgeixen els sentiments essencials,
em sento pur, lúcid, transparent,
miro i em veig com sóc realment.
En el nou vestit ordit d’esperances,
que he teixit en el mar dels somnis,
s'hi escolen inèdites il·lusions.
En sortir, la brisa del mar m'aixopluga,
mentre es gronxen els meus somnis,
en la viva esperança d'una nova albada.
Joan Cujan 2015
2 comentaris:
La brisa del mar i els sentiments sempre van de la mà i tu la dones amb la frescor de la teva expressió literària. Bona nit! Una abraçada!
Gràcies Jordi, no havia sentit mai la necessitat d'escriure, em trobo molt més còmode amb les imatges, però aquestes últimament em creen l'impuls d'escriure sobre el que em transmeten. Bona nit amic.
Publica un comentari a l'entrada