dimecres, 18 de març de 2015

UNA ESTRANYA MIRADA: BERLÍN



Berlín és una gran ciutat en la qual la bellesa i la malenconia, oscil·len delicadament entre els records de la vida i la mort. Només la pots observar a través de la mirada de qui encara no ha perdut la capacitat de sorprendres, davant la troballa de llocs amb una atmosfera extraordinàriament propera al passat.

Després de superar la impressió inicial, comences a prendre algunes fotografies, pertorbat davant la bellesa generada per una nit de pluja, freda, desagradable i grisa, de carrers en moltes ocasions gairebé deserts, només trencada pel color dels grafitis que donen vida als seus murs, no podràs recuperar-te i passaràs la resta del viatge, en un fantàstic somni de cels nocturns i llums de neó.


La mort està sempre present, és com una obsessió que persegueix la seva bellesa, es fa imprescindible una reflexió sobre el pas del temps i la proximitat de la mort, com si el simple fet d'estar vius ja fora objecte de celebració i un motiu per seguir creient en què un món millor pot existir.








El dolor passa, però la bellesa roman. Auguste Renoir

                                

   L'eternitat és aquesta permanència d'ahir sense demà a la memòria. Arturo Uslar Pietri

               

Cap arbre i cap cel
et consolaran,
tampoc la roda del molí
després el cruixir de fustes d'avet,
ni una au agonitzant, ni el mussol ni l'embogida perdiu,
vast és tornar enrere,
no et protegirà cap arbust
contra fredes estrelles
i sagnants branques,
cap arbre i cap cel
et consolaran,
en les copes d'hiverns que van esclatar
creix la teva mort
amb rígids dits
lluny de l'herba i l'espessor
en les sentències de la neu acabada de caure
Thomas Bernhard - 

                          

Anna Rossell (El preu) 

A quin preu paga l’ànima un segon
per seguir vivint un dia més?
Els cossos nus dels meus m’omplen
les nits, m’omplen les nits els crits dels cossos
nus, el pànic de tants davant la mort, el garbuix
de cadàvers d’ancians, dones i nens, la cendra
que em beu la meva pell a canvi d’un segon
de vida més.

I tanmateix no vull seguir vivint
quan aquest malson s’haurà acabat.
M’he conegut aquí, i ja mai, ni jo ni res, tornarà a ser
com abans.

A quin preu paga l’ànima un segon
per seguir vivint un dia més?

                                       

¿On amb els seus cants hi ha la primavera? No pensis més en ells sinó en la teva pròpia música.                                                                                John Keats

                         

Coral (Thomas Bernhard)

Què vol el dia de mi
i em fa preguntes, cent mil preguntes
i m'exhibeix noms
i furguen la meva estupidesa amb el seu plor...

Què vol el dia de mi
i em clava a corpulents arbres
i em refrega la seva sang als ulls,
així que de la sang no veig més el paisatge, res...

Què vol el dia de mi,
clava estaques en la meva carn i em mana cantar...

                          

Berlín sembla una ciutat endormiscada pel pes de la història, mentre passejo per East Side Gallery contemplant grafits al·legòrics a la caiguda del mur pintats per artistes de tot el món, crec sentir crits del silenci, veus callades que avui ressusciten i ressonen confonent-se amb els meus passos, entre les despulles del mur, l'amor s'imposa a l'odi tancant ferides i obrint d'altres...


                          

                          

                          

                          


UNA ESTRANYA MIRADA: COMIAT DE BERLÍN

Des del meu cel del full en blanc
En el meu cap un drama sense públic
Sords són els vencedors muts els vençuts
Una mirada estranya a una ciutat estranya
Grogs i grisos els núvols s'estenen cap a la finestra
Grisos i blancs els coloms es caguen a Berlín.

14.12.1994 - Heiner Müller