BON ANY 2017

És un bon moment per fer revisió del que hem fet i per pensar en l'any que s'acaba... en nous reptes, passar-ho bé, gaudir de retrobades... pensaré en vosaltres, sigueu feliços...

BON ANY

ÀNGEL MEU

La teva mirada no m'enganya,

ets sensible, innocent,

et sents vulnerable,

dins d'aquest cos,

que sembla tan humà,

et rebel·les contra el teu ser alat,

no ets conscient de les emocions

que ets capaç de provocar.

Silents aletejos acaricien l'aire,

s'estremeixen les teves ales,

fins a desaparèixer dins el jardí

dels sospirs ofegats,

fonedís àngel de mirada pura,

pobra criatura, expulsada del paradís,

aclaparada en la teva infinitud,

sempre a la recerca nostàlgica

de l'edèn perdut.

Et sents cansada de la teva immortalitat,

d'aquesta bellesa que no envelleix,

com t'agradaria ser imperfecte,

experimentar les emocions humanes,

sofrir les seves limitacions.

En la teva frustració per no poder ésser humana,

pateixes una solitud eterna, gairebé divina.

Àngel meu, que t'aferres a la poesia,

no vols deixar de formar part de mi,

d'una existència errant, plena de dubtes,

que pot semblar deshabitada.

Encara que de vegades t'endevino,

i crec veure't resplendent en les nits fosques

entre somnis, als peus del meu llit,

estic segur que sempre estaràs a prop,

només tu ets el meu àngel.

Joan Cujan  2016

Imatge: Ice and All Things Nice

il·lustració (gravat en fusta d'Edward Burne-Jones 1892)

                      

PETIT CONTE DE NADAL

Ho vas intentar tantes vegades, i vas fracassar.

I avui aquest cor adormit torna a bategar,

perceps que de nou les venes s'omplen de vida,

potser això que sents, és només un lleu aleteig,

que neix de molt endins, probablement encara

és possible foragitar el buit que t'oprimeix.

Vas oblidar-te de què existies, tancat

en un món inexpressiu, mancat d'emocions,

en un innecessari silenci, dins el no-res.

Ara una profunda remor de vida envaeix,

el teu cos, per camins que desconeixies,

la foscor es torna claror i et dóna força,

una llum viva que neix de dins,

il·lumina el teu món real amb ulls nous,

fen visible el que no és possible

explicar sols amb paraules.

Es fa Nadal al teu cor

Joan Cujan  2016

DES DE L'ABSÈNCIA

Em sento trasbalsadores sensacions de flotar,

voldria ser núvol submergit en cels oberts,

emergir en l'èter lluminós del teu esguard,

fins fondrem, dins càlids alés acollidors.

Desprenguem-nos del feixuc fardell,

guardem-nos molt de l'estricta rutina,

desfem les teranyines de raons instaurades,

on nien els desitjos insatisfets.

Cal que ens despullem de tòpics,

i desposseïts de tota vestimenta,

nodrir-nos d'il·lusions, dolça feblesa

d'un desig de carícies, fet de tendresa.

Des de l'absència,

et sento tant amb mi,

que quan volo sol,

és com si encara fos aquí.

Joan Cujan 2016

SERÉ COM L'AIGUA

Seré paraules blaves.

Seré com l'aigua

que riu i plora,

que dóna vida

a la flonja molsa,

seré veu dolça

que sap cantar...

Estimaré l'aire

que s'esgarrinxa

damunt els rosers

de punxes fines...

i entre els lilàs

i els fa cantar....

perfums de vida,

i de llibertat...

I arribant al mar

seré la sorra humida

i t'esperaré...

com cada tarda

amararé amb tu....

I mentrestant

pensaré amb tu

que és com resar

un dolç rosari

de papallones

alçant el vol...

Karma Gual

PREGÀRIA

Llum que il·lumines tot el meu ésser,

mostrem els tresors ocults,

síntesi dels meus desitjos,

d'aquesta hora tardana de la vida,

quan tot es torna fràgil i etern.

Ara que res m'espanta, estic a l'espera,

que salvatges passions mosseguin,

intensament les meves ànsies,

en descobrir cada dia que passa,

que mai res serà del tot meu.

Vull submergir-me de ple,

sense límits, en tots els somnis,

i amb ganes infinites de viure,

assaboriré dolçament,

aquest fràgil desig,

fet de culminació i reinici.

Joan Cujan 2016

TARDORAL

Un cel gris que presagia pluja es confon amb l'horitzó,

per moments una densa boira m'aïlla de l'exterior,

seduït per l'harmonia d'aquest dia que s'acaba,

de sobte un llamp il·lumina aquesta minsa lucidesa,

la seva claró es reflecteix en les meves pupil·les,

fen que brilli per sempre la llum de l'infinit,

il·luminant el meu esguard amb nous horitzons.

Tanco els ulls per retrobar-me, sota l'acollidora llum del sol,

que m'espera en els esdevenidors dies càlids.

M'arriba una flaire de tardors passades,

i reconec l'aroma del teu cos innocent, tímid,

tu romans al llit, bocaterrosa, silent,

ets lliure per ser feliç, però no et serà fàcil,

travessar el temps, demorar el pas dels dies.

Deixem enrere l'enyorança amb renovada esperança,

per escoltar junts el trinat dels ocells de terres llunyanes.

El futur s'estén davant nostre, desconegut, invisible.

Joan Cujan  2016

AIXI ÉS COM M'AGRADA

Contra la teva esquena,

el meu cor batega

contra la meva pelvis

joc d'encaix...

Així és com m'agrada

quan en obrir els ulls

sento l'encaix càlid,

de sempre, com sempre.

No em sabria estar

si mai més

despertés així....

contra la teva esquena

la meva ma sobre el teu pit...

la teva mà al meu ventre....

Que ens desperti el sol...

que et miri i em besis....

que et besi mirant-te...

Un dia i un altre...

arraulida en tu...

ama i senyora

de misenyor.

Karma Gual

LA GUARIDORA NUESA

Els nostres llençols

han hostatjat

la guaridora nuesa

la fúria, la tendresa.

Tantes vegades

ens hem destarotat

i ens hem recompost

i hem tornat a caure

malats d'enyor, desgavellats

i folls per la callada entesa.

Aquesta meravellosa semblança

que de tots dos en fa un de sol

esvalotat, furiós, salvatge

i brut i tendre com el món!

Karma Gual

EL CRIT DE LA NIT

Amb els sentits d'un nadó,

tanco els ulls i miro

molt a poc a poc....

Tot és un llenguatge...

les llàgrimes de la pluja,

els fulls del vent,

l'olor de la sang

la flaire de les roses,

la salabror de les llàgrimes

l'olor del risc,

la densitat de la por,

els peus sobre la terra humida,

la bassa dels records,

el desert de l'ànima....

la molsa del camí,

el cant de l'ocell,

el lladruc del gos

i el miol del gat.

El crit de la nit...

Aquell que neix...

però no se sent

perquè ja és tard...

Tot just neix el dia!....

Karma Gual 

COMIAT

Foto: Mirko Micce

Plou copiosament, llampega la nit,

baixes l'escala fins al darrer esglaó,

l'últim adéu, ressona llunyà.

En deixar enrere la reixa del jardí,

mires al teu voltant, silenci,

sents fred, t'estremeixes.

Vas ofegant records sota la pluja,

encens el motor del cotxe, t'allunyes,

s'apaguen les últimes llums de la casa.

Joan Cujan 2016

QUE CLAMI EL SILENCI

Aixecaré murs d'oblit amb el silenci,

esculpiré distància amb argila d'hores emmudides.

Abdicaré de la memòria,

continuaré lliure i esquerpa

no regalaré oïdes amb paraules buides

caminaré cap a un nou destí...

on les paraules siguin mudes

i parlin els sentiments.

- Algun poeta em sap dir:

com fer un poema sense paraules? -

- que clami el silenci! -

com clama la mirada del desesperat

la veu de l'emmudit

la sang del dessagnat....

el cor de l'avortat....

l'alè del moribund.

Poema:  Karma Gual

ALZHEIMER

Absort en inescrutables pensaments,

que evoquen confusos records de la ment. 

De vegades albiro la teva imatge

entre les obstinades ombres de l'oblit,

on persisteix el teu record el pas dels dies.

Encara vius, resideixes a la meva memòria,

on s'esvaeix a poc a poc la teva imatge.

M'acompanyaràs fins al final dels somnis,

on es cremen els meus primers records,

pròxims a extingir-se com la vida amb els anys.

Joan Cujan  2016

LA POLS DE L'ÀNIMA

Mentre vespreja'n les hores,

i la silent fatiga del pas dels dies,

alenteix el trànsit dels anys.

Recordo l'aroma del teu jardí,

en les vesprades d'estiu,

i la brillantor dels teus ulls.

No em sé avenir que ja no siguis aquí,

per quin designi diví que desconec,

un dia et vas fondre en la foscor.

Sonarà un altre cop "Silenci", recordes,

et faràs present a la meva tendresa,

i de nou seràs desig a la meva pell.

Ets part de la matèria de les meves fantasies,

càlides nostàlgies de gaudir a ras de pell,

quan tot eren nous descobriments per assolir.

Joan Cujan 2016

INTERPRETA'M

En les interminables nits d'insomni,

en què un persistent silenci t'envolta,

et sents sense amagatall on raure,

de la subtil fragilitat de l'existència.

Són tants els records escollits a l'atzar,

d'aquest mosaic de llums i ombres,

a on es barregen els retalls dels dies viscuts,

imatges callades, que parla'n de mi, de tu,

rebel, invoco l'esclat d'una follia passatgera.

Que m'impedeix fer un pas més,

llançar-me a l'inescrutable,

vertigen de la vida,

sense perdre mai l'esperança,

de gaudir de l'impuls,

i aprendre d'aquest nou viatge.

Joan Cujan  2016

APARAULA'M

Escala'm amb paraules,
sóc una muntanya al captard,
dolça, dòcil: inimaginada.

Navega pel meu mar,
gronxa el meu cos
amb onades de mots encadenats.

Caminem plegats
pels senders sereníssims,
de la pell tardoral.

Emplena'm de poesia.

Karma Gual 

CONSCIÈNCIA I ABSTRACCIÓ

Tinc consciència de la bellesa, però hi ha dies que no la trobo a la ciutat, però la sento, està latent en el meu interior, sempre hi ha una poesia en les coses comunes i senzilles, si les observo amb sensibilitat, puc abstreure la seva bellesa per amagada que estigui. Aquesta bellesa reconeixible a la mirada de qualsevol persona, passa la majoria de les vegades sense que sigui apercebuda. Durant minuts he seguit el joc de llums i ombres que es projectaven al mur, aviat han deixat de tenir interès tots els elements recognoscibles, "una fulla seca, pètals vermells que es recolzen en el mur, on la llum de la tarda projecta llargues ombres que es mouen jugant amb el vent", per centrar-me només en el mur desproveït de natura, amb els reflexos de tots els colors, de vegades intensos, altres tènues, que s'engrandeixen amb els últims raigs de sol, i es mouen al vaivé dels corrents d'aire, en les restes de pintura verda que cobria el mur i que el pas del temps ha fet pràcticament desaparèixer, per quedar-me només amb una imatge abstracta, que conté la natura en moviment, els elements, el pas del temps, sense necessitat que estiguin representats, només percebuts pels sentits... inclouria també aspectes que escapen a la representació, però que són presents i aporten la seva globalitat, el so de la natura en moviment i el perfum que sura en l'aire...

Joan Cujan  2016

DESIG

És en aquest cos

refugi de passions,

on resideix la poesia

dels dies passats,

que lluny està l'oblit,

quan el record és encès,

a frec de pell, suau xiuxiueig

de tendreses guardades,

records d'antigues carícies.

A on s'emmiralla la memòria

d'aquest present sense presses,

que s'allotja en els teus ulls,

on neixen els miralls que reflecteixen,

l'adrenalina dels meus somnis,

que veuen com passen

accelerades les hores,

en un incessant trànsit,

de libidinosos desitjos.

Joan Cujan 2016 

ENTRE EL TOT I EL NO-RES

Si en lloc d'esperar-te,

vingués i et mirés als ulls,

veuria tot el que encara,

no ens hem dit fins ara.

M'agradaria saber-ho tot,

apropar-me molt més a tu,

fins a copsar, el més petit bri,

de la teva essència.

Ja no és temps per lamentar-se,

som privilegiats per poder viure,

entre el tot i el no-res,

no tenim res a perdre.

Parla'm dels teus dies sense mi,

d'imatges emmirallades als teus ulls,

t'espero, on comença'n els anhels,

potser és per això que et trobo a faltar.

Joan Cujan 2016

QUAN NO ESTÀS AMB MI

La teva evocació és,

un silenciós miratge,

que arriba d'imprevist,

i sense adonar-te,

deixa d'acompanyar-te.

És tot allò que em fa,

sentir-me afortunat,

no puc explicar-te,

sols en paraules,

un instant de felicitat.

No em demanà res,

per oferir-me la nostàlgia,

de l'escalfor d'un bes,

i de sentir-te a prop,

quan no estàs amb mi. 

Joan Cujan 2016

FINS SEMPRE

L'adéu s'alimenta de renúncies,

no es pot sempre negar l'evidència,

no segueixis més el meu camí,

com si fossis la meva ombra,

ja només ets la boira espessa,

que enterboleix els meus dies.

És un adéu, de braços estesos,

mesurant les abraçades,

que encara no t'he donat,

comencem a acomiadar-nos,

ara només som dos estranys,

que juga'n ingènuament a alliberar-se.

Encara que ens diguem adéu,

em serà impossible oblidar-te,

seguiràs residint, en vius records,

la teva absència serà sols,

un fins aviat, potser per sempre,

no la sento com un adéu.

Ha arribat l'hora perquè te'n vagis,

sense mi, el camí et serà més planer,

si un dia t'extravies, i no trobes,

nous llocs on arrecerar-te,

i les pors poden més que els desitjos,

aturat, alça la mirada i jo allí hi seré,

t'estaré esperant al peu de l'últim camí.

Tot és efímer i també això passarà,

suraré sobre el buit de la teva absència,

bressola'n la solitud de la teva mirada,

i et recordaré tal com eres en allunyar-te,

oblidaré fins i tot, que un dia vas marxar,

per fer d'aquesta trobada, el definitiu retorn.

Dónam la mà, continuarem junts el camí...

Joan Cujan 2016

BERTA

No t'ho creuràs, he conservat tots els records,

amb una gran fidelitat, com si encara fos ahir,

mai m'he atrevit a canviar-los, del seu lloc,

potser perquè així, sento encara la teva presència,

però ja m'he cansat d'aquest silenci infinit,

de sentir-te dins meu, i saber que mai més tornaràs.

Ja són molts els anys que la casa està buida sense tu,

assegut escrivint, no puc evitar de tant en tant,

aixecar el cap i mirar el teu retrat,

encara està en la mateixa prestatgeria,

al costat de velles fotos dels avis,

és com si estiguessis aquí, davant meu,

no puc deixar de mirar-te aquells ulls,

grans, nets, d'un negre intens,

amb els que em vas mirar, quan et feia la foto,

mentre la mare somrient et sosté per la cintura.

Se't veu feliç, contenta, amb tota una vida al davant

que poc podíem imaginar, que passats uns dies,

ja no estaries mai més amb nosaltres.

A vegades pensó, que un dia em parlaràs,

i sabré per fi, que t'has fet gran i ets feliç.

Joan Cujan  2016

JA SAPS QUE T'ESTIMO

Foto: Andrey Kels

Sense tu, la vida tindria menys sentit.

No sé gaire bé com has arribat fins aquí,

amb la teva follia, vas anar guanyant-te,

a poc a poc i sense adonar-te'n,

el dret d'estar amb mi, sota llençols,

on sem fon la pell, perquè saps,

com assedegar els desitjos,

que brollen del doll de la vida.

Perquè el cos m'ho reclama,

i és l'amor desconegut, que de nou,

sol·lícitament, em truca a la porta,

sóc massa fràgil, per renunciar al destí

ja me'l sé de memòria, aquest camí.

Si no fos tan maldestre, sabria com dir-t'ho.

Joan Cujan 2016

ESPERANT-HO TOT I RES

Foto: Miss Lush

ET PRESSENTIA

A prop meu,

ignorava, si t'allunyaves,

volia retenir aquest instant,

per deixar-lo vibrant,

entre distàncies.

ET DESITJAVA

Abans que t'oferissis sencera,

sense preu, ni rellotge,

només enamorada i tendra,

per sentir de nou,

el suau frec de les carícies.

T'ESPERAVA

Existies des del principi,

no importa que arribessis,

al capvespre de la meva vida,

tot el teu temps és ara meu,

estàs aquí, per a quedar-te.

Joan Cujan 2016

ANGIE

Si un dia et faig meva,

hauré perdut per sempre,

la il·lusió no satisfeta,

i la llibertat que ara tinc,

de renunciar-hi.

Joan Cujan 2016

FRUITA MADURA

Només veure-la,

ja l'acariciava

amb la mirada,

la desitjava

intensament.

Amb el tou dels dits

besava la seva pell,

absorbint-la,

libant el nèctar,

que plena de dolçor,

el meu paladar,

fins a desfer-se,

regalimant,

en un plaer intens,

per la comissura,

dels meus llavis.

Joan Cujan 2016

NEGRE SOBRE BLANC

L'essència de l'art, perd puresa com més la volem enriquir amb detalls superficials, pensem en colors o en negre sobre blanc?... on van els nostres pensaments si no podem expressar-los tal com els sentim?... en un món ple d'imatges, tot el que és visual s'imposa al mental, i el que és fàcilment recognoscible a l'abstracte. Però la utopia existeix, si escoltes la teva veu interior i dialogues amb les imatges fins a comprendre-les... comences a escriure negre sobre blanc, una obra personal i recognoscible.

Joan Cujan 2016

ENTRE DUBTES I CERTESES

Edward Hopper

Per la tarda a la terrassa, canten les orenetes,

ressonen en el silenci de les cambres buides,

ballen els arbres la dansa del vent.

Camino entre portes que es tanquen,

potser no hi ha ningú al lloc on estic,

ni entre els llençols del llit.

L'endemà m'emplenaré de records, perquè,

sense estimar el que m'uneixen al passat,

l'esperança estaria buida de significat, seria estèril.

Ara ja no és moment de pensar en el que no tinc,

sinó d'alçar-me per sobre del cos que em limita,

per conèixer altres mons, viure, només viure.

Joan Cujan 2016

Mercè Colomer

OBLITS

                                                        Pintura: René Magritte                          

Vas oblidant instants fins a convertir-los en records del passat, i comences a dubtar si realment van existir. A vegades em costa imaginar-me com seria una absència de records, i si em produiria dolor l'oblit de moments que potser mai van arribar a ser, petons, carícies que no tornaran a fregar la meva pell, perquè ja les he oblidat, obstinades absències de mi mateix. Em desperto i mentre recordo cada instant que està viu en la memòria, em pregunto que recordaré demà...

Algun dia algú em trobarà a mi quan em perdo, i em guardarà per sempre en la seva memòria.

Joan Cujan 2016

TANT A PROP I TAN LLUNY

El temps avança implacable,

les hores passen sense aturar-se,

en l'estèril per efímer intent d'eternitat,

mentre la vida es marceix lentament.

Com a metàfora visual de l'existència,

la boira en un intent d'ocultar els detalls,

insinua una imatge més complexa que no és visible,

però darrere de l'aparença hi ha molt més,

que està ocult a la vista dels altres.

La vida ha estat generosa amb mi,

m'ha fet gaudir de sentiments,

que no puc perdre per al camí,

d'aquest llarg i difícil viatge,

sempre encreuat per infinites cruïlles,

on cap camí té final.

En el silenci de la fosca nit,

abans de l'últim alè,

mostra'm la dolça travessia,

que porta al paradís perdut,

i amb el naixement d'un nou dia,

el meu ahir ja esdevindrà passat.

Joan Cujan 2016

PELS CORRIOLS DE LA NIT

Pels corriols de la nit,

entre somnis i desvetlles, 

se'm desperten els sentits.

 Et fas present a la meva pell,

on el teu record persisteix,

en els meus llavis.

A un pas de ser feliç,

a poc a poc separo els genolls,

obrint espais al meu desig.

Lliscant suaument, els dits

es fan cançó humida,

has tornat, et sento dins.

Joan Cujan 2016

A PALPETES

Seduït, a palpentes igual que faria un cec,

et vaig resseguint amb les gemmes dels dits,

amb gestos mínims, sense que te n'adonis,

amb passió, amorosament m'aferro a la teva pell,

per auscultar els plecs més recòndits.

Vull tornar allí, on el meu cos troba recer,

per reviure aquest inabastable vertigen,

que em porta a abocar-me amb tota l'ànima,

i en ple èxtasi, dissoldrem en un pur esclat,

de secrecions, que regalima'n omplint-te de mi.

Ara, sadollat, deslliurat de desig,

recupero la mica de vida que em queda,

d'aquesta petita mort de cada dia,

per seguir gaudint d'aquesta bellesa inquietant,

que traspua a la nostra pell, l'efímer pas dels dies.

Joan Cujan  2016

Imatges: Escultures hiperrealistes de Marc Sijan

RECORDS D'ADOLESCÈNCIA

Agafats de la mà, passejàvem inquiets,

com si volguéssim trobar un racó, el nostre,

en què tinguéssim la certesa, d'estar,

a l'aixopluc de la por, a què ens descobrissin.

Lloàvem les parts més petites,

dels nostres cossos innocents,

fruit de la nostra candidesa,

ens rèiem de la falta de destresa.

És tan misteriós i desconegut,

el món de l'adolescència,

no sabíem que cercàvem,

tot eren descobertes.

Van ser uns dies inoblidables,

mesos, no em preguntis quants,

innocents és dedicàvem amb passió,

a les ingenuïtats de l'amor.

Ara passats els anys, gairebé una vida,

en el nostre retrobament, mai imaginat,

són els records del que vaig sentir amb tu,

el que et fan tan important per a mi.

Joan Cujan  2016

il·lustracions: Puuung

CUPIDO I PSIQUE

"Cupido i Psique" Francois Edouard Picot

Un instint rebel m'empeny,

a deixar-me anar lliurement,

tancar els ulls i desaparèixer,

quan la teva dolça llengua,

sageta que penetra en el meu sexe,

se'm clava dins com dard encès,

deixant-me fondes cicatrius,

records de nits passades,

en el meu cos cansat i sadollat.

Ets la nit perfecta, plena d'estels

on habiten els meus somnis,

per aixoplugar els desitjos,

fins que sé m'adormen,

els sentits, dins la meva pell.

Joan Cujan  2016

L'EDAT NO ENS PERMET TENIR NOSTÀLGIA

Fer clic sobre la imatge per veure els detalls ampliats

M'agrada que tornis a somriure,

la primavera t'ha vingut a buscar,

és com sortir al carrer,

i fer el mateix camí,

que ja has fet altres vegades,

però ara el veus diferent,

tot ha canviat en la teva solitud,

dins teu hi havia un no-res.

T'he conegut al final del camí,

i la joia de viure t'ha abraçat,

gaudim de la sobtada ànsia,

que reté aquest instant viu,

estira't aquí a la riba del meu llit,

tu també pertanys a les meves nits,

estimem-nos ara, abans que el dia,

sigui només, l'evocació del passat.

Joan Cujan 2016

T'HO DIC A TU

Deixem recordar-te, mai te'n vas anar del tot.

Quan els instants s'allarguen imperceptiblement,

fins a caure vençuts pel pas de les hores,

i lànguidament s'estén la tènue llum de la tarda,

que embolcallà amorosament els objectes.

És quan veig el reflex d'allò, que vaig ser,

d'aquell adolescent que et va estimar,

de la vida que no vam arribar a tindre junts,

te'n vas anar en silenci, sense acomiadar-te,

la teva absència, la vaig viure com una fugida.

M'agrada veure l'ocàs amagar-se, fins a desaparèixer,

potser a l'altra banda dels records, més íntims,

voldria seguir conservant fidel memòria teva,

fins que la nit sense lluna, em deixi a les fosques.

Deixem recompondre els trossets, de tu que encara conservo.

Joan Cujan  2016