Tinc consciència de la bellesa, però hi ha dies que no la trobo a la ciutat, però la sento, està latent en el meu interior, sempre hi ha una poesia en les coses comunes i senzilles, si les observo amb sensibilitat, puc abstreure la seva bellesa per amagada que estigui. Aquesta bellesa reconeixible a la mirada de qualsevol persona, passa la majoria de les vegades sense que sigui apercebuda. Durant minuts he seguit el joc de llums i ombres que es projectaven al mur, aviat han deixat de tenir interès tots els elements recognoscibles, "una fulla seca, pètals vermells que es recolzen en el mur, on la llum de la tarda projecta llargues ombres que es mouen jugant amb el vent", per centrar-me només en el mur desproveït de natura, amb els reflexos de tots els colors, de vegades intensos, altres tènues, que s'engrandeixen amb els últims raigs de sol, i es mouen al vaivé dels corrents d'aire, en les restes de pintura verda que cobria el mur i que el pas del temps ha fet pràcticament desaparèixer, per quedar-me només amb una imatge abstracta, que conté la natura en moviment, els elements, el pas del temps, sense necessitat que estiguin representats, només percebuts pels sentits... inclouria també aspectes que escapen a la representació, però que són presents i aporten la seva globalitat, el so de la natura en moviment i el perfum que sura en l'aire...
Joan Cujan 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada