TARDORAL

Un cel gris que presagia pluja es confon amb l'horitzó,

per moments una densa boira m'aïlla de l'exterior,

seduït per l'harmonia d'aquest dia que s'acaba,

de sobte un llamp il·lumina aquesta minsa lucidesa,

la seva claró es reflecteix en les meves pupil·les,

fen que brilli per sempre la llum de l'infinit,

il·luminant el meu esguard amb nous horitzons.

Tanco els ulls per retrobar-me, sota l'acollidora llum del sol,

que m'espera en els esdevenidors dies càlids.

M'arriba una flaire de tardors passades,

i reconec l'aroma del teu cos innocent, tímid,

tu romans al llit, bocaterrosa, silent,

ets lliure per ser feliç, però no et serà fàcil,

travessar el temps, demorar el pas dels dies.

Deixem enrere l'enyorança amb renovada esperança,

per escoltar junts el trinat dels ocells de terres llunyanes.

El futur s'estén davant nostre, desconegut, invisible.

Joan Cujan  2016