ODIO ALS INDIFERENTS

El 27 d'abril de 1937, moria Antonio Gramsci en un hospital penitenciari, amb prou feines 6 dies després d'haver recobrat formalment la llibertat, després de complir, en situació penosíssimes, més de 10 anys de presó dels més de 20 a que el va condemnar un tribunal mussolinià.


Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l'abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel · ligència. El que passa, el mal que s'abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consent l'accés al poder d'homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar. La massa ignora per despreocupació, i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot ia tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, al'actiu, el mateix que al indiferent . Alguns ploriquejen piadosament, altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cadascun d'ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l'obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partidista, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l'activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs, res de tot allò que hi passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel · ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Viu, sóc partidista. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.

El 27 de abril de 1937, moría Antonio Gramsci en un hospital penitenciario, apenas 6 días después de haber recobrado formalmente la libertad, tras cumplir, en situación penosísimas, más de 10 años de prisión los más de 20 que le condenó un tribunal mussoliniano.

Odio a los indiferentes. Creo que vivir quiere decir tomar partido. Quien verdaderamente vive, no puede dejar de ser ciudadano y partisano. La indiferencia y la abulia son parasitismo, son bellaquería, no vida. Por eso odio a los indiferentes.
La indiferencia es el peso muerto de la historia. La indiferencia opera potentemente en la historia. Opera pasivamente, pero opera. Es la fatalidad; aquello con que no se puede contar. Tuerce programas, y arruina los planes mejor concebidos. Es la materia bruta desbaratadora de la inteligencia. Lo que pasa, el mal que se abate sobre todos, acontece porque la masa de los hombres abdica de su voluntad, permite la promulgación de leyes, que sólo la revuelta podrá derogar; consiente el acceso al poder de hombres, que sólo un amotinamiento conseguirá luego derrocar. La masa ignora por despreocupación, y entonces parece cosa de la fatalidad que todo ya todos atropella: al que consiente, lo mismo que al que disiente, lo que sabía, lo mismo que el que no sabía, al activo, lo mismo que elindiferente. Algunos lloriquean piadosamente, otros blasfeman obscenamente, pero nadie o muy pocos se preguntan: si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, habría pasado lo que ha pasado?
Odio a los indiferentes también por esto: porque me fastidia su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuentas a cada uno de ellos: cómo han acometido la tarea que la vida les ha puesto y pone diariamente, qué han hecho, y especialmente, que no han hecho. Y me siento en el derecho de ser inexorable y en la obligación de no derrochar mi piedad, de no compartir con ellos mis lágrimas.
Soy partidista, estoy vivo, siento ya en la conciencia de los de mi parte el pulso de la actividad de la ciudad futura que los de mi parte están construyendo. Y en ella, la cadena social no gravita sobre unos pocos, nada de lo que pasa es acaso, ni producto de la fatalidad, sino obra inteligente de los ciudadanos. Nadie en ella está mirando desde la ventana el sacrificio y la sangría de los pocos. Vive, soy partidista. Por eso odio a quien no toma partido, odio a los indiferentes.