Assereno el pas de les hores
vagareja'n l'esguard esmorteït
per l'assossegada llum de la tarda.
Ja no s'escolten els jocs de la innocència,
només ressona l'eco de les seves rialles,
allà on la veu es confon amb el silenci.
Mancat de vida, el parc es gronxa en el no-res.
Joan Cujan 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada