Podríem dir que la solitud de l'home és tan vella com el món. Solitud i aïllament són dues coses absolutament diferents, l'artista sent la necessitat de buscar espais de llibertat, una sòlida i impenetrable bombolla de vidre, que l'aïlli del món exterior. A la majoria de persones l'art no els diu res, mostren una total indiferència, i el que per a l'artista significa viure en plenitud, esdevé un excés, una mostra del seu egocentrisme, que no comprenen i els pertorba. Encara que la persona amb sensibilitat artística tracti de passar desapercebuda, suscita desconfiança dels que converteixen la seva vida en una rutina descolorida, incapaços de sentir plaer davant de la bellesa abstracta de les coses.
L'artista ofereix un món de valors diferents dels de la societat en què viu, afirma la seva individualitat, i és en fer-ho, en un món d'éssers que tendeixen a dissoldre la seva personalitat entre la massa, s'aboca a la seva íntima solitud. Però les seves hores, de treball creatiu en soledat, de vegades brillants que obren portes a nous mons, altres apagades per feridors fracassos que t'enfonsen en el desànim. El mantenen agosarat, viu.
Estàs sol, explorant territoris mai transitats, penetrant en el més profund del subconscient, intentant aconseguir l'inabastable, fins a arribar a l'últim límit per descobrir, allà on es produeix la metamorfosi del cos i l'esperit. Sempre busco el costat poètic de les coses, que mostra la fragilitat intemporal de la bellesa, i transforma a qui té la sort de ser capaç de pressentir-la, entre la sòrdida lletjor d'un món sense sensibilitat.
Joan Cujan 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada