Ahir et vaig veure per primer cop
i un vertigen em va recórrer el cos,
en imaginar una devesa de l'Olimp,
bella, en la plenitud dels divuit anys,
tots els excessos t'estaven permesos.
Em deixo portar per la nostàlgia,
i sense adonar-me, em sento buit,
m'envaeix una freda melangia,
substància immaterial del pas dels anys
per on vaig anar perdent la joventut.
De vegades voldria desfer el camí,
i encendre la llum dels records,
capturar el temps que mai es va aturar.
No em val recordar glòries passades,
l'ahir ja és un passat, només per recordar.
Joan Cujan 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada