Arribo amb la llum naixent de la matinada,
encara en fosca penombra,
després d'una nit de tempesta.
He tornat i ningú m'espera,
ascendeixo lentament entre records,
ansiós de reconèixer-me entre ells.
Fa molts anys ningú trepitja les lloses,
ja no repiquen les campanes,
ni els ocells fan nius en les teulades.
Escolto el lament de la porta oberta,
quan es balanceja entre les seves frontisses,
ja no té sentit, ningú la travessa.
M'allunyo lentament, no es pot tornar
enrere en el temps, és com un pensament,
ja només existeix en la memòria.
Joan Cujan 2018
Joan Cujan 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada