dimecres, 27 de març de 2013

ANIVERSARI




Seré el que he de ser, però ara sóc el que sóc. Avui treballaré escoltant el ritme del meu ésser, desatenent les veus del "hauries". Treballaré en harmonia amb el meu ritme, romandré fidel a mi mateix. Hugh Prather

Complir anys no és gens banal, créixer, madurar i fer-se adult fa una mica de por, tinc la sensació que tot ha passat molt ràpid, que la vida se m'està anant a grans passos i que no seré capaç de seguir-la, no em sé avenir al escoltar-me dir: Això va passar fa 15 anys!, Aquell viatge el vam fer fa 20 anys!, l'Alba complirà aviat 27 anys!, però si en realitat va ser ahir... han passat la vida i els anys tan ràpid que de vegades m'agradaria tenir una moviola i rebobinar-la, per poder reviure moments passats, perquè el que s'acaba recordant no és sempre el mateix que el que s'ha viscut. Ser gran i complir anys em descoratja una mica, guardo en la memòria, feliços records de la infància i l'adolescència, també de quan ple d'incerteses vaig haver de deixar enrere la joventut i assumir les responsabilitats pròpies d'un adult, un treball, una parella, fills.

També sento cert desconsol, en veure com no he estat capaç d'aconseguir tots els meus somnis, potser per ser massa ambiciosos, tot i que segurament sóc molt indulgent amb mi i en realitat va ser la mandra el motiu principal de que no lluités prou per aconseguir tots els meus projectes. El temps deforma les certeses, no puc estar segur de si va ser la responsabilitat en veure que la meva família depenia de mi i que la vida professional és molt inestable, el que em va fer pensar que la feina que tenia era segura i que era millor no arriscar massa. Aquestes renúncies sempre afecten l'estabilitat emocional, sents que perds oportunitats, que el treball es torna moltes vegades massa rutinari, arriben els dubtes i les tensions. Però la vida és una lluita constant per retenir instants de felicitat, la satisfacció de veure a la meva família créixer sana i feliç, m'ha donat sempre les forces necessàries per seguir renovant-me i lluitar sense massa temps per pensar en altres projectes atraients però massa arriscats.

És ara quan començo a sentir-me alliberat de part d'aquestes responsabilitats, quan els fills demanen volar sols, penso que és el moment de canviar els hàbits, que és possible començar a fer les coses que vaig deixar ajornades, d'aprovar assignatures pendents i reprendre activitats que em permetin tornar a començar, ara amb total llibertat, perquè mai és massa tard.


La felicitat és quan, el que penses, el que dius i el que fas, estan en harmonia. Gandhi.




Moltes gràcies amics per formar part dels meus dies    -      Joan Cujan  2013



ANIVERSARIO


Seré lo que debo ser, pero ahora soy lo que soy. Hoy trabajaré escuchando el ritmo de mi ser, desatendiendo las voces del "deberías". Trabajaré en armonía con mi ritmo, permaneceré fiel a mí mismo. Hugh Prather

Cumplir años no es nada banal, crecer, madurar y hacerse adulto da un poco de miedo, tengo la sensación de que todo ha pasado muy rápido, que la vida se me está yendo a grandes pasos y que no seré capaz de seguirla , me parece mentira escucharme decir: Esto pasó hace 15 años!, Aquel viaje lo hicimos hace 20 años!, Alba cumplirá pronto 27 años!, pero si en realidad fue ayer ... han pasado la vida y los años tan rápido que a veces me gustaría tener una moviola y rebobinarla, para poder revivir momentos pasados, porque lo que se acaba recordando no es siempre lo mismo que lo que se ha vivido. Ser grande y cumplir años me desalienta un poco, guardo en la memoria felices recuerdos de la infancia y la adolescencia, también de cuando lleno de incertidumbres tuve que dejar atrás la juventud y asumir las responsabilidades propias de un adulto, un trabajo, una pareja, hijos.

También siento cierto desconsuelo, al ver cómo no he sido capaz de conseguir todos mis sueños, quizás por ser demasiado ambiciosos, aunque seguramente soy muy indulgente conmigo y en realidad fue la pereza el motivo principal de que no luchara lo suficiente para conseguir todos mis proyectos. El tiempo deforma las certezas, no puedo estar seguro de si fue la responsabilidad al ver que mi familia dependía de mí y que la vida profesional es muy inestable, lo que me hizo pensar que el trabajo que tenía era seguro y que era mejor no arriesgar demasiado. Estas renuncias siempre afectan la estabilidad emocional, sientes que pierdes oportunidades, que el trabajo se vuelve muchas veces demasiado rutinario, llegan las dudas y las tensiones. Pero la vida es una lucha constante para retener instantes de felicidad, la satisfacción de ver a mi familia crecer sana y feliz, me ha dado siempre las fuerzas necesarias para seguir renovandome y luchar sin demasiado tiempo para pensar en otros proyectos atrayentes pero demasiado arriesgados.

Es ahora cuando empiezo a sentirme liberado de parte de estas responsabilidades, cuando los hijos piden volar solos, cuando pienso que es el momento de cambiar los hábitos, que es posible empezar a hacer las cosas que dejé aplazadas, de aprobar asignaturas pendientes y retomar actividades que me permitan volver a empezar, ahora con total libertad, porque nunca es demasiado tarde.

La felicidad es cuando lo que piensas, lo que dices y lo que haces, están en armonía. Gandhi.

Muchas gracias amigos por formar parte de mis días    -      Joan Cujan  2013











3 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Parles de la reflexió sobre el pas dels anys, Que fort! penso que és una actitud que afrontem la majoria. Aquest exercici que ens proposem posar en pràctica cada dia que anem més enllà ho fem amb un nivell d’exigència que ens permeti trobar l’admiració afectuosa sense la ferocitat de l’adolescència , però en canvi, amb l’amor i experiència que dona l’envelliment. D’aquesta manera, acabes pensant que el més important és l’acord entre persones, amics o família, amb un intent d’assemblar-t’hi o de complementar-t’hi , Crec , sincerament, que l’afinitat és el millor per a suavitzar i estimar les relacions del teu entorn. No ens ha de tallar gens dir la bona opinió que tenim d’ algú. Així de senzill. Gràcies Joan per a donar-me’n l’oportunitat. Feliç aniversari!

Jordi Canals ha dit...

Parles de la reflexió sobre el pas dels anys, Que fort! penso que és una actitud que afrontem la majoria. Aquest exercici que ens proposem posar en pràctica cada dia que anem més enllà ho fem amb un nivell d’exigència que ens permeti trobar l’admiració afectuosa sense la ferocitat de l’adolescència , però en canvi, amb l’amor i experiència que dona l’envelliment. D’aquesta manera, acabes pensant que el més important és l’acord entre persones, amics o família, amb un intent d’assemblar-t’hi o de complementar-t’hi , Crec , sincerament, que l’afinitat és el millor per a suavitzar i estimar les relacions del teu entorn. No ens ha de tallar gens dir la bona opinió que tenim d’ algú. Així de senzill. Gràcies Joan per a donar-me’n l’oportunitat. Feliç aniversari!

Joan Cujan ha dit...

Evidentment un aniversari físicament és un dia més, però sicologimanente no ho és, no perquè et sentis trist, ni molt menys ... però si que hi ha dates que et fan reflexionar, em recordo molt de les sensacions de quan vaig complir els 50 i també dels 60
No és la primera vegada que et dono les gràcies pels teus comentaris a les entrades del bloc, m'estàs mal acostumant Jordi, no cal que et digui el que em plau el tenir l'oportunitat de gaudir de la teva amistat, gràcies per estar aquí.