dissabte, 14 de gener del 2012

INSTANTS PER AL RECORD



L'altre dia estava ordenant un calaix i vaig trobar un sobre, en ell guardava una sèrie de velles fotografies el valor de cadascuna d'elles, encara que algunes estiguessin danyades pel temps, és inmesurable per a mi, allà entre escales de grisos i sèpia, va transcórrer en pocs minuts davant els meus ulls la història dels meus pares i la meva vida. Aquestes fotografies em van fer pensar, en una d'elles la meva mirada semblava que sortia de la imatge i tractava de trobar alguna cosa, una mirada d'esperança, una mirada d'il·lusions, una mirada de somnis.

Recordes quan eres petit ?, probablement no tens temps, la majoria es avergonyeix de recordar que jugava a la pluja, o somiava ser president, metge, advocat, tants somnis, tantes ganes de menjar-se la vida a trossos .... després passen els anys, vénen les responsabilitats, som adults, professionals, i llavors a la majoria li avergonyeix riure a riallades o ballar, cantar, jugar com quan érem nens.

Hem de tornar a somiar desperts, compartir sense esperar res a canvi, oferir amistat, donar abraçades, dir t'estimo, mullar-nos en la pluja i aixecar la cara cap al cel perquè cada gota que mulli el nostre rostre ens recordi la meravella d'estar vius. 

                                                                 Joan Cujan    2012


El otro día estaba ordenando un cajón y encontré un sobre, en él guardaba una serie de viejas fotografías, el valor de cada una de ellas aunque algunas estuvieran dañadas por el tiempo, es inmesurable para mí, allí entre escalas de grises y sepia, transcurrió en pocos minutos ante mis ojos la historia de mis padres y mi vida. Estas fotografías me hicieron pensar, en ellas mi mirada parecía que salía de la imagen y trataba de encontrar algo, una mirada de esperanza, una mirada de ilusiones, una mirada de sueños.

¿Recuerdas cuando eras pequeño?, probablemente no tienes tiempo, la mayoría se avergüenza de recordar que jugaba en la lluvia, o soñaba con ser presidente, médico, abogado, tantos sueños, tantas ganas de comerse la vida a trozos .... luego pasan los años, vienen las responsabilidades, somos adultos, profesionales y entonces a la mayoría le avergüenza reír a carcajadas o bailar, cantar, jugar como cuando éramos niños.

Tenemos que volver a soñar despiertos, compartir sin esperar nada a cambio, ofrecer amistad, dar abrazos, decir te quiero, mojarnos en lluvia y levantar la cara hacia el cielo para que cada gota que moje nuestro rostro nos recuerde la maravilla de estar vivos.