«- Diu una llegenda coríntia que una dona anomenada Kora va traçar amb carbonet la silueta que l'ombra del seu amant llançava sobre la paret de la seva habitació. Ho va fer a la llum d'una espelma. Abans que aquest se n'anés a la guerra. Amb parsimònia i concentració, va anar desfent el tros de carbó entre els seus dits per tancar la cara del soldat. Saps per què ho va fer?
– Per recordar-ho.– Per posseir-ho. Per calmar el dolor de la seva absència imminent. Perquè anava a una batalla de què podria no tornar. Segons el relat, és així com neix la pintura. L'art mateix. I encara que pugui semblar que l'origen fos la malenconia i l'anhel de dos enamorats... Que el naixement de l'art fos un acte d'amor pur... En realitat... Neix de la guerra. Sense destrucció, no hi ha cap creació. Sense conflicte, sense enfrontament, sense lluita, sense ira... no hi hauria art. Responem a l'horror amb l'art. Amb les nostres mans i ulls. Amb les nostres ments i les nostres vísceres. Responem amb torrents d'humanitat. Perquè ni les bales ni els fuets no poden acabar amb l'acte mateix de la vida. De la creació... Pintar és el camí. Crear és l'acte de la vida. És el camí sense fi...»
Manuel Gutiérrez (Goya. Saturnalia)
Jean-Baptiste Regnault (L'Origine de la peinture)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada