CARLES GABARRÓ - Hipòtesi d'existència

CARLES GABARRÓ - Hipòtesi d'existència

L'imaginari pictòric de Carles Gabarró (Barcelona, 1956) es gesta durant la dècada dels anys vuitanta. A París sent la crida de la pintura i emprèn un camí artístic lliure i autodidacte en un context en ebullició marcat per la irrupció de la pintura neoexpressionista alemanya, la trans avantguarda italiana o el triomf de la nova pintura espanyola. Gabarró s'aplica, així, en l'articulació d'una pintura metafòrica i tenebrosa, nascuda de l'escolta de les seves obsessions més íntimes —la condició humana, la soledat, la mort—, i en la creació d'uns motius pictòrics —els cranis, les llibreries, els llits, el naufragi— que enllacen amb la pintura contemporània i universal. Basteix una obra de base expressiva, però també meditativa i estructurada, a la qual, malgrat els vaivens de l'art, ha donat continuïtat d'una manera persistent, avui des del seu taller de l'Hospitalet.
Pot semblar paradoxal l'aparició de la iconografia tràgica de Gabarró en un context tan profusament vital com el dels vuitanta, però sensualitat i drama, plaer i mort, bellesa i abisme són dimensions humanes que es contaminen més del que la raó pot admetre. Perquè, com es desprèn de l'immortal vers de Rilke, "el bell no és altra cosa que l'inici del terrible", i, en conseqüència, la vivència "d'una vida intensament bella" —per dir-ho en paraules d'època— ha de trobar, també, el seu contrapunt abissal, que identifiquem en la iconografia pictòrica de Carles Gabarró.
L'obra de Gabarró s'identifica amb la fúria pictòrica de De Kooning o amb la figuració esbiaixada de Soutine o Rouault, així com amb les vanitas de Picasso i Braque. Els cranis, com més tard les llibreries, les espelmes o els vaixells a la deriva, que poblen la seva obra d'ahir i d'avui, se li apareixen com una reserva simbòlica a partir de la qual desplega el conjunt del seu treball pictòric. Un substrat que s'expandeix en advertir un nou corrent de pintura neoexpressionista, que ocupa un lloc central en la cultura contemporània. Admirador de l'obra de Kiefer o Markus Lüpertz, però també del primer Broto o de Miguel Ángel Campano, la seva pintura sondeja nous horitzons expressius: paisatges metafísics, psicològics i indeterminats on poder fer una reflexió adequada als seus motius centrals de meditació existencial.
És, de totes totes, una pintura pictòrica. Persegueix copsar formes que escapin a la representació, que no il·lustrin, que no narrin. Pintura, només. Formes que facin escac a la raó, a la comprensió. Que es construeixin en l'aparell preconscient, que siguin errades però veritables, esbiaixades però genuïnes. Com a l'obra de Bacon, Richter o Xavier Grau, la de Gabarró és una empresa hercúlia d'eliminació de tots aquells elements extra pictòrics que no es manifestin veraçment des del seu interior. És l'antítesi de la imatge apressada, epidèrmica i prescindible dominant en els temps hiperbòlics de Mark Zuckerberg.
Tot art, deia Llena, neix d'una ferida, però aquesta ferida ha de romandre callada, potser només insinuada, en els rius subterranis de l'obra. En la indagació de Gabarró pels viaranys de l'existència, apareix, apel·lant al pensament d'Eugenio Trias, la condició del sinistre, del que és profundament dolorós que resta empolsegat a les golfes de l'enteniment.
Tanmateix, la grandesa de l'obra contemporània de Gabarró rau en la capacitat de filtrar tota aquesta remor psicològica en el marc d'un ordre serè i estructurat en què s'insereix el seu treball pictòric i que basteix a través de motius generals, tenyits de nostàlgia, com llibreries, escales i fàbriques abandonades. Sembla fer seu aquell pensament de Novalis segons el qual cal que en l'obra el misteri es manifesti rere "el vel incondicional de l'ordre". Les inquietuds ancestrals del creador apareixen, així, enclaustrades silentment en la pintura, talment com els sepulcres en un cementiri o els objectes votius en una capella.
Manel Clot advertia que l'obra primera de Gabarró era de naturalesa "multiforme" i "plana", amb els cranis i barques diluïts irregularment en una atmosfera propera als grans paisatges indeterminats i psíquics de Kiefer. Ara, a l'estudi del carrer Cobalt de l'Hospitalet, on treballa des del 2015, Gabarró s'ha endinsat en un exercici de depuració i síntesi dels motius figuratius estructurals tot possibilitant el sorgiment dels seus signes predilectes —els cranis, les paletes— en un context pictòric indeterminat, apareix ara concentrat en una sòlida trama de línies abstractes i sintètiques.
Una conversa recent amb el pintor Pere Llobera planteja una reflexió sobre la pintura contemporània de Gabarró, en què s'observen dues dinàmiques centrals. Una primera de caràcter meditatiu: cranis que descansen sobre matalassos abandonats, prestatgeries de llibreries, així com mobles que emergeixen maldestrament d'una biblioteca —però, atenció, quin moble!, quines meravelloses faltes d'ortografia! És la mirada interrogativa del pintor. En un segon grup iconogràfic, en canvi, es produeix un joc més dinàmic en què el drama s'encamina gairebé cap al grotesc; així i tot, sense caure-hi: les escales ascendents, des d'on els cranis semblen voler escapar-se, el crani travessat per una creu... I també a les desenes de petits quadres que Gabarró realitza com a entrenament, on tot un seguit de paletes animades, pinzells juganers, escales humanitzades, xemeneies fluctuants i cranis ociosos alimenten un imaginari alliberat que confereix una singular espontaneïtat vital a la seva obra, segurament cap allà on el pintor la voldria empènyer i singularitzar en gran format. En aquesta segona dinàmica juganera amb la mort hi advertim la pertinença a una tradició de la cultura europea que té la necessitat de desafiar la mort des del joc —que no és altra cosa que voler afirmar-se davant la vida—, com es percep a les danses cadavèriques de James Ensor, als rostres mortuoris i riallers de Goya o Munch o a la partida d'escacs entre el cavaller Antonius Block i la mort a El setè segell (1957), d'Ingmar Bergman.
L'obra de Gabarró és, doncs, hipòtesi: una gran interrogació sobre la condició humana, la qual, deslliurada dels dogmes ancestrals, erra pel món delerosa i inquieta. Però també celebra l'existència: la que s'impel·leix en el pols artístic amb la mort, en un intens anhel d'afirmació vital. És, fins i tot, una obra sedimentària, sorgida de l'acumulació arenosa a partir dels molts fluxos i refluxos de meditació pictòrica sostinguts en el temps, en els mateixos ritmes greus i expressius que sustenten el lliure esdevenir de l'existència.