Vaig mirar, sense veure, esfinxs humanes desconegudes, feien fotos als seus unigènits, mentre jugaven nerviosos com un eixam de petits insectes. Aquesta massa de personatges anònims, s'agombolava presa per una alegria estúpida. La xafogor es desprenia de l'asfalt, lliscava per les rajoles de les voreres, i pujava per les soles de les sabates, fins al capdamunt del meu ésser, impregnat d'un mar de gotes que acaramullaven d'humitat el meu cos. Joan Cujan, 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada