EL SILENCI PROPICIA UNA MIRADA SERENA

El silenci propicia una mirada serena, aquesta en prendre distància amb l'objecte observat, és capaç de retenir instants en què la llum ens mostra espais que passen inadvertits, fent que la nostra mirada s'aturi a observar, uns raigs de sol que atrapen la nostra atenció i ens suggereixen noves interpretacions de la realitat.  Joan Cujan, 2022

HOME QUE TRANSITA ENTRE MATÈRIES

Home que transita entre matèries-Joan Cujan, 2022

Cada endemà conté una sorpresa, cada dia completa l’anterior, tot és provisional i la pega és que ens morim sense saber el veritable desenllaç de moltes coses que hem donat per definitives. Manuel Cuyàs

MENINES - ART ALS CARRERS

Menines, art als carrers de Barcelona - L'artista conscient de les nombroses interpretacions que s'han fet al llarg de la història d'aquest llenç, s'atreveix a reinterpretar-lo a la seva manera. També és homenatge a la diversitat, a la llibertat d'expressió.

ASSOLELLADA

Vaig mirar, sense veure, esfinxs humanes desconegudes, feien fotos als seus unigènits, mentre jugaven nerviosos com un eixam de petits insectes. Aquesta massa de personatges anònims, s'agombolava presa per una alegria estúpida. La xafogor es desprenia de l'asfalt, lliscava per les rajoles de les voreres, i pujava per les soles de les sabates, fins al capdamunt del meu ésser, impregnat d'un mar de gotes que acaramullaven d'humitat el meu cos.    Joan Cujan, 2022

ARRANZ-BRAVO - Present continu

La fundació Arranz-Bravo celebra els vuitanta anys del pintor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) amb una gran exposició dedicada a la seva obra actual. A través d'una àmplia selecció de pintures, escultures i obra sobre paper, l'exposició vol celebrar el moment artístic present d'un dels pintors catalans vius més rellevants de la generació dels anys seixanta, que segueix en plena activitat artística. La mostra és la primera d'un conjunt d'accions que es duran a terme en el marc de l'aniversari del pintor, com la presentació d'un llibre i una exposició dedicats a la fàbrica Tipel o l'edició de les memòries de l'artista.
L'obra actual d'Eduard Arranz-Bravo cristal·litza alguns dels valors artístics de la generació dels anys seixanta a Catalunya: la reivindicació del moment present, de la immanència existencial, d'una realitat viscuda de manera joiosa, irònica i crítica; una actitud que reaccionava contra la mirada espiritual i transcendent promoguda per l'informalisme hegemònic dels anys cinquanta i seixanta, i els dogmes i prohibicions de la dictadura. Això comporta dues actituds i temàtiques que retrobem a la pintura contemporània d'Arranz-Bravo: el cos humà i l'experiència joiosa del viure. Si el cos per Tàpies era un territori hermètic i obscur, per a Arranz-Bravo és un motor propulsor d'energia desbordant, que té com a centres de gravetat quatre centres anatòmics que pinta i repinta obsessivament: el cap (Cap, 2021), el cor (Cor, 21), els ulls (Eyes2021) i les mans (Hand, 2021). El cor és la font d'on brolla l'experiència emocional de l'art. La mà, el braç executor. L'ull és el mesurador. I el cap, la reflexió analítica necessària per a dur a terme qualsevol acció artística.
Tot aquest substrat anatòmic és imprescindible per a centrar-se en la comunicació de la intensitat de vivències i instants vitals. La joia d'un ball (Ball, 2020); de la samba (Samba, 2021); del plaer senzillament de viure (Happy Life, 2020), o de riure's del viure (Leoparda, 2021). No es tracta d'una mirada frívola a la vida. Arranz-Bravo és molt conscient de la seva naturalesa tràgica. Però no decau en el nihilisme. Positiva l'energia decrèpita cap a la vivència de la realitat que, viscuda amb intensitat en el present continu, pot resultar plaent, i fins i tot, joiosa. Són aquests moments encesos
d'emotivitat que li interessa captar i immortalitzar en la seva pintura contemporània.
En l'àmbit escultòric Arranz-Bravo ha treballat en una dimensió emocional interessada en la captació de l'harmonia i la rotunditat vitals. A Bravo (2020), realitza una escultura serena, estructurada, com una arpa descansant després d'un concert, trobant el punt exacte entre l'ordre i el tacte. Finalment (2020), és també una obra de serena rotunditat, com un punt final d'un llibre. Perquè l'Eduard no ha perdut aquesta fam interior de trasbalsar-nos i sacsejar-nos, la qual, tal com apunta el poeta Paul Valery, és un dels trets més distintius dels grans artistes i poetes. És el mateix punt rotund que trobem en algunes de les seves pintures, com Tuto (2020). Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) és pintor, gravador, escultor i dibuixant català. Format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, amb vint-i-cinc anys inicia la seva trajectòria a la galeria Gaspar, on exposarà amb regularitat fins a finals dels anys setanta. El 1968 comença la col·laboració artística amb Rafael Bartolozzi, amb qui farà obres i accions rellevants al seu temps, com els murals de la fàbrica Tipel de Parets (1969), l'exposició Mides Universals (Saló del Tinell, 1979) o la representació al pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia (1980). Durant la dècada dels vuitanta, ja en solitari, es trasllada a Cadaqués, exposant amb regularitat a la galeria de Lanfranco Bombelli, i establint relació amb la comunitat artística internacional del poble, com Richard Hamilton, Dieter Roth o John Cage. El 1989 té lloc una gran exposició antològica al Palau Robert de Barcelona i al Paço Imperial de Rio de Janeiro (Brasil). A la dècada dels noranta, s'intal·la a Vallvidrera i inicia la seva relació professional amb la Galeria Franklin Bowles de Nova York i Sant Francisco, amb qui ha realitzat més d'una quinzena d'exposicions. A partir del 2010, té representació també a la Xina i Rússia. El 2009 obre la fundació Arranz-Bravo de l'Hospitalet, dedicada a la promoció de la seva obra i de l'art emergent.

ELADIO AGUILERA - Per fer poemes, no es beu aigua

És un projecte que reflexiona sobre un dels espais per antonomàsia de l'art: els bars, els cafès, les tavernes, els bistrots. De Viena a Montmartre, del Raval a Montjuïc, al nostre imaginari col·lectiu la història d'aquests llocs està lligada l'efervescència artística i cultural d'una ciutat. Els bars són llocs de reunió i parlament, on es genera discurs des de l'intercanvi dialèctic i emocional entre coneguts i nouvinguts. Allà la comunicació flueix gràcies a la intervenció callada d'un convidat líquid: l'alcohol. Així ho cantava la famosa vocalista francesa Barbara: "Pour faire des poèmes, on boit pas de l'eau" ('Per fer poemes, no cal l'aigua')-, a la seva cançó "L'Absinthe" ( 1972) que dedica als poetes Arthur Rimbaud i Paul Verlaine i la seva relació amb la fada verda. En el nostre relat cultural l'alcohol està relacionat amb els artistes gairebé més que amb l'art, com ho està amb la vida.L'exposició vol ser un catàleg d'imatges i objectes sobre la infraestructura etílica d'un bar. Gots, cadires, taules, tiradors, botelles contenen un especial poder contenidor de desig: la promesa de felicitat canalitzada a través d'un objecte i l'experiència alliberadora que li atorguem. Convivint entre objectes, gent que es coneixen i generen coneixement. En aquest sentit, el bar és un espai de gimnàs emocional i cultural sacralitzat.
La instal·lació incorpora una sèrie de pintures que fan el guinyo a episodis artístics en què s'entrecreuen alcohol, producció artística i l'experiència personal de l'artista. Els relats personals dels artistes són destil·lats en forma d'imatge, desvetllant la presència de creadors com Joseph Beuys, Martin Kippenberger o Margherite Duras. Així, mentre l'artista alemany apareix a l'exterior, mig nu i vital, l'escriptora francesa es presenta recollida a la solitud de la cuina amb unes flors que remeten a la seva tomba de Montparnasse. La sèrie neix d'una estada d'Eladio Aguilera a París, de finals del 2020, en què l'artista, privat de les relacions socials a conseqüència de la pandèmia, s'interessa per les biografies de diferents creadors francesos traspassats i enterrats als cementiris de la capital.

Eladio Aguilera (Sevilla, 1995) és graduat en Belles Arts per la Universitat de Sevilla. Posseeix el Màster en Producció i Recerca Artística per la Universitat de Barcelona

CARLES GABARRÓ - Hipòtesi d'existència

CARLES GABARRÓ - Hipòtesi d'existència

L'imaginari pictòric de Carles Gabarró (Barcelona, 1956) es gesta durant la dècada dels anys vuitanta. A París sent la crida de la pintura i emprèn un camí artístic lliure i autodidacte en un context en ebullició marcat per la irrupció de la pintura neoexpressionista alemanya, la trans avantguarda italiana o el triomf de la nova pintura espanyola. Gabarró s'aplica, així, en l'articulació d'una pintura metafòrica i tenebrosa, nascuda de l'escolta de les seves obsessions més íntimes —la condició humana, la soledat, la mort—, i en la creació d'uns motius pictòrics —els cranis, les llibreries, els llits, el naufragi— que enllacen amb la pintura contemporània i universal. Basteix una obra de base expressiva, però també meditativa i estructurada, a la qual, malgrat els vaivens de l'art, ha donat continuïtat d'una manera persistent, avui des del seu taller de l'Hospitalet.
Pot semblar paradoxal l'aparició de la iconografia tràgica de Gabarró en un context tan profusament vital com el dels vuitanta, però sensualitat i drama, plaer i mort, bellesa i abisme són dimensions humanes que es contaminen més del que la raó pot admetre. Perquè, com es desprèn de l'immortal vers de Rilke, "el bell no és altra cosa que l'inici del terrible", i, en conseqüència, la vivència "d'una vida intensament bella" —per dir-ho en paraules d'època— ha de trobar, també, el seu contrapunt abissal, que identifiquem en la iconografia pictòrica de Carles Gabarró.
L'obra de Gabarró s'identifica amb la fúria pictòrica de De Kooning o amb la figuració esbiaixada de Soutine o Rouault, així com amb les vanitas de Picasso i Braque. Els cranis, com més tard les llibreries, les espelmes o els vaixells a la deriva, que poblen la seva obra d'ahir i d'avui, se li apareixen com una reserva simbòlica a partir de la qual desplega el conjunt del seu treball pictòric. Un substrat que s'expandeix en advertir un nou corrent de pintura neoexpressionista, que ocupa un lloc central en la cultura contemporània. Admirador de l'obra de Kiefer o Markus Lüpertz, però també del primer Broto o de Miguel Ángel Campano, la seva pintura sondeja nous horitzons expressius: paisatges metafísics, psicològics i indeterminats on poder fer una reflexió adequada als seus motius centrals de meditació existencial.
És, de totes totes, una pintura pictòrica. Persegueix copsar formes que escapin a la representació, que no il·lustrin, que no narrin. Pintura, només. Formes que facin escac a la raó, a la comprensió. Que es construeixin en l'aparell preconscient, que siguin errades però veritables, esbiaixades però genuïnes. Com a l'obra de Bacon, Richter o Xavier Grau, la de Gabarró és una empresa hercúlia d'eliminació de tots aquells elements extra pictòrics que no es manifestin veraçment des del seu interior. És l'antítesi de la imatge apressada, epidèrmica i prescindible dominant en els temps hiperbòlics de Mark Zuckerberg.
Tot art, deia Llena, neix d'una ferida, però aquesta ferida ha de romandre callada, potser només insinuada, en els rius subterranis de l'obra. En la indagació de Gabarró pels viaranys de l'existència, apareix, apel·lant al pensament d'Eugenio Trias, la condició del sinistre, del que és profundament dolorós que resta empolsegat a les golfes de l'enteniment.
Tanmateix, la grandesa de l'obra contemporània de Gabarró rau en la capacitat de filtrar tota aquesta remor psicològica en el marc d'un ordre serè i estructurat en què s'insereix el seu treball pictòric i que basteix a través de motius generals, tenyits de nostàlgia, com llibreries, escales i fàbriques abandonades. Sembla fer seu aquell pensament de Novalis segons el qual cal que en l'obra el misteri es manifesti rere "el vel incondicional de l'ordre". Les inquietuds ancestrals del creador apareixen, així, enclaustrades silentment en la pintura, talment com els sepulcres en un cementiri o els objectes votius en una capella.
Manel Clot advertia que l'obra primera de Gabarró era de naturalesa "multiforme" i "plana", amb els cranis i barques diluïts irregularment en una atmosfera propera als grans paisatges indeterminats i psíquics de Kiefer. Ara, a l'estudi del carrer Cobalt de l'Hospitalet, on treballa des del 2015, Gabarró s'ha endinsat en un exercici de depuració i síntesi dels motius figuratius estructurals tot possibilitant el sorgiment dels seus signes predilectes —els cranis, les paletes— en un context pictòric indeterminat, apareix ara concentrat en una sòlida trama de línies abstractes i sintètiques.
Una conversa recent amb el pintor Pere Llobera planteja una reflexió sobre la pintura contemporània de Gabarró, en què s'observen dues dinàmiques centrals. Una primera de caràcter meditatiu: cranis que descansen sobre matalassos abandonats, prestatgeries de llibreries, així com mobles que emergeixen maldestrament d'una biblioteca —però, atenció, quin moble!, quines meravelloses faltes d'ortografia! És la mirada interrogativa del pintor. En un segon grup iconogràfic, en canvi, es produeix un joc més dinàmic en què el drama s'encamina gairebé cap al grotesc; així i tot, sense caure-hi: les escales ascendents, des d'on els cranis semblen voler escapar-se, el crani travessat per una creu... I també a les desenes de petits quadres que Gabarró realitza com a entrenament, on tot un seguit de paletes animades, pinzells juganers, escales humanitzades, xemeneies fluctuants i cranis ociosos alimenten un imaginari alliberat que confereix una singular espontaneïtat vital a la seva obra, segurament cap allà on el pintor la voldria empènyer i singularitzar en gran format. En aquesta segona dinàmica juganera amb la mort hi advertim la pertinença a una tradició de la cultura europea que té la necessitat de desafiar la mort des del joc —que no és altra cosa que voler afirmar-se davant la vida—, com es percep a les danses cadavèriques de James Ensor, als rostres mortuoris i riallers de Goya o Munch o a la partida d'escacs entre el cavaller Antonius Block i la mort a El setè segell (1957), d'Ingmar Bergman.
L'obra de Gabarró és, doncs, hipòtesi: una gran interrogació sobre la condició humana, la qual, deslliurada dels dogmes ancestrals, erra pel món delerosa i inquieta. Però també celebra l'existència: la que s'impel·leix en el pols artístic amb la mort, en un intens anhel d'afirmació vital. És, fins i tot, una obra sedimentària, sorgida de l'acumulació arenosa a partir dels molts fluxos i refluxos de meditació pictòrica sostinguts en el temps, en els mateixos ritmes greus i expressius que sustenten el lliure esdevenir de l'existència.

GUILLEM VILADOT (1922-1999)

GUILLEM VILADOT (1922-1999)

L’exposició Guillem Viladot, l’experimentació incessant de Guillem Viladot (1922-1999), comissariada per Pau Minguet, pretén recuperar la trajectòria d'un artista de la perifèria geogràfica atent i partícip de les experimentacions artístiques més radicals de la seva època. Per això, i coincidint amb el centenari del naixement de l’artista, la Fundació Vila Casas se suma a la celebració de l’Any Viladot amb aquesta exposició.
Membre d’una nissaga de farmacèutics d’Agramunt, Viladot va combinar l’ofici d’apotecari amb una frenètica activitat en el camp de les lletres i de les arts visuals. Des de la capital de la Ribera del Sió va construir una vasta obra poètica, narrativa i objectual. Es va relacionar amb el món cultural català des dels anys cinquanta, tot establint forts lligams amb els personatges del moment. Va ser, precisament, amb l’ajuda de Josep Iglésias del Marquet que a finals dels anys seixanta va crear, des d’Agramunt, Lo Pardal, una editorial de poesia experimental. L’any 1980 va exposar a la Galeria Maeght de Barcelona la seva sèrie “Iconografies de l’ús i de l’oci”, una proposta que, amb el temps, s’ha erigit com una de les aportacions més rellevants que Viladot va fer en el món de la visualitat catalana.
Figura singular, va crear un museu amb totes les obres que anava confegint, fruit de l’objecte trobat i de l’assemblatge. Viladot ens permet de fugir de les concepcions romàntiques o fins i tot condescendents sobre el món rural. Reivindicar la figura de Viladot és remarcar que, des de la perifèria geogràfica, des d’un poble agrícola de l’Urgell, es podia estar al corrent de les experimentacions artístiques més radicals. Ell les va fer seves i les va transformar sense defugir mai les seves arrels.

LA BELLESA DEL NO-RES

Un intel·lectual diu una cosa simple d'una manera difícil. Un artista expressa alguna cosa difícil de manera simple. Charles Bukowski

La bellesa del no-res...

SANT JORDI A CONTRALLUM

Sant Jordi a contrallum (una altra mirada)

A LA PREGUNTA: QUÈ MIRES?

A la pregunta: Què mires? Mai es pot respondre: Res, la diferència entre res i buit és essencial, el no-res no té existència i dins el buit si n'hi ha. El buit implica ja la noció d'espai, per tant, d'alguna cosa que existeix o ha existit, ni tan sols el silenci, la foscor i l'absència d'alguna cosa... nega la seva existència.

Joan Cujan, 2022

SOM TITELLES A LES MANS DEL DESTÍ

No va ser conscient d'aquest descobriment, ni en va analitzar el significat, detectava ocasionalment, en ple estat de consciència, cert canvi en les condicions externes, certa qualitat en el silenci, com si algú actués en un escenari i advertís que el públic ha marxat; i de sobte, en aquell moment, no sabia si continuaria representant el seu paper o si senzillament anava a parar... Rachel Cusk

Som titelles a les mans del destí...

MAI TORNARÉ A SER MIRAT PELS TEUS ULLS

Mai tornaré a ser mirat pels teus ulls, ens anem allunyant de la gent que ens estima, i ens convertim a poc a poc en desconeguts...

OBLIDAR TOT EL QUE VA PODER SER I NO HA ESTAT

A la memòria només li fa por l'oblit. Por, no pel que ja ha passat, sinó d'oblidar tot el que va poder ser i no ha estat. Aquelles decisions que van impedir viure altres possibles històries.
Altres vides que no has viscut i només romanen en la memòria...

 

GOYA - SATURNALIA

 «- Diu una llegenda coríntia que una dona anomenada Kora va traçar amb carbonet la silueta que l'ombra del seu amant llançava sobre la paret de la seva habitació. Ho va fer a la llum d'una espelma. Abans que aquest se n'anés a la guerra. Amb parsimònia i concentració, va anar desfent el tros de carbó entre els seus dits per tancar la cara del soldat. Saps per què ho va fer?

– Per recordar-ho.
– Per posseir-ho. Per calmar el dolor de la seva absència imminent. Perquè anava a una batalla de què podria no tornar. Segons el relat, és així com neix la pintura. L'art mateix. I encara que pugui semblar que l'origen fos la malenconia i l'anhel de dos enamorats... Que el naixement de l'art fos un acte d'amor pur... En realitat... Neix de la guerra. Sense destrucció, no hi ha cap creació. Sense conflicte, sense enfrontament, sense lluita, sense ira... no hi hauria art. Responem a l'horror amb l'art. Amb les nostres mans i ulls. Amb les nostres ments i les nostres vísceres. Responem amb torrents d'humanitat. Perquè ni les bales ni els fuets no poden acabar amb l'acte mateix de la vida. De la creació... Pintar és el camí. Crear és l'acte de la vida. És el camí sense fi...»
Manuel Gutiérrez (Goya. Saturnalia)
Jean-Baptiste Regnault (L'Origine de la peinture)

HOMENATGE A PICASSO - VALLAURIS 1972

 El 25 d'octubre de 1971, Pablo Picasso va fer 90 anys. Aquesta avinentesa va proporcionar una gran visibilitat de l'artista i va posar de manifest la seva antagònica recepció. Al mateix temps que el seu nom es consolidava com un símbol de llibertat, per a d'altres encarnava la subversió i personificava l'antifranquisme. Això va provocar que determinats grups d'ultradreta posessin en marxa una campanya d'atemptats contra el nom de Picasso. Aquesta va començar pocs dies després del seu aniversari amb la destrucció dels gravats de la "Suite Vollard" que la galeria Theo de Madrid exhibia en homenatge a l'artista. I va continuar amb l'incendi de la galeria Taller de Picasso de Barcelona i amb els atemptats contra llibreries que, com ara Antonio Machado, Visor o Cinc d'Oros, celebraven la figura del pintor en els seus aparadors.

Arran de l'atemptat que va destruir la galeria Taller de Picasso, al jove galerista Santiago Palet se li va acudir la idea d'un homenatge de desgreuge al pintor: artistes visuals, músics, escriptors, personalitats del cinema i el teatre van ser convidats a crear un tapet –una peça de cotó amb puntes– dedicat a Picasso. Un any més tard, aquestes obres van ser exposades a Vallauris en la mostra 1er. Rencontre International d'Hommage à Picasso. Connotada políticament com una acció d'oposició, l'exposició va demostrar la indignació del món de l'art enfront de l'ultratge a l'artista i, també, la frustració provocada per l'actitud oficial que permetia aquests atacs.
L'exposició, comissariada per Nadia Hernández, presenta aquesta extraordinària col·lecció de 400 tapets –adquirits recentment per la Fundació Vila Casas– intervinguts per més de 270 autors nacionals i internacionals, com ara Rafael Alberti, Joan Brossa, Alexander Calder, Pau Casals, Equipo Crónica, Sonia Delaunay, Juan Genovés, Hans Hartung, Wilfredo Lam, Joan Miró, Pablo Neruda i Antoni Tàpies, entre molts d'altres.
Una mostra molt àmplia, que per si mateixa justificaria tota la vida d'un col·leccionista. El fet que per suggeriment de Dalí, a totes les obres estigui present un tapet les unifica.

MIRÓ  -  TÀPIES  -  PABLO NERUDA  -  CHILLIDA