No em trobava, i en saber-me perduda,
tots els raconets de la meva ànima
ploraven vidres i espines.
Sentia el dolor al moll dels ossos
i es clavaven en el meu cos.
Aleshores vaig fer un pas enrere
per agafar impuls,
em disposava a recórrer
el passadís infinit de la por,
per no sentir més mal al cos.
I de sobte,
una veu ancestral, exclamà:
"Patrás ni pa tomar impulso!"
I esperançada
vaig despertar.
Poema: Njk
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada