MARTA

T'escric les paraules que no vaig arribar a dir-te,

amb l'íntim desig, de què arribis a llegir-les.

Dels adolescents que vam ser, ja no queda res,

però romanen en mi els records llunyans,

de l'ambient trist, reclòs i gris d'aquells anys,

que es confonen amb el món càlid i segur de la infantesa.

Sempre asseies a l’esglaó de dalt des d'on em miraves,

amb els genolls ben junts, això era cosa de nenes.

De vegades m'era difícil d'interpretar de què reies,

sempre havia pensat que era possible que reies de mi,

però no podia deixar de mirar, aquells ulls de mel.

Només veia la brillantor dels teus ulls,

que il·luminaven la feble llum de l'escala,

que a vegades s'omplien de llàgrimes,

que suraven en l’aire fred i resclosit,

llavors, em quedava mirant-te fixament una lleu estona,

era el moment més íntim i feliç de tot el dia,

però mai vaig poder aguantar-te la mirada.

M’estaves cridant els teus secrets més íntims,

perquè t'alliberes de les pors, que t’engabiaven,

fent crits que trencaven el silenci, amb la mirada,

estaves tan a prop però alhora tan lluny,

no hi havia ningú mes, excepte nosaltres,

per immaduresa, no ens vam saber trobar,

els murs invisibles de la timidesa m'ho van impedir.

Llavors et vaig posar nom, et diries Marta,

el fet de tenir-lo et convertiria en l'amiga,

que nos vas arribar a ser, falsa il·lusió.

Des de llavors em persegueix la teva imatge arreu on vaig,

mai se’m va acudir que poguessis sentir-te sola,

va ser necessari que em fes gran per entendre-ho.

Ara t’explico el que vaig sentir, el que vaig callar,

em despullo sense disfresses, nu de perjudicis,

per tornar a ser el nen que vaig ser,

desitjant poder tornar a mirar-te als ulls i retrobar-te.

Joan Cujan  2016