Aquest desig indefinit i angoixant,
que t'arriba de forma espontània,
i va creixent amb el pas dels dies.
T'aclapara com una anomalia dolorosa,
de la que t'és impossible alliberar-te'n,
i no hi ha res que el pugui substituir.
Saps que aquests desitjos són legítims,
si no els transformes en necessitats,
que puguin fer trontollar l'harmonia.
La consciencia, et recorda, sibil·linament,
que mai no seràs prou lliure del tot,
per deixar la vida que has fet fins ara.
I sense neguit, començar una de nova,
perquè tens lligams, fills i obligacions,
prou sòlids per a poder seguir,
estimant la vida que portes.
Voldries ésser lliure com l'aire,
per imaginar ambigües falòrnies,
que et recordin que estàs viu,
il·luminant el costat ambigu,
de vegades opac del teu cor.
Potser la llibertat és aquest,
desarrelament només imaginari,
per allunyar-te de la rutina dels dies,
deixant-te seduir per nous paisatges,
buscant l'últim jardí amagat.
Joan Cujan 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada